Monthly Archives: Juliol 2011

Sobirania fiscal: pitjor que una cortina de fum

Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que
la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.
i també que
les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.
La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB  català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat  i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
Anuncis
Etiquetat , , , ,

Combatre els rumors I: Orleans

Era l’any 1969 i a la ciutat francesa d’Orleans s’hi covava un pogrom antisemita. La derrota en un referèndum sobre la transferència de competències a les regions havia jubilat De Gaulle i es respirava certa inestabilitat política. El detonant de la tensió, però, va ser el rumor que en una botiga de prêt-à-porter regentada per jueus s’hi havien drogat, segrestat i obligat a prostituir-se algunes noies. 28 noies, es va concretar. Se’ls injectava la droga mitjançant unes sabates enverinades, s’afirmava. Eren transportades per la xarxa de passadissos subterranis que comunicaven les botigues de la ciutat amb els ports submarins de la Loire, explicaven els més ben informats. Els ànims es van calmar tan bon punt les eleccions van haver passat, però la història ha quedat ben documentada. El sociòleg Edgar Morin va aterrar a Orleans poc després dels fets per estudiar els mecanismes d’aparició i propagació dels rumors. Va destacar principalment dos factors que els potenciaven: la universal fascinació pels complots -la sospita que els malestars d’un grup es deuen a l’acció deliberada d’uns individus, pocs i concrets-, i la creença arrelada qu’il n’y a pas de fumée sans feu. Quan els gossos lladren alguna cosa senten. Cuando el río suena agua lleva. Aquest segon factor és una protecció quasi infal·lible contra tot intent de rebatre’l: el seu fonament és confirmat per la pròpia existència del rumor i qualsevol desmentiment pot ser vist com una confirmació de les sospites que hi ha alguna cosa que es vol ocultar. Que la policia demostrés que no hi havia hagut cap desaparició va servir per acusar els agents de complicitat amb els segrestos. “Hi havia qui deia que m’havia embutxacat milions de francs amb aquesta història” explicava el cap d’investigació criminal. Els rumors són persistents, lliçó 1.

(1) A banda de La Rumeur d’Orléans, la història apareix referida a ¿Es real la realidad?

Etiquetat , , , ,

Desigualtats i conflicte

“La immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, que no para de créixer, és una innovació dels segles XX i XXI”

Ho diu Héssel al pamflet “Indigneu-vos” i deu ser una de les poques tesis del llibre en què les dades el sostenen.  L’OCDE, que prepara un document d’envergadura sobre les causes de l’augment de les desigualtats,  assenyala com a principals culpables la tecnologia i la globalització. D’una banda perquè han generat uns guanys dels que s’han beneficiat les persones amb més formació i millors competències tecnològiques, mentre que les persones menys formades es veien condemnades per la deslocalització del treball no qualificat. De l’altra, perquè provocat la reforma a la baixa dels sistemes de protecció social -per competir amb garanties als mercats de béns i serveis, justificaven. Res massa nou vaja, la pròpia OCDE advertia fa anys de la cursa a la baixa –race to the bottom– que implicava la globalització. Una competència ferotge per atraure inversió estrangera a canvi d’eliminar càrregues impositives i tota mena de regulacions.

Com es veu al gràfic, el percentatge de participació sobre els ingressos de l’1% més ric, que s’havia reduït després de la 2a guerra mundial, es torna a enfilar a finals dels anys 70. L’1% més ric de població sueca deté el 7% de la riquesa, el país més igualitari de la mostra. A l’altre extrem, els EUA han passat de mantenir-se a la mitjana, cap als anys 70, a veure com les desigualtats creixien fins al punt que el 18,3% de la riquesa estava en mans de l’1% més ric l’any 2007. El què dèiem, les desigualtats no són cosa d’abans d’ahir. Com a problema polític s’havia mantingut a un segon nivell, perquè durant molts anys la prioritat havia estat “millorar la vida dels més desafavorits” (en el millor dels casos), o  fomentar allò tan inconcret de la inclusió social (en el pitjor). La crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària han tornat a posar les desigualtats en un lloc destacat de les preocupacions: les classes mitjanes han perdut poder adquisitiu, les credencials acadèmiques -l’ascensor social- s’han devaluat, les prestacions socials han estat retallades, s’han impulsat exempcions fiscals (pretesament dinamizadores) als sectors més benestants. A més, ara s’ha posat de moda la tesi que l’existència de desigualtats de renda perjudica a tothom, no només els pobres (si hi voleu fer una ullada, aneu equalitytrust, però no us ho prengueu gaire seriosament).

Héssel creu que aquestes desigualtats creixents són combustible per a la revolta. El mateix deia fa uns dies Jeffrey Sachsel senyor Teràpia de Xoc!: “El contracte social està amenaçat per les creixents desigualtats”. El vell Stuart Mill ho advertia fa molts més anys, sense salaris dignes i alfabetització universal no hi ha democràcia que se sostingui. La por al conflicte és tan vella com les pròpies desigualtats i sembla bastant plausible que les dues coses estan relacionades. Es diu que les desigualtats van associades a dues inclinacions l’autoritarisme complementàries: d’una banda els pobres, que volen apropiar-se i redistribuir les riqueses dels més acomodats. De l’altra els rics, que volen protegir les seves propietats i evitar majors càrregues fiscals. Per dir-ho com el coi de Héssel, l’enfrontament entre la revolució bolxevic i el feixisme promogut pels propietaris espantats. Però perquè esclati un conflicte hi ha dues precondicions que malgrat que es formulen com a hipòtesi semblen versemblants:
a) la hipòtesi de la privació, de la que parlàvem fa uns dies, que considera que els conflictes esclaten no tant per l’existència de desigualtats com per la distància entre les expectatives  de benestar de les persones i els seus assoliments
b) la hipòtesi de la mobilització de recursos, que parteix de la base que el conflicte és més probable com més factible és imposar una redistribució
Suposo que confiant en els efectes dissuassoris d’aquest darrer enfoncament, hi ha qui insisteix que l’actual context de llibertat de moviments del capital fa impossible augmentar els impostos sense que els contribuents més rics mirin d’escaquejar-se. Sempre amb la corba de Laffer a la boca.  I s’ha de reconèixer que és un temor fundat. El que passa és que a l’altra banda del ring està quallant el lema argentí del “nada se ha perdido si asumimos primero que todo se ha perdido”. És força irracional (sóc de l’opinió que hi podem perdre MOLT més encara), però funciona. Per això diuen que els rics comencen a estar preocupats per les protestes violentes i temen per la seva seguretat. Fan ben fet.

Les dades de la motion chart provenen de la World Top Incomes Database. Al Banc Mundial també hi trobareu sèries de dades interessants.

Etiquetat , , , , , ,

Es va fer comunista, però va ser una inversió fallida

Abans pensava que la inèrcia i la llei de ferro de l’oligarquia jugaven a favor de les elits. Segons aquesta llei, hi ha poques garanties de canviar radicalment les societats perquè qualsevol nova organització acabava necessitant una burocràcia i tota burocràcia acaba instaurant els seus mandarins: noves elits amb ganes d’acumular poder i perpetuar-se. Acabo de veure el documental sobre Jesús Monzón -tard, sempre tard. Després del veure’l  constato que les elits no se substitueixen sinó que, si cal, es transmuten per perpetuar-se. Ara es veu que tocarà celebrar que una aliança adolescent entre senyorets de Navarra trascendís la irracionalitat de la guerra civil i permetés a Monzón acabar triomfant com a gran gurú del marketing. Era un comunista més partidari de les angules per a tothom que de la guerra entre classes. I això es veu que redimeix.

Etiquetat , , , , ,