Monthly Archives: Agost 2010

Trencant el gel. La llengua del Barça i les limitacions del twitter. Una resposta a @clarator

El twitter té la seva gràcia. Like a cuttlefish squirting out ink, vaig posar-me al perfil. I encara que els orwellians més militants podran trobar que utilitzo sacrílegament la cita, d’això em serveix el microblogging: recollir tinta i escampar la que em sembla més interessant. I sí, també, fer demagògia per la inevitable simplificació que imposen els 140 caràcters.

I vés per on que a la primera setmana de piular ja em trobo que les constriccions de la brevetat no em permeten fer-me entendre i m’ofereixen una excusa per estrenar bloc. La cosa va començar amb un comentari del @perecardus que jo vaig fer extensiu als meus escassos seguidors:

El congrés de penyes del #fcbarcelona tot en espanyol. El nou tarannà de la junta de Rosell?

Pocs minuts després ja teníem resposta:

No us sembla bé que es dirigeixi en castellà a gent que ve de tota espanya? Sou una mica radicals, no trobeu?

I amb prou ànim didàctic miràvem de fer-nos entendre. El @perecardus  hi deia:

Que només n’hi ha a Espanya de penyes? M’ha semblat q deia ‘congrés mundial’. Quina és llengua del club?

Rosell adreçant-se a les penyes

Jo, volent plasmar tantes coses de les que pensava com fos possible en una sola frase em vaig posar a fer equilibris entre la voluntat de síntesi i la intel·ligibilitat:

No. Em sembla un exemple de pura lenitat. O és que pots donar-me un exemple de reciprocitat d’aquesta minorització autoinflingida

Em devia desequilibrar, perquè la noia em va respondre:

Ni tan sols entenc el que em dius. I això que tots dos parlem català. Però @perecardus m’ha aclarit que era un congrés mundial.

I potser sí que era un comentari abstrús, però vaja, per mirar de compensar les meves habilitats didàctiques, escric aquestes línies.
A la meva resposta a les acusacions de radicalisme de l’amable @clarator hi deia que em semblava un exemple de lenitat (manca d’energia a exigir el compliment dels deures ) que el Barça s’adrecés en castellà al Congrés de penyes i li  demanava un exemple de reciprocitat (una actuació on poguéssim intercanviar els papers d’aquesta mena de “cortesia” que a mi em sembla perversa perquè la considero, com li deia “minorització autoinflingida” o, si ho preferiu, “diglòssia autoinflingida”, assumir que la llengua catalana no és apta per a determinats usos o contextos ).
Diu, la @clarator, que amb la resposta del @perecardus ha entès què volíem dir amb els nostres tweets, però a mi em sembla que si realment creu que ha entès alguna cosa, la consistència dels seus criteris lingüístics és molt feble.
I dic que els seus criteris són inconsistents perquè, a veure: si el congrés fos espanyol caldria una consideració envers els que no entenen el català i s’hauria d’adoptar el castellà com a llengua franca però si és un congrés mundial, enlloc d’optar per l’anglès com a llengua franca li sembla lògic que s’usi preferentment el català? Com es menja això?
Farem una mica de lectura acompanyada. El nucli de la resposta del @perecardus era la pregunta “quina és la llengua del club?”. Per mi és, o hauria de ser, el català -una qüestió gentilícia que podem discutir a fons un altre dia- i això val per tant per les visites a Vilopriu com pels congressos de qualsevol abast. I el que motivava el meu comentari és justament això, constatar que hi ha gent (com @clarator) que veuen radical que el president d’un club d’un territori utilitzi amb normalitat la llengua d’aquest territori en les seves intervencions públiques. Fins quan es fan en aquest mateix territori.

Que quan li demano un exemple de reciprocitat -algun cas en què la consideració que creu que s’ha de tenir amb els seguidors del Barça que vénen de tot espanya, es tingui a Castella quan hi van catalans-, ni tan sols m’entengui em sembla tancar el cercle guapament.
Però és que encara que m’hagués entès, la pobra,  no hauria estat capaç de trobar ni tan sols una cosa tan tènue com una traducció al català de la pàgina web –ja no dic dels congressos- del Real Madrid (que té més de 100 penyes a Catalunya i quasi 300 en tot el domini lingüístic) o de la federació espanyola de futbol (que va fer sortir 75000 persones a la plaça d’Espanya quan la selecció espanyola va guanyar el mundial).
I per això acabava esmentant la minorització autoinflingida.  El més pràctic per a tots és acceptar que la llengua que es parla a Madrid és el castellà, i punt. Segurament seria  just -seria equitatiu- que tots els habitants de l’estat espanyol parlessin totes les llengües oficials de l’estat. Però seria molt poc pràctic. Ara, d’aquí a creure’s que els castellà és una llengua “nostra”, espontàniament “comuna” amb no sé qui, i que això és, ja no un esforç per ser cordial absolutament unidireccional, sinó una cosa normal (!), hi ha un bon tros. Si ni tan sols nosaltres mateixos -catalans i catalanes- considerem que la nostra llengua mereix una dignitat igual que les altres al seu territori (1), anem fins…

(1) I que no em vingui ningú a dir-me que les persones tenen drets però els territoris no (o és que no heu entès encara que del què parlem és de jurisdiccions i no dels drets de les pedres?)

Continua llegint

Anuncis
Etiquetat , ,