Anormals, això és el que som. Sobre l’acreditació de coneixement lingüístic del professorat universitari

El decret d’acreditació de català. Llegiu l’article del Saül Gordillo. Les opinions de Benach. Terricabras. Cardús. Tots tocats pel mateix mantra: Vull ser normal. Quin mal hi ha en ser normal? Faré de la normalitat la meva divisa. Molt bé macos, seguiu recitant.

No acabo d’entendre aquesta incapacitat per entendre algunes de les esmenes que s’han fet al decret de Catalunya estant. L’ase dels cops ha estat el Xavier Sala-Martín. Liberal, li han deixat anar, que és l’adjectiu despectiu que s’utilitza quan es volen tancar debats sense discutir, en aquest país. Apel·lar a la simpatia com a criteri legislatiu -com feia l’economista- no em sembla gaire rigorós i la intervenció pública en els assumptes privats no em produeix una al·lèrgia especial, però coincideixo en les conclusions: ni això serveix per res, ni em sembla que la universitat sigui un àmbit on calgui anar a batallar pels drets lingüístics.

Però mirem-nos-ho amb calma. Quin és el problema? Quantes persones el pateixen? Les dades del propi departament semblen assenyalar que la majoria de classes s’imparteixen en català i ara mateix no em ve al cap que ningú hagi denunciat haver estat obligat a canviar de llengua en cap aula universitària. Hi torno. Quina és la necessitat social que es pretén satisfer?  L’acreditació no garanteix que les classes es facin en català i que els alumnes puguin fer-lo servir amb normalitat entenc que ja ho garantia la pròpia llei de política lingüística entre l’article 4 i el 24. No em sembla que el decret desenvolupi massa res, per més que digui esquerra. Però no és d’ambicions declamades que volia parlar. Ni dels problemes de disseny de les polítiques públiques. Ni de la necessitat d’acreditacions, filtres, ni sancions. Ni tan sols sobre excel·lència universitària, ni d’uns rànkings que per més que tinguin un evident biaix anglòfon em semblen una referència ineludible. Deixeu-me recuperar el fil.

Quan jo estudiava, el nivell C de català -l’estratosfèric- el podien assegurar la immensa majoria d’estudiants, perquè eren majoria els que havien cursat el que llavors es deia COU a Catalunya. El problema era que quan venia un visitant erasmus a tothom li semblava la mar de bé -i normal- que tinguéssim el detall de fer la classe en castellà. Això, als cursos de doctorat, encara passava més sovint: hi havia una bona colla d’estudiants sud-americans amb els que compartíem lliçó en llengua franca amb tota naturalitat. I potser sí que part d’aquests optaran a places de docent. Ok, tenim un problema de cortesia i una llengua franca que justament és la que es menja el català al carrer. Ja ho deia Laponce, com més amables són les persones entre elles, menys ho són les llengües. I viceversa.

Doncs, enfoquem bé els problemes. Això dels usos lingüístics és un joc de suma zero, el que guanyen uns ho perden uns altres. La jungla. I a la jungla no hi juguem a ser normals, hi  juguem, primer, a saber si som presa o depredador i segon, a escollir l’estratègia de supervivència òptima en funció del paper que ens toca representar. Els que tenim números de rebre només podem triar entre cripsis o aposematisme. Ens vestim de bèstia temible esperant intimidar prou com per evitar el conflicte o mirem de passar desapercebuts?  La segona opció és suïcida, el català no resistirà l’embat del castellà per simple inèrcia. Però resistirà molt menys si el castellà és la llengua a la que recorrem quan necessitem una llengua franca o volem atraure estrangers. Algú volia comparar l’acomplexament català amb la desimboltura flamenca. Per Déu. No tenim estat, com ells. Tenim una llengua minoritària, com ells. Però comparar la potència del castellà amb la del francès -ni que sigui en termes estrictament demogràfics- em sembla forçar la cosa i comparar el règim lingüístic belga amb l’espanyol, una bajanada. Però pensar-nos que podem competir a la lliga dels depredadors tampoc ens portarà bons resultats. Plantejar el debat de les llengües a l’ensenyament superior en termes de competència entre català i castellà és perdre. Si el castellà ha de cedir espai a la universitat, ho farà en favor de l’anglès. Punt.

Però és igual, perquè aquí hi ha qui creu que l’estratègia és una altra. Mentre Sala-Martín ens convidava a triar amb quina mena d’animals volíem associar la nostra sort alguns només saben recitar. Siguem normals, fem com tots, fem com si res. Normalitat? Parlem una llengua minoritària, sense un Estat que la recolzi, i tenim la llengua invasora al supermercat de la cantonada. Som una llebre albina. Pensem-nos-ho bé, com a mínim, abans de sortir dels matolls.

Cal protestar fins i tot quan ho desaconsellen a Catalunya Ràdio

Ho deia la setmana passada. La tertúlia dels dimarts de cal Fuentes em posa negre. De debò que no han pogut trobar cap economista empirista, que hagin de donar veu al Cirus Andreu i l’Ajram aquest?

El dogma d’avui era que la flexibilitat –externa, aquests no en coneixen d’altra– crea llocs de treball. D’on ho han tret? Ni idea. Pur dogma. Amb intenció, és clar: subjugar els treballadors als objectius de l’empresa a través del control i la vulnerabilitat que suposa la contractació temporal i l’amenaça d’acomiadament. Tertulians amb molt temps per la subtilesa argumental i poc per la lectura. Era el 2003 quan l’OCDE advertia que l’alta precarietat laboral existent a l’Estat espanyol podia provocar un fort increment de l’atur si s’entrava en una etapa de contracció de l’economia.

En tot cas si ens centrem en les reformes laborals aprovades pel Congrés espanyol els darrers 25 anys és difícil veure quina incidència positiva han tingut sobre el mercat de treball.

1984, reforma de l’estatut dels treballadors: temporalitat

1994, mesures urgents pel foment de l’ocupació: introducció de les ETT, ampliació de les causes d’acomiadament, debilitament del marc negociador

1997, acords interconfederals: primera pedra en la flexibilització dels acomiadaments

Allò del 2006 ni ho comento, una broma a tall de pròleg del què ens cau ara.

L’únic que sóc capaç de veure-hi és un augment alarmant de la temporalitat a partir de 1987 (que és quan en tenim dades). I ja sabem amb què correlaciona la temporalitat, amb sinistralitat laboral i nul·la formació al lloc de treball. Les dades d’atur han anat sempre a remolc de l’evolució del PIB i el PIB espanyol ha anat sempre a remolc del què ha passat a l’entorn europeu. La legislació laboral com a molt ha servit per mantenir l’excedent empresarial a base de facilitar la retallada de llocs de treball quan anava maldades.

Els problemes d’ara són els de sempre: mercats inestables i caducitat creixent de la tecnologia. Els mateixos empresaris que s’omplen la boca d’esperit emprenedor són els que no han arriscat els beneficis d’avui per desenvolupar les estructures tecnològiques i productives de demà. Els polítics que canten al canvi de model productiu són els que han legislat per repercutir les pèrdues al factor treball i han relegat la formació al tocador de les polítiques socials. Mà d’obra barata i poc qualificada? Un peix que es mossega la cua.

Coda: Què passa amb els temporals, per què haurien de fer vaga, em preguntaven l’altre dia. La introducció de la temporalitat, el 1984, no va acabar amb l’atur. Va segmentar i precaritzar el mercat de treball. Els sindicats majoritaris no van convocar vaga llavors i sí que ho van fer l’any següent per oposar-se absurdament a l’augment del període de càlcul de les pensions. Vam perdre un llençol. Que els sindicats siguin on toca (dits creuats!) ara que tenim una altra bugada ens hauria d’alegrar. Que no en perdem un altre.

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

El Govern espanyol i la reforma laboral. Trigarem a veure’n els efectes, deia Zapatero. Sembla ser que Don Simón s’ha afanyat a corregir-lo. La reforma laboral figura que perseguia dos objectius: reduir l’atur i corregir la dualitat entre treballadors fixos i temporals. I alguna ment preclara va pensar que podia matar dos pardals d’un tret: abaratim l’acomiadament, en socialitzem part dels costos i en relativitzem les causes, ja veureu que bé. És una convergència a la baixa, però potser hem d’acceptar que acomplirà el segon dels objectius. Però el primer? Permeteu que ho dubti. Es parteix de la base que el treball és un bé que es ven i es compra i que si es redueixen les garanties d’aquest bé  -els costos- hi haurà més gent interessada a comprar-ne. L’esquema és primitiu, però a més, per quins set sous algú hauria de voler comprar força de treball en un moment com l’actual, de contracció brutal del consum? Produir més perquè compri qui? I posant-nos primmirats, on queden aquelles ànsies de canviar de model productiu amb les que ens han inflat el cap des que va esclatar la bombolla immobiliària? Què farem quan se’n surtin de produir més amb menys factor treball? Perquè tard o d’hora se’n sortiran. Tot i que amb aquest problema ja hi deuen comptar, perquè en una setmana han passat de voler extingir l’ajut de 426 euros el febrer de 2011 a allargar el període de sol·licitud fins a l’abril. Una mena de renda bàsica d’efectes sedants?

Els sindicats de classe. Han convocat una vaga general pel proper 29 de setembre. Una cosa suau de no dir, el govern amic, ja se sap.  Hi ha por que no tingui prou èxit i és bastant veritat que aquesta tropa persegueix el seu descrèdit amb desesperació. Exemples de les darreres setmanes: 1) De tot el que es pot explicar sobre la reforma laboral a la UGT se’ls ha acudit optar per la conyeta casposa i el tòpic simplificador. L’abominable mania de voler-ho fer tot divertit. 2) La Condesa de Murillo, per no perdre quota de pantalla amb les primàries del PSM, surt a la palestra i amenaça “d’ajustar” el número d’alliberats. I als sindicaleros els trontollen les prioritats, defensem la barraqueta o enganxem més cartellets?. 3) Surt el compañero andalús i proposa que els avis facin vaga de les tasques de cura. Que sí, que a mi també em van explicar allò del valor econòmic del treball domèstic i també sé que el paper de les famílies com a proveïdores de benestar (i catalitzadores del malestar) és imprescindible. Però home, si les teves declaracions han d’arribar filtrades pel Màrius Carol més val ser entenedor. I prudent. Podríeu sortir a cremar uns palets de Don Simón al súper de davant de casa i em sentiria més representat.

Els mitjans. Ja hem vist com han jugat, els mitjans. Alimentant la profecia autocomplerta del  fracàs de convocatòria. Furgant en qualsevol contradicció o sortida de to dels sindicats amb una mala bava que ja m’agradaria veure dirigida contra d’altres actors. Però sobretot, qüestionant la negociació col·lectiva i el dret de vaga. Se’ls ha ficat la pudor de vaga salvatge al nas. Doncs les coses  pel seu nom: quan dius individualització de les relacions laborals vols dir retorn a la unilateralitat empresarial? Avui ha sortit el broker tatuat insistint al programa del Fuentes que la vaga general no servirà de res. Piercings, tinta i  proclames nihilistes vuitanteres. Aplaudim el teu rollo transgressor self-made man. No servirà de res! Com votar cada quatre anys, suposo. Doncs a mi em servirà per mostrar disconformitat no només amb la reforma laboral. També protestaré pel fet que el salaris reals hagin baixat els darrers anys d’expansió econòmica mentre creixien els beneficis empresarials o perquè el valor de mercat de les empreses que cotitzen a la borsa espanyola va créixer un 21’1% l’exercici 2009 mentre creixia l’atur i es demanaven sacrificis. Tot plegat em treu força més de polleguera que tots els alliberats sindicals dels món tocant-se els nassos simultàniament, ja t’ho diré. O sigui que si entre la revisió de Moody’s i la vaga espantem “els mercats” i et fem perdre uns quants euros em donaré per ben pagat.

29 de setembre. Ja ho deia Cipolla, subestimem el número d’individus estúpids en circulació. I fins i tot hi ha estúpids que són dels nostres, sí. Però és aquí on ens toca moure’ns. No veure que aquesta reforma laboral pot tenir conseqüències nefastes i irreversibles per a tots i totes, que és la primera destralada al (tènue) sistema de protecció social que tenim és, també, força estúpid. Amb el nas tapat si voleu, però el 29-S toca ser al carrer.

Política educativa evidence-based

Diu un Zapatero: “debemos tener una visión distinta de lo que es desempleo y empleo. Una persona, cuando está formándose, está trabajando para un país, esto es lo que hemos descubierto de la crisis, que la formación y la innovación es fundamental”. I al programa del Fuentes es fan els escandalitzats perquè els sembla que tot plegat és un intent de manipular les dades d’atur. A hores d’ara veig que hi ha més mitjans que critiquen les declaracions per aquest mateix motiu. Doncs home, a bones hores descobreixes que et prenien el pèl: l’atur registrat exclou del còmput no només les persones que estudien a l’ensenyament reglat, sinó també a qui assisteix a cursos de formació ocupacional. Però això és així des de 1985.

I entre els que saben una mica més de què parlen, proliferen els indignats perquè el Govern espanyol augmenta la despesa en formació. Una cosa ben estranya. Criticar que es s’augmentin els cursos i places de formació ocupacional? Què s’ha de fer sinó, en un moment de creixement de l’atur? Podem qüestionar l’encert -l’eficàcia insertora- dels cursos ofimàtics que dominen l’oferta d’aquesta mena de formació. A nivell estrictament català podem criticar l’oportunisme del Projecte Impuls, que sembla un intent d’amagar 300.000 aturats en vigílies de les eleccions. Però vaja, reforçar les polítiques actives sembla un moviment lògic en una situació com l’actual.

Potser algú hauria d’haver comentat, en canvi, que ja és mala sort que li toqués escriure el discurs d’Oslo a algú que desconeix les teories del capital humà.

Como Franco pero al revés: fracàs escolar, quotes de gènere i la patilla del Ferran Sáez

El Ferran Sáez és filòsof i els d’aquest ram solen ser aficionats a les fal·làcies. Potser per això ens regala el còmic article de dimarts: “El nou sexe dèbil”. Diu el Sáez que mentre ens preocupem de coses banals com els barracons o la dotació informàtica de les aules catalanes hi ha un tema que dinamita l’ideal igualitari de la il·lustració. Diu Sáez: “La veritat és que, sense necessitat de simplificar gaire, el tema es pot resumir amb una senzilla frase: en l’actualitat, el fracàs escolar és un problema bàsicament masculí”.

I té raó, les dades són irrefutables. Ara bé, si per arribar a aquesta constatació és veritat que no cal simplificar gaire, sí que li cal simplificar per formular les suposades causes del problema. Denuncia que les desigualtats al sistema educatiu no s’han corregit sinó que s’han capgirat. I que això és deu al fer d’haver optat per “la idea postmoderna de paritat, que parteix d’una simulació aritmètica dels ideals igualitaris” en comptes d’haver optat per la noció moderna de llibertat, que per ell és la que té en compte els mèrits de les persones. Caram. La cosa frega el desvari quan denuncia que la paritat no es va introduir per corregir desigualtats sinó per assolir el poder i per aquest mateix motiu les dades que denuncia es mantenen en secret. Algú ha cridat: complotto!

Quin batibull. De què vol parlar exactament vostè? De l’èxit educatiu diferencial entre nois i noies? Doncs sí, la puntuació mitjana de les noies al PISA 2003 era  38 punts superior a la dels nois en llengües (35 a l’estat espanyol); 11 punts inferior en matemàtiques (9 a l’estat espanyol); i 2 inferior en ciències naturals (4 a l’estat espanyol). Segurament aquestes dades tenen prou a veure amb el sistema educatiu, tot i que no és clar que hi hagi massa correlació amb el fet que a les aules se segregui, o no, els nois i les noies. Però això només s’oculta a qui no ho vol veure. Ho ha tractat la pròpia OCDE, la Fundació Jaume Bofill, apareix periòdicament al Sistema d’indicadors d’Educació de Catalunya, i fins es va convidar la pamfletària Inger Enkvist a les compareixences de la llei d’educació.

Si prefereix parlar de fracàs escolar, també em tocarà ratificar les seves dades. Diu Sáez que “en el període 2000-2007, el percentatge de fracàs escolar de les noies fou de l’ordre del 21,8%. El dels nois, del 32,3%” i afegeix que la “diferència és molt important, però no arriba a l’alarmant disparitat d’altres llocs de l’Estat espanyol com ara la Rioja, on el percentatge de fracàs escolar femení és del 21,3%, mentre que el masculí arriba al 40,3%: gairebé el doble”.  Està bé. Ara, que això es tracti “d’una inevitable conseqüència de la confusió entre la igualtat, que és una idea jurídica i política, i la paritat, que és una noció merament aritmètica” em fa sospitar que el Sr. Sáez no ha trobat el mecanisme explicatiu que buscava. La diferència entre la taxa d’ocupació femenina del trams d’edat 16-19 de Catalunya i la Rioja també és gairebé el doble (mitjana EPA 2005-2007). Com el doble és la diferència percentual entre l’augment de llocs creats al sector de la construcció entre les dues comunitats entre 2005 i 2007 (activitat constructiva INE). Cap d’aquest motius li sembla una explicació alternativa digna de  ser tinguda en compte?

Assenyalar la coeducació com a causa d’aquest fenomen és oblidar una bona part de les causes de l’abandó, ja que com a mínim un terç dels joves que abandonen la secundària obligatòria ho fan per incorporar-se al mercat laboral. Però és que a més és falsejar l’escassa evidència empírica (per exemple) que hi ha sobre la qüestió, que no és capaç de detectar diferències significatives entre els dos models i si alguna cosa subratlla és que la segregació beneficia els més avantatjats -en aquest cas les més avantatjades.

Comparem el que és comparable. Finlàndia i Alemanya per exemple. Els primers amb un sistema educatiu altament igualitari i comprensiu i els segons amb un dels sistemes educatius més selectius –no estrictament diferenciats- d’Europa. Les dades catalanes d’abandó dupliquen les d’un i altre cas. I bé, l’Education at a Glance 2009 dóna unes xifres de graduats de secundària agregades superiors al 90% en els dos casos i lleugerament favorables a Finlàndia. Però sí que assenyalen una diferència d’uns 10 punts entre nois i noies al país nòrdic. Doncs parlem d’estratègies pedagògiques, si ho creu convenient.

Maria Calvo, a qui cita, tot i ser Presidenta de la Associació Europea de Centres d’Educació Diferenciada, és força més prudent en els seus anàlisis i considera que “no podemos estigmatizar a la educación mixta como si fuese la única causante del 30% del fracaso escolar que padecemos en España”. I tot així, la dona tampoc és que sigui massa fiable, perquè a la mateixa entrevista deixa anar que l’informe PISA “demuestra que calificaciones se elevan de forma considerable al separar a niños y niñas. Al elegir este tipo de colegios, los padres hacen una clara apuesta por lo académico”. Com si en “este tipo de colegios” no hi anessin infants d’un determinat estatus socioeconòmic, i com si l’estatus socioeconòmic no fos un factor explicatiu de la trajectòria escolar tant o més potent que el sexe.

Pretendre que aquestes dades suposen invertir no sé quines tendències històriques és mentir descaradament. No hi ha dades que permetin comparar amb el què passava abans en termes d’acreditació i rendiment. De fet les primeres dades són dels  90 (amb la introducció de la LOGSE) i, segons del Ministerio de Educación, malgrat algunes erràtiques fluctuacions, el percentatge d’abandó de l’any 2005 era 6’1 punts inferior al 1994. Les dades catalanes que ofereix l’Idescat des de l’any 2000 són menys positives, però en tot cas assenyalen que la diferència entre nois i noies s’ha mantingut invariable els darrers 9 anys.

O sigui que amb quin passat figura que ens hem de comparar Sr. Sáez? Amb el de l’EGB? Amb  el dels anys 50 quan la gran majoria deixava l’escola sense ensumar el batxillerat per incorporar-se al mercat laboral? O contraposa l’actual model de coeducació amb aquella educació diferenciada d’antany que no només segregava espacialment l’alumnat, sinó que també ho feia amb els seus currículums?

Però aquesta samfaina d’article arriba a extrems delirants quan situa l’establiment de quotes com a contraposició al mèrit. Home, home… Les quotes no conculquen cap principi d’igualtat a no ser que estiguem disposats a acceptar que les desigualtats de gènere no existeixen. I a mi em sembla que més enllà de diferències i preferències és innegable que hi ha una discriminació que afecta les dones pel fet de ser dones i són justament les quotes les que restauren la igualtat. I en aquest sentit és ridícul l’esment al mèrit, perquè la meritocràcia només té raó de ser quan tothom té les mateixes oportunitats de demostrar les seves capacitats. O no ho veu així? Una mica de rigor mestre! L’èxit diferencial per raó de gènere és un problema amb quasi 100 anys de literatura i en aquest segle d’història s’han aplicat diferents models educatius. Deu ser, doncs, que la correlació no és tant clara ni el problema tant simple.  Barrejar-hi les quotes de gènere, una qüestió que ha incidit fonamentalment en la confecció de llistes electorals, són ganes d’embolicar la troca.  No deixa de tenir gràcia, això sí, que el senyor desemmascarador de bons salvatges se’ns posi coorporatiu i acusi el sistema quan es mira la tita. Fal·làcies. I falòrnies.

La democràcia com a producte vectorial

Enric Juliana, a la seva crònica dominical, posa en boca de Silva Cienfuegos Jovellanos aquesta frase: “La democracia fue un pacto entre la bala y la masa, entre los que podían ocupar la calle y los que la podían desalojar; mienten, o no saben de que hablan, los que hoy dicen que fue un mal pacto”.

I com que ho escriu al final del penúltim paràgraf, infereixo que ho subscriu. La raó –la Veritat, si em permeteu que em posi trascendent– com a mitjana aritmètica entre dos arguments. Max Weber revisited.

“El nacionalismo es la peor construcción del hombre”

Seductors, il.lustrats i visionaris

Així encapçalava el diari “El País” l’entrevista a Vargas Llosa que publicaven el passat 29 d’agost dins de la Revista de Verano.  No val la pena llegir-la. I molt menys si ho heu de fer interessats per les opinions d’aquest bon home sobre els moviments nacionalistes.

En comptes d’això, agafeu el segon llibre de records de J.M. Castellet i fullegeu el retrat de Gabriel Ferrater. Hi trobareu l’opinió que el poeta tenia de Vargas Llosa. “És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar de llegir La ciudad y los perros.  No tinc perquè discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d’un premi. No vull tornar a parlar (…) d’aquest individu”.

Ja està tot dit.