Tag Archives: impostos

Sobirania fiscal: pitjor que una cortina de fum

Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que
la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.
i també que
les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.
La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB  català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat  i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
Anuncis
Etiquetat , , , ,

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Etiquetat , , , , , ,

I vostè, considera just que existeixin impostos sobre l’herència o successió de béns?

“Les vaques volen? Si ho publica La Vanguardia, creu-t’ho” deia un celebrat anunci del diari barceloní. I si  publica que  el 80% del catalans creu que les vaques volen, què hem de fer? Creure que volen o exiliar-nos urgentment? El tripartito ocultó una encuesta en la que el 83% veía injusto el impuesto de sucesiones, titulava La Vanguardia fa uns dies.  Dues mentides fàcils d’identificar per qualsevol persona que entengui el que llegeix:
1) No era un sondeig del govern, sinó una “Enquesta proposada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Sociologia com a beneficiària de la subvenció concedida pel Centre d’Estudis d’Opinió, per a un projecte d’investigació social aplicada”. Es pot llegir a la portada de la pròpia enquesta.
2) Ningú l’havia ocultada, es podia consultar a la portada del web del CEO; i el que es podia veure eren els resultats preliminars d’un informe encara no entregat (que s’hagués decretat el 28 de desembre entra dins la lògica de l’execució pressupostària, que permet lliurar un estudi preliminar que possibiliti . fer el pagament, i “millorar-lo” dins del termini de justificació, que sol expirar el març de l’any següent a la convocatòria)

Però a banda de les mentides hi ha unes quantes confusions dignes de revisar. La pseudonotícia m’ha recordat aquells “bells deliris que fascinen la raó” que esmentaven Salvador Cardús i Joan Estruch a propòsit de les enquestes de la joventut a Catalunya. Les ciències socials de fa 25 anys no s’assemblaven gens a les actuals, però al llibret hi ha unes quantes idees que cal no oblidar. Una enquesta imposa una problemàtica, suposa que tothom té una opinió sobre aquella problemàtica i tracta totes les opinions com si valguessin el mateix (valora igual l’opinió dels anticonceptius d’un ginecòleg que la d’una monja, hi diuen). A més, suposa que hi ha una “opinió publica”, que seria la mitjana de les opinions individuals dels ciutadans. Com si aquesta hipotètica opinió pública no tingués res a veure amb la que els propis mitjans han creat. Com si l’opinió pública fos la realitat ontològica.

En periodisme hi ha una distinció rudimentària: la informació tracta dels fets, no d’opinions. A vegades aquesta distinció es difumina i el periodista opina dins d’un text informatiu. A vegades la cosa és més perversa i es pretén fer passar una opinió per un fet, sense profilaxi. El súmmum ve quan directament es menteix.  Fa cent anys que el periodisme polític va entrar en crisi i que la premsa prova de  dissimular el partidisme i el sensacionalisme amb o menys fortuna. En fa 70 que  Hearst és un dolent de pel·lícula. Però al comte de Godó això no li importa. Ell fa periodisme de casta.

Coda: “If men define situations as real, they are real in their consequences”. William Isaac Thomas

Etiquetat , , , , ,

Els enemics de l’Estat del benestar es disfressen d’ovella

Per populistes ells. Infecta portada de l’Avui de diumenge. Casanovas, Comajuncosa, Brunet, tots ben d’acord a proclamar que “el dèficit català compromet la universalitat d’alguns serveis” i el què cal fer es corregir “l’universalisme populista” (sic). L’argument falaç el subratlla Casasnovas: “La dilució del pressupost en despesa universalista genera un impacte redistributiu mínim”.

Not only the poor. Julian Le Grand -i d’altres- han estudiat com els sectors més beneficiats per les polítiques socials d’accés universal eren les classes mitjanes i altes. Segons alguns dels seus estudis, basats en la despesa pública britànica dels anys 70, les classes benestants gaudien d’unes transferències públiques -en espècies- fins a un 30% superiors a les que rebien les classes baixes. Això és degut que el seu nivell educatiu superior, els seus millors horaris laborals i el fet que visquin en llocs més propers als centres de provisió de serveis els facilita les coses. Competeixen pels recursos públics amb avantatge.

La paradoxa redistributiva. No dic que em sembli just. Tampoc m’ho sembla que les classes mitjanes tinguin el pes que tenen a l’hora de confeccionar l’agenda de les polítiques socials i crec que és una atrocitat que les polítiques de garantia de rendes tinguin l’irrisori pressupost que tenen. Ara bé, això no fa que comparteixi la tesi segons la qual el que caldria és que les polítiques públiques beneficiïn només -o principalment- els pobres. Per començar, perquè com també expliquen Le Grand i Goodin “it would seem to be the case that even fairly rigorously means-tested programmes tend to attract an increasingly middle-class clientele over time, as people find a way around the means test”. O sigui, que les classes mitjanes saben fer trampes per accedir als serveis quan aquests són de qualitat i per més rigorosos que siguin els filtres i proves. Però en segon lloc i més important, perquè del fet que d’aquests serveis se’n beneficïi un número important de persones en depèn la seva supervivència (1). Quins consens hi hauria d’haver per mantenir uns serveis públics que paguem i no gaudim? Cap ni un, evidentment. Però no cal que us pregunteu a qui beneficia perquè el propi Casasnovas ens respon. “Els que tenen un cert estatus que s’ho assegurin pel seu compte, coadjuvat, això sí, per desgravacions fiscals”. Molt redistributiu, sí senyor.

(1) Korpi i Palme, Skocpol

Etiquetat , , , ,