Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

La difícil campanya del PSC a Barcelona

El mite de l’underdog

L’any 1948 va néixer un mite. Hi havia eleccions al congrés americà i els principals comentaristes polítics havien predit una victòria aclaparadora del republicà Dewey. La foto de Truman –el guanyador dels comicis– amb una tirada del Chicago Tribune anunciant la seva derrota a tota pàgina era el cop de gràcia a la credibilitat dels oracles polítics. Diversos diaris van cancel·lar els seus contractes amb empreses demoscòpiques. La victòria de l’underdog, del David contra Goliat, era entronitzat al paradís de les eleccions espectacle.

Els mètodes d’enquesta s’han perfeccionat molt des de llavors. S’han millorat els sistemes de mostreig, s’ha afinat en la identificació dels probables votants i abstencionistes, s’ha ajustat la inferència del vot dels indecisos. Però les enquestes no només tenien problemes de mesura, també en tenien –i en tenen– de circularitat: el resultat de les enquestes preelectorals condiciona els votants potencials en un bucle tan magnificat com difícil d’aïllar i predir. I aquest efecte no només es dóna per accident, esclar. Les enquestes preelectorals s’utilitzen i es difonen amb ànim de mobilitzar (o desmobilitzar). Perquè la remuntada del dèbil és una història innegablement atractiva, però la tendència a enfilar-se al bandwagon -el carro guanyador- també està ben documentada.

Ni Hereu és Truman, ni Trias és Dewey…

Aquests dos efectes, underdog i bandwagon, han sobrevolat les municipals barcelonines. D’una banda, els mitjans propers a Trias han anunciat una clara victòria del seu candidat. Més clara del què es veu en les seves pròpies enquestes, que assenyalen una reducció de les distàncies que aconsellaria ser prudent (1). De l’altra, en determinats mitjans ha quallat la visió d’un Hereu enfrontat als elements, que “esclafà l’exconsellera Tura” contra la voluntat de l’aparell del seu partit. És un discurs que tampoc sembla gaire ajustat a la realitat: l’aparell havia donat suport explícit a Hereu, l’extemporània candidatura de Tura mai va semblar tenir cap possibilitat d’imposar-se i, així tot, Hereu amb prou feines va aconseguir mobilitzar la militància de la seva federació. Independement d’aquestes objeccions sembla que alguns ja tenen el seu Truman.

Però l’esquema té dos defectes. El primer, de repartiment: ni Hereu sembla massa còmode en el paper d’underdog disposat a trencar-se la cara al tot o res, ni sembla que Trias vulgui assumir el risc d’haver-se d’empassar un excés d’eufòria. Ho escrivia Marçal Sintes a El Periódico:

Hereu (…) ensopega amb les dificultats inherents a l’art d’actuar -per dir-ho com Arthur Miller-, art que no està a l’abast de tothom. Això provoca que l’ús de frases fetes i d’eslògans suats, juntament amb l’agressivitat impostada i la pulla de microones, es facin evidents, encartonin el seu discurs i, el pitjor de tot, entelin la seva autenticitat. Passa que és més fàcil el que ha triat Trias, que a sobre és un home que, en general, cau bé en la seva desimboltura.

La publicació de l’enquesta preelectoral del CIS ha acabat d’estalviar part de la feina als convergents. Poden dedicar-se a aconsellar prudència perquè l’eufòria ja la cultiven les previsions. Ja ho he dit oi, que el valor predictiu de les enquestes ha millorat molt?

… ni això és Amèrica

El segon defecte és de fronts: en un debat sense cap proposta identificable ni cap desacord estratègic profund, amb uns candidats de perfil polític com a mínim desdibuixat, els socialistes apel·len a contenir la dreta. L’enquesta del CIS ajuda als socialistes en aquest cas, perquè el primer pacte de govern que suggereix és la suma de CiU i PP. Malgrat totes les dificultats que pot tenir Hereu per ser creïble com a garant de l’esquerra, fan ben fet de portar el debat a aquest terreny. Fan ben fet perquè les retallades del Govern de la Generalitat, combinades amb l’escàndol de successions i la rebaixa de l’IRPF a les rendes superiors a 120.000 euros poden generar una mobilització vital pel PSC. Fan ben fet perquè podrà defugir un debat en clau nacional/identitària on el PSC va perdre molts vots el novembre -i on Hereu es va enganxar els dits recentment arran de la consulta. Fan ben fet perquè també els beneficia una lectura de les eleccions (i un càstig electoral) a nivell autonòmic. Però això no és el bipartidisme americà. La tàctica no és només mobilitzar els propis i desmotivar els adversaris. Les mencions al desballestament de l’Estat del Benestar xerriquen com qui es passa de frenada. Massa soroll. I del soroll, com de l’embolic, sempre hi ha qui en treu profit, però res no garanteix que sigui Hereu qui l’acabi capitalitzant. L’enquesta preelectoral del CIS conté amenaces evidents: el PP aparentment infraestimat i uns Ciutadans a les portes de l’ajuntament. Tot plegat sense comptar la PxC, que Vila d’Abadal esmentava fa uns dies a RAC1 sabent perfectament a qui pot fer més mal.
A més, per més curta que sigui la memòria de l’electorat, el PSC ho tindrà difícil per sortir indemne del retallòdrom. Fa un any que l’Estat espanyol va ser intervingut pel Directori i Zapatero va fer les retallades més brutals de la post-transició, recordava avui el Juliana.  Només els faltava la sempiterna supeditació del PSC als interessos del PSOE que avui ha donat aire a la campanya convergent. Dissabte mani contra les retallades i embolica que fa fort.
Competència per fer valer l’eix polític que ha de centrar la campanya, per atribuir responsabilitats administratives pels deutes passats i futurs, per  imposar una cronologia o una altra, per agitar o conternir determinades pors, etc.  Pels que ens ho mirem de lluny, la barreja és molt interessant. Agafeu les crispetes, aviat sabrem què ha pesat més.

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?