Monthly Archives: Novembre 2010

Apunts electorals 2: Les dues llengües de Catalunya

El tàndem Rivera-Camacho. Catalunya té dues llengües, diuen. No havíem quedat que els territoris no en tenien, de llengua? Tan emmerdats de contradicció que ja no en senten la pudor. Que consti que jo sí que crec que és desitjable un règim territorial de les llengües que preservi, no cap llengua, sinó el dret dels catalanoparlants a una dignitat igual als castellanoparlants en un territori determinat. Perquè els drets s’apliquen a jurisdiccions concretes, trossos de terra amb fronteres perfectament delimitades. Però si volen parlar dels territoris que prendran com a referència per instaurar les seves idees de justícia i llibertat, trobo que seria coherent que pensessin en Espanya, aquest parell. En una Catalunya independent podria tenir sentit -potser- que algú apel·lés als drets dels castellanoparlants, però determinats discursos, en el context en què vivim, només denoten ulleres de burro.

Arcadi Espada sempre és un dels que dóna més voltes a la sínia. El perdonavidas, es diu l’article que dedica criticar Artur Mas i el fet que posés com a mostra de tolerància que a TV3 s’hi pugui parlar castellà. Mentre imaginava els càstigs que Artur Mas desitjava -ocultament- inflingir als qui parlessin castellà a la tele catalana, Espada no va ser capaç de pensar que a pràcticament cap altra televisió de l’Estat espanyol s’hi pot intervenir en català. Els costa una mica de veure que darrera la retòrica de la llengua comuna hi ha una imposició, a aquesta gent. Res gaire mutual.

A Catalunya hi ha parlants de dues llengües -si descomptem l’àrab, que amb un 2,6% de parlants suposo que encara no té prou punts per ser una llengua catalana. Ara, les persones no tenen dues llengües, ni n’hi ha gaires que utilitzin indistintament dues llengües. Usem diferents llengües en funció dels contextos, el què en termes sociolingüístics es coneix com a diglòssia. És així com es va introduir inicialment el castellà a Catalunya. “La majoria dels catalans, incloent-hi la noblesa, mai no van parlar (…) en altra llengua que la pròpia. (…) els catalans es van anar acostumant a la idea que, certes coses, era socialment més indicat fer-les en aquella llengua que no era la seva”. Ho diu Joan-Lluís Marfany, un senyor que cito perquè difícilment se’l pot acusar d’esbiaixament nacionalista. I un senyor que també ha deixat escrit que “el que no tenim dret a fer és de reconstruir retrospectivament la llengua tal com en agradaria que hagués estat. En darrera instància, perquè és mentida”. La mentida que assenyala Marfany és que hi hagués hagut cap resistència contra el procés de castellanització iniciat al segle XVII i intensificat el segle XIX. Però és clar, no hi havia resistència perquè no calia. El castellà era una llengua franca que tothom desitjava conèixer pels rèdits que reportava, no una altra cosa. No era la llengua de pràcticament ningú. Per això Xammar, a mitjans dels anys 20, podia dir al Congrés de les Minories Europees que “les anomenades minories, en realitat, i dintre d’un paràmetres donats, no eren minories sinó majories perfectament homogènies. A la major part dels països interessats, doncs, no hi havia plantejat cap problema de minories, sinó, senzillament, un problema de fronteres”. Aquestes coses ens queden a un parell de generacions. Ens les han explicat pares i avis. No prou lluny com perquè ens prenguin el pèl, encara.

Ja sabem que Catalunya va començar a rebre immigrants al segle XIX, amb l’impacte econòmic de la revolució industrial i  l’apogeu del tèxtil.  Però la preocupació pel fenomen migratori, a Catalunya, no apareix fins als anys 30, i és llavors que es revindica poder exercir algun tipus de control sobre el volum d’immigrants que s’acullen i sobre els termes de la seva integració. El mateix Estatut de Núria plesbicitat el 1931 deia al seu article 5: “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial de la llengua castellana”. I afegia “L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant dels tribunals de justícia i davant del òrgans de l’administració”.

Llengua materna per lloc de naixement de les persones >65 anys - http://sheet.zoho.com

L’autèntica allau immigratòria, però, es va donar entre els anys 1955 i 1975. Durant aquestes dues dècades, la població catalana va augmentar en més de dos milions. En ple franquisme. No cal suposar que el règim franquista afavorís premeditadament la immigració castellanoparlant a Catalunya com a una estratègia més per a fer desaparèixer la identitat catalana -tot i que això ho digui algú tan poc eixelebrat com Montserrat Guibernau. Encara que fossin, simplement,  fenòmens coincidents en el temps, és innegable que no per manca de voluntarietat les coses deixen de tenir conseqüències. I si les conseqüències no són justes, cal que siguin reparades. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut reconeix “situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials respecte l’altra” que s’han de corregir. Algun problema d’òptica deuen tenir els que no són capaços de detectar-les.

Les dades del gràfic són de l’Enquesta de Condicions de Vida 2006 i fan referència exclusiva a població més gran de 65 de la demarcació de Barcelona

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La fractura digital. I l’altra

Fractura digital. Fa un parell de setmanes em vaig plantar al carrer Calàbria. En Jordi Graells hi feia una xerrada de presentació de l’espai virtual de recursos per a les polítiques de joventut, l’E-joventut. La conferència va ser estimulant, però durant les intervencions del públic em van anar sorgint dubtes que ja que no vaig resoldre in situ no em puc estar d’apuntar aquí. El fonamental és el que gira al voltant de l’anomenada bretxa digital, un concepte elàstic amb el que es vol fer referència a les desigualtats d’accés a les tecnologies de la informació (TIC), però també als diferents usos que se’ls donen i, encara, als beneficis desiguals que n’extreuen les persones. Ja se sap que quan es volen explicar massa coses, els contorns de les paraules se’ns desdibuixen però bé, encara que poc precís, el terme s’entén: hi ha unes desigualtats d’accés a les TIC i aquest accés diferencial amplia les desigualtats preexistents degut al desenvolupament que les mateixes TIC propicien. Crec que en el debat amb el públic aquesta complexitat es va reduir: no podem passar per alt que abans de les TIC les desigualtats ja existien.

Outsiders i insiders. L’agenda setting sempre ha funcionat en base aquesta dicotomia. Uns integrats (amb recursos) influeixen sobre les prioritats polítiques i uns exclosos (sense recursos) s’ho miren des de la barrera. Si els deixen. La participació política diferencial és un tema recurrent en els estudis de comportament polític i això és independent de la presència a la xarxa i l’ús que es fa de les tecnologies. Ja fa uns quants anys que el Projecte Internet Catalunya apuntava que la variable fonamental de l’ús d’internet era l’edat. Però en canvi  no sembla que la participació política online aporti patrons massa diferents de la participació política “analògica”. Els pobres no solen jugar a fixar les prioritats polítiques. Ni tan sols quan són joves i connectats. Sembla clar, doncs, que no n’hi haurà prou posant un ordinador a cada casa, ni ampliant l’ample de banda, ni fent molts cursos d’alfabetització digital. Si la fractura digital no és el problema, les facilitats d’accés no poden ser la solució.

Demandes i necessitats. Graells esmentava un article de Tim O’Reilly a Tech Crunch que sembla que serà una referència: Gov 2.0: It’s All About The Platform. O’Reilly pregunta: “Podem imaginar un nou pacte entre el govern i el públic (vol dir la ciutadania), en què el govern posi en marxa mecanismes per oferir serveis que no són prestats pel govern, sinó per ciutadans particulars? En altres paraules, el govern pot esdevenir una plataforma?”. El mateix O’Reilly ho ha anomenat “l’administració com a màquina expenedora” (vending machine). Sembla ser que alguns no només s’ho imaginen sinó que els sembla força bé. A mi, en part, també, però em fa l’efecte que els apologetes de la modernització de l’administració s’aferren a les demandes explícites i ignoren les necessitats socials. Per ells, la satisfacció del client és la font primordial de sentit i de legitimitat. Jo em pregunto: hi ha res que hagi de preocupar més els gestors públics que les necessitats no cobertes que no tenen una demanda explícita? Qui s’hi fixa en aquestes necessitats? Seria convenient que mentre vetllem per atendre demandes de manera cada vegada més sofisticada no invisibilitzéssim les urgències dels col·lectius menys proclius a reclamar. No utilitzem una fractura nova -la digital- per ocultar les fractures de tota la vida.

Adaptacions fallides. Les TIC han canviat el món, no és cap hipèrbole. I han canviat moltes professions. Els periodistes han passat de denunciar el poder a ser-ne els aliats predilectes i les TIC n’han estat simultàniament l’estocada i la solució parcial. Han posat les eines perquè els periodistes passin de fer de muckrakers a ser community managers, culminant un procés d’aproximació al poder i dedicació al rentat de cara (els periodistes feia temps que treballaven, primordialment, en gabinets de premsa de diferent pelatge). Però també són les TIC les que han possibilitat l’eclosió del periodisme ciutadà, en part, com a reacció a aquesta evolució. Si el periodisme no fa la funció que li pertoca, alguna cosa l’havia de suplir.
La proposta d’O’Reilly m’hi fa pensar. D’una banda perquè són justament les TIC les que han permès prescindir dels intermediaris en les relacions mercantils, en les relacions polítiques, o en el procés d’informar-se. Un govern intermediari seria un govern prescindible. De l’altra, perquè l’administració viu instal·lada en una redefinició gerencialista que pensa els ciutadans en termes de clients i oblida la seva funció redistributiva -una condició de la democràcia. Mentre s’aposta per la transparència i la receptivitat, mentre es parla d’afavorir el control de l’administració i la deliberació democràtica, algú hauria de recordar que el què fa possible participar d’aquesta deliberació en igualtat de condicions és molt analògic. És justament aquest el “negoci” de l’administració i mal anirem si aquesta no fa la funció que li toca. L’equivalent al periodisme ciutadà, en aquest cas, serà tornar a la caritat de l’església.

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Apunts electorals 1: L’elogi del voluntarisme

El candidat Herrera surt a la pantalla i pregunta si per formar part del govern dels millors cal haver estudiat a Harvard. Una conyeta que connecta amb el discurs antielisitista que van explotar insistentment els republicans americans a les darreres eleccions: “Pensen que poden dir-nos què hem de fer, que la majoria d’americans no som prou espavilats per saber què ens convé”. No seré jo qui negui la capacitat de ningú per decidir sobre la seva vida, però noi, a mi em sembla que les credencials acadèmiques tenen un innegable valor informatiu. I no acabo d’entendre per quins set sous haver estudiat a Harvard podria ser un demèrit.

Sembla que això és la translació a l’àmbit educatiu d’aquell esquema que aposta pels candidats menys potentats. Com si ser pobre fos sinònim de ser honrat. Va ser el mateix Herrera qui va instar els candidats a fer públic el seu patrimoni. On no hi ha pa, Déu no hi habita, diu la saviesa popular. Però vaja, com que també diu que el que és ric no ha tingut amic podem acceptar que cal posar el focus en com han obtingut els béns, els candidats. Per això sobta que el senyor Herrera ridiculitzi les credencials. Al capdavall la formació és indicador usual del mèrit, explica prou bé cabals i capacitats i és un factor essencial de mobilitat social ascendent. Si qüestionem això què ens queda? Es busquen tontos pobres per encapçalar llista electoral.

Etiquetat , , , , ,

Sala-Martín esvalota La Vanguardia

Comportament electoral. El 1980, a la campanya  presidencial americana, Ronald Reagan va preguntar als electors: “El proper dimarts tots vostès aniran a les urnes, seran allà, al lloc de votació, i prendran una decisió. Crec que per prendre aquesta decisió els podria ajudar preguntar-se a si mateixos: estic millor del que estava fa quatre anys?”. No tinc clar com respondria aquesta pregunta com a potencial votant a les eleccions al parlament de Catalunya del proper 28 de novembre, ni tampoc si allò que s’ha anomenat vot econòmic té prou potència per explicar en solitari el comportament electoral. Del  que no tinc cap dubte és que qualsevol soci del Barça que es plantés davant l’urna el passat juny havia de respodre afirmativament a la pregunta.

Campanya mediàtica. Els resultats a les eleccions del Barça no s’entendrien sense la campanya de desgast protagonitzada pel grup Godó. “La Vanguardia ha arribat a la conclusió que Joan Laporta entrarà al Parlament i que les seves expectatives electorals creixen. És per això que tant Antich com fins i tot Godó han prohibit que s’esmenti el nom de Laporta a les pàgines de Política del diari. I han donat l’ordre precisa que l’expresident del Barça només aparegui a La Vanguardia a la secció d’Esports i per les acusacions que rebi del Sandrusco”. Ho escrivia Salvador Sostres, el dia 6 d’octubre al seu blog.

Jo votaré Joan Laporta. Xavier Sala-Martín, distingit amb el premi Godó de peridisme el 2003,  ha entrat en campanya amb un article on demana el vot per Solidaritat Catalana: “CiU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas (…). Lo que necesitamos es esa valentía y esa determinación. Ya basta de quedar bien, de pedagogía, de seny,de encajes, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President, ¡es que a lo mejor no los hay!”. No és la primera irrupció de l’economista al galliner polític, però és evident que l’article d’avui no els fa tanta gràcia com aquella entrevista al candidat Montilla (1). Avui, el seu article, ni tan sols surt al requadre d’opinions.

(1) Potser sóc jo, però em va semblar apreciar certa tensió entre Antich i Sala-Martín, ahir al Món a RAC1

Etiquetat , , , , , ,

Petroli, transports i infraestructures

El zènit del petroli. Encara no us sona el sintagma? Fa referència al moment en què l’explotació de les reserves de petroli passarà pel seu punt culminant i començarà a declinar. En un context com el nostre, en què la demanda d’energia no para de créixer, això va associat indefectiblement a una crisi de subministrament. Doncs sembla que el zènit del petroli és a la cantonda. I no ho anuncia cap secta apocalíptica. Des que Marion King Hubbert va encunyar el terme cap als anys 50 les seves tesis s’han anat confirmant i han anat sumant partidaris: l’Agència Internacional de l’Energia, l’informe que Hirsch va elaborar pel departament d’energia del govern dels Estats Units i a principis d’aquest any un grup de prospectiva de l’exèrcit alemany. (1)

El transport de mercaderies. Fa tres anys, a casa nostra, també es va fer públic un estudi sobre el consum energètic l’Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana. S’hi explicava, entre d’altres coses, que el transport és responsable del 37,7% de l’energia consumida a Catalunya (a parts iguals entre transport de persones i mercaderies) i que d’aquest consum, un 98% prové dels derivats del petroli.
Hi ha una part del problema força clara, una part excepcionalment elevada del transport de mercaderies es fa per carretera i semblaria lògic fer les inversions que calgui per impulsar el transport ferroviari. Però, malgrat les declaracions, el ministre Blanco s’ha arronsat a l’hora de prendre decisions sobre aquest tema i s’ha oposat a la introducció d’un gravamen al transport de mercaderies per carretera. El sector transports ocupa quasi un milió de persones a l’estat espanyol, de les quals un 70% al transport per carretera. Segurament per això el ministre tem prendre decisions per reconvertir el sector, quan no l’unta per intentar salvar-lo. Però per més cataclísmiques que fossin les protestes dels camioners de fa dos anys, pitjor serà mirar cap a un altra banda: el transport per carretera sembla el candidat perfecte per succeir la construcció en destrucció de llocs de treball.

El Quart Cinturó. Algú va dir que Quart Cinturó és una de les infraestructures cabdals pel país, que ens ha d’ajudar a ser més competitius, i hi ha qui s’ho ha cregut. També es deia que els pisos no baixarien mai de preu i els que s’ho van creure ho lamentaran temps. El cas és que 130 entitats de Sabadell han firmat una declaració a favor del traçat proposat pel Ministeri de Foment. Uns altres que també creuen que l’autovia és necessària per millorar la connexió de l’àrea d’influència de Sabadell amb la resta del territori. Cadascú pot fer el que li roti, també hi ha qui menja cap-i-pota i a mi em vénen nàusees només d’escriure-ho. Criticar els comerciants i l’empresariat per la seva avidesa seria ridícul, és un mal que va amb la bèstia. Però noi, dels pecats dels pares els fills en van geperuts i un ajuntament hauria d’anticipar els problemes futurs, no crear-los.

Anècdotes de la planificació estratègica. El consistori sabadellenc es posiciona a favor del Quart Cinturó obviant que l’estudi informatiu és fluix, que es basa en un avaluació d’impacte ambiental que no té validesa legal i passa per alt totes les proclames sobre la necessitat de canviar el model de mobilitat. Aquests sí que són gent valenta. Els orígens del projecte del Quart Cinturó es remunten al Plan Director Territorial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del 1966. 7 anys abans de la primera crisi del petroli. 45 anys abans de la que podria ser encara pitjor. Fins acceptant la necessitat de les aglomeracions urbanes com a motors del creixement econòmic, hi ha alternatives.
Però el senyor Bustos viu al dia. Va ingressar 28,50 milions d’euros amb la venda de Can Gambús, que s’ha convertit en un barri fantasma i ara, en plena ressaca urbanística, es dedica advertir de la dramàtica situació de les arques muncipals (2). Bustos, estratega, qui no guarda de son pa, no en té per l’endemà. El seu posicionament hauria de ser un contraexemple.

(1) Le Monde té un blog força exhaustiu sobre el tema

(2) Les notícies de Can Gambús i de la Federació de Municipis van sortir el mateix dia (diari Avui del 29-08-2010, pàgines 28 i 30 respectivament). Una curiosa coincidència que posa de manifest les contradictòries relacions de l’administració muncipal amb el sector de la contrucció

Etiquetat , , , , , , ,

EPA del 3r trimestre: el Servei d’Ocupació de Catalunya s’ha passat amb el maquillatge

L’INE ha publicat l’Enquesta de la Població Activa (EPA) del tercer trimestre i sembla que tothom està la mar de content. Catalunya reduce el paro en 6.700 personas y lidera la creación de empleo en el tercer trimestre, deia La Vanguardia; La taxa d’atur baixa per segon trimestre consecutiu, llegíem a l’Avui; El paro baja por primera vez en tres años y se sitúa en el 19,79% , titulava El Periódico sempre amb el sabó a punt.

Com és habitual, també hi ha qui s’ha mirat les dades suspicàcia i hi ha fet esmenes diverses. Ángel Laborda, director de conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS) esmentava la clàssica estacionalitat a El País. A Comissions Obreres els preocupa que els llocs de treball creats siguin temporals. Els més dements han volgut mirar-s’ho des de l’òptica de la conspiració: El PSOE propone subir el sueldo a quienes hacen las estadísticas, titulava l’ABC.

Però en aquest cas la cosa és molt més fàcil.  Creix l’ocupació entre la gent jove, amb contractes temporals, al sector serveis, Catalunya estira el carro. Quan vaig veure els acords de govern del 4 de maig ja vaig predir com es resoldria aquesta equació. Hi torno, tot i que les profecies a pilota passada perden gràcia: els plans extraordinaris d’ocupació local són una brutal maniobra de maquillatge de les dades d’atur. I era fàcil preveure que la presentació de les dades del tercer trimestre coincidiria amb la campanya electoral. 13.227 persones contractades en aquest període (sense comptar el plans d’ocupació ordinaris). Una part substantiva dels 34.500 llocs de treball creats el 3r trimestre.

Els plans d’ocupació consisteixen en la subvenció a organitzacions públiques i no lucratives per a la creació de llocs de treball -temporals. El diners els posa el Servei d’Ocupació de Catalunya. La cosa fa anys que dura sense uns beneficis gaire tangibles (ho veureu a l’avaluació que en va presentar l’Ivàlua al març): no es generen llocs de treball nous, no es capacita ningú, ni s’aconsegueix inserir ningú enlloc. En el millor dels casos la persona beneficiària és contractada una vegada i una altra amb aquesta fórmula mentre l’administració de torn s’estalvia de crear una plaça que necessita. Que el que ja era pervers s’empitjori introduint unes hores de formació l’objectiu prioritari de les quals és reduir el salari dels beneficiaris -i estirar el pressupost- i a sobre ens ho vulguin vendre com a indicador que el pitjor de la crisi ha passat és insultant. “Hi ha urgència per millorar les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones en atur” diu que va dir la Consellera Serna. Jo hi estic força d’acord.

Edito: Ahir consultava les dades de població assalariada per sectors a l’Idescat. Pretenia fer un gràfic amb l’evolució del número d’assalariats al sector públic i al sector privat. M’hi trobo que les xifra de contractació temporal a l’adminstració pública catalana ha caigut el tercer trimestre. Mmm… Sé del cert que les contractacions dels plans extraordinaris d’ocupació local (PEOL) s’han fet durant el tercer trimestre i suposo que Treball no ha mentit en la quantificació de persones beneficiàries. Només queda sospitar que, malgrat els criteris de l’INE, s’hagin comptabilitzat en el sector privat els contractes fets per organismes autònoms, empreses públiques de règim privat, etc. I són aquestes les que solen gestionar les polítiques actives d’ocupació a nivell municipal i les que hauran assumit la contractació dels PEOL. El millor maquillatge és el que no es nota.

Etiquetat , , , , , , ,