Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que
la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.
i també que
les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.
La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
En defensa pròpia 
L’article de Joan Palà és interessant per copsar quin és el paradigma de l’esquerra a Catalunya que té des de la transició i amb diferents matisos, un marc de referència espanyol (ERC mai ha estat acceptada del tot al club de les esquerres provinents del “socialisme”). Tot el garbuix d’argumentacions de l’article fa palesa la dificultat de sortir d’aquesta abducció que sempre va a parar al mateix lloc: el catalanisme és una cortina de fum burgesa. Per aquest motiu ho barreja tot i canvia de focus a cada paràgraf. Al final va apilant assercions contradictòries i tira d’un argumentari i tòpics unionistes que treu de polleguera a l’audiència de Nació Digital.
No puc entrar-hi a fons perquè toca temes molt complexes i importants, barrejats i mal connectats que t’obliguen prendre-t’ho amb calma. Amb el temps i una canya ho analitzarem al bloc, no l’article (encara es pensaria que sóc un psicòpata que el persegueix 🙂 ) sinó tot el que hi ha implicat en aquest paradigma.
Anant al teu post crec que encara ho complica més. Hi ha una frase cabdal: “el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal”. Més enllà del posicionament des del qual escriguis hem de tenir clar que Roger Palà escriu des de l’ independentisme i, pregunto jo, cavall de troia per l’ independentisme o per la ideologia d’esquerres? No és el mateix.
L’afirmació clau del teu post és el qüestionament del 10% del PIB que, dius tu, no és clar que sigui excessiu. Des d’una òptica independentista aquesta argumentació és irrellevant. Tant li fa que sigui del 10, del 20 o del 0,1%. Si a més defensem que el motor principal de l’independentisme no ha de ser la fiscalitat, encara és més sobrer discutir-ne la dimensió. L’ independentisme ho vol tot respecte de Madrid i, respecte de Brussel•les, això ja és un altre assumpte. El pots considerar un cavall de troia per al pensament d’esquerres o per a l’independentisme. Però compte que no és el mateix. Tu i ell crec que salteu d’un cavall a l’altre.
Si pensem en el primer tipus de cavall, la idea que aquests posicionaments anirien inoculant una determinada visió de la fiscalitat amb l’excusa d’un fals independentisme, em sembla que necessita més aprofundiment argumentatiu. Per començar s’haurien de donar noms dels qui comanden aquest cavall i no parlar en genèric. Palà escriu fins i tot frases sorprenents com “la capacitat de recaptar impostos no ens converteix necessàriament en un estat” i qui ho diu això? No sera que té al cap CIU com a referent de l’independentisme? No serà que barreja independentisme amb catalanisme?
Tornant a l’article de Palà i saltant al segon cavall, cau novament en l’absurd de parlar de la fiscalitat d’un futur estat que, evidentment, no ve a tomb. Diu “les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent”. I ??? Crec que hi plana un altre cop l’ombra de l’argument demagògic unionista que ens ve a dir que la Catalunya independent seria un projecte de la dreta catalana, obviant que hi governaria la majoria que hi hagués en cada moment i on no hi hauríem de descartar sorpreses en temes com la llengua. O potser una constitució no hauria de ser referendada? La versió més aberrant d’aquesta propaganda unionista mesetària quan fa servir l’expressió “dictadura nazionalista” no ho fa perquè sí.
Per dir que l’independentisme no ho ha de fiar tot al tema fiscal hi sobren les argumentacions desgavellades de Palà. Molts ho diem i francacament l’unic que li ho fia tot és CIU que no crec pas que sigui independentista. Si més no, ara.
Hi han més aspectes implicats però si vols hem discutir-los punt a punt. Jo de moment ho veig així.
Antoni.