Tag Archives: catalunya

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc:

El País Basc viu la crisi de forma diferent de la resta d’Espanya, com es manifesta en la seva taxa d’atur, que és de l’11,6%, gairebé la meitat de la mitjana. També el seu deute públic és més baix: 7,2% del PIB, molt inferior a l’espanyol i per sota del català, que és del 16,9%; com ho és la taxa d’immigració, només del 6%.

En el primer que un pensa quan veu aquestes diferències és en els avantatges del concert econòmic, però les dades apunten que no és solament això. De fet, la relació entre despesa pública i PIB al País Basc és inferior a la mitjana espanyola, cosa que suggereix que la clau radica més en com s’utilitzen els recursos públics -la gestió- que en la quantia.

Home… Podem admirar el talent planificador i la capacitat d’anticipació dels bascos –amb exemples diversos d’Arrasate a Bilbao. Podem estar molt atents als múltiples factors i matisos que expliquen el desenvolupament econòmic. Podem acceptar, òbviament, que no tot es basa en gastar diners sinó que cal gastar-los amb encert. Però fins i tot així s’han de tenir moltes ganes de relativitzar els efectes del concert per escriure un paràgraf com aquest. Mirar-se els pressupostos com a percentatge del PIB està molt bé per comparar el pes del sector públic entre economies. Però per valorar la capacitat d’incidència de la despesa pública sempre és útil tenir present la despesa per càpita. I la despesa pública per càpita del País Basc l’any passat era un 15% superior a la de Catalunya. Fins i tot amb un pressupost més petit en termes de percentatge del PIB.

Del concert econòmic podem qüestionar-ne moltes coses, però no l’avantatge crucial que representa.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Combatre els rumors II: Defectes del raciocini

L’altre dia explicàvem el cas del rumor d’Orleans. La història il·lustra força bé la relativa immunitat dels rumors davant la rèplica racional. Però encara que sembli que cal ser idiota per empassar-se una inversemblant història antisemita, no només la gent idiota raona de manera defectuosa. També podem trobar gent cultivada que passa per alt l’evidència més palmària i es manté ferma en les pròpies conviccions. Fins i tot quan aquestes són errònies o infundades. Un parell d’exemples:

1. Des que Seymour Lipset va “inventar” la teoria de la modernització cap al 1959, s’havia estès que l’educació ens feia més tolerants, menys proclius a seguir credos extremistes, més capaços de basar les nostres decisions electorals en la racionalitat. Simplificant, més educació ens faria “més demòcrates”. Unes investigadores han estudiat  si, efectivament, l’educació ens fa més lliures o si, al contrari, l’educació reprodueix el sistema i fomenta l’acceptació del poder existent. Comparen els efectes d’una escolarització més prolongada en un grup de noies kenyanes i les conclusions a les que arriben són sorprenents: si bé sembla que l’educació reforça l’individualisme i les aspiracions personals, també aprofundeix els sentiment d’identificació amb el propi grup ètnic i augmenta la tolerància envers la violència política. L’educació fa que les persones vulguin millorar la seva vida, però això no vol dir que la democràcia els sembli el camí òptim per aconseguir-ho.

2. Durant les eleccions presidencials americanes del 2004 es va sotmetre 30 homes a un experiment. La meitat deien ser fortament republicans i l’altra meitat es consideraven demòcrates convençuts. Se’ls va demanar que avaluessin algunes declaracions dels candidats Bush i Kerry on aquests es contradeien a sí mateixos. Les observacions de neuroimatge mostraven que les parts del cervell associades les funcions executives –encarregades d’ordenar, preveure i planificar accions– es mantenien inactives mentre els pobres s’esforçaven a justificar els seus líders. Les que s’activaven, en canvi, eren aquelles que tenen a veure amb les emocions i la resolució de conflictes.

Els estris, ja ho sabem, es poden fer servir de moltes maneres. La facultat de raonar la solem fer servir en benefici propi o del propi grup d’identificació. Dan Sperber i Hugo Mercier acaben de publicar un article que confirmaria aquesta tesi.  Es pregunten per què raonem els éssers humans i conclouen que raonem per convèncer i per evitar ser convençuts. L’article en qüestió ha generat certa polèmica, en bona mesura perquè les conclusions a les que arriben no són massa complaents. Sperber i Mercier analitzen els exemples d’argumentació defectuosa més habituals, especialment la tendència al “biaix de confirmació” –la inclinació a sobrevalorar les dades que confirmen els nostres punts de vista mentre relativitzem les que ens contradiuen. “Raonar no té la funció d’ajudar-nos a tenir creences més fonamentades ni prendre millors decisions” deia Mercier al NYT. La capacitat de raonar “ha evolucionat per ajudar-nos a convèncer els altres i estar vigilant perquè els altres no ens convencin”. Per això consideren que corregir els biaixos i les creences infundades és una tasca extremadament difícil. El propi Mercier feia servir les pàgines del NYT per defensar-se de les acusacions de relativisme. Ho feia de manera estranya: venia a dir que les conclusions certes tendeixen a imposar-se perquè són les que, a la llarga, beneficien els dos bàndols en discussió. No entenc massa què te a veure la certesa, amb el consens i l’interès, però vaja. Després m’he assabentat que el paio és un fervent defensor de la democràcia deliberativa. No em sembla pas malament, però un pot acabar pensat que el tal Mercier és el primer de raonar en defensa dels seus punts de vista. El que no es pot negar, però, és que la seva tesi parteix d’una síntesi prou exhaustiva de les descobertes recents en psicologia evolutiva. I les seves fixacions amb la deliberació, tot i que no sé si ens duen a la veritat, sí que ens duen a considerar la importància del context, de la pressió social, de les normes, a l’hora de configurar el posicionament dels individus en un debat. Qüestionar els rumors, sancionar-los, burlar-se’n, són coses que estan molt bé. Però només són pràctiques eficaces si l’antirumor és percebut com una sanció per (a) qui difon el rumor. Perquè el combat contra els rumors tingui efecte, no ha de ser -només- una pràctica vinculada al convèncer, sinó que també ha d’inferir culpabilitat.

Etiquetat , , , , , ,

Sobirania fiscal: pitjor que una cortina de fum

Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que
la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.
i també que
les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.
La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB  català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat  i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
Etiquetat , , , ,

Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

Etiquetat , , , , , ,

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?

Etiquetat , , , , , , ,

Duran va nu

Valentí Puig escriu a La Vanguardia:

Quienes distorsionen el eje Mas-Duran posiblemente dañarán las posibilidades del momento político y no sólo en CiU. Mas es el ganador de las elecciones autonómicas; Duran, el político con más prestigio en España y también con poder en Madrid. Suman un capital, y dilapidarlo se volvería en contra de la actual hegemonía de CiU.

S’equivoca de mig a mig. El flanc que li toca defensar a Duran va ser el que va quedar més mal cobert a les passades eleccions al parlament. CiU va esgarrapar milers de vots sobiranistes, però no va poder evitar una  important fuga de vot cap al PP. L’actiu Duran no és que estigui amortitzat, és contraindicat en un escenari polític com l’actual, vertebrat per la polaritat nacional. Menció a part mereix que s’insisteixi en el prestigi polític del líder d’Unió. Algú que quan ha de reivindicar la seva (qüestionada) autoritat només se li acut humiliar públicament els seus col·laboradors és un pèssim líder. A més d’una intel·ligència política ben escassa. Enlloc de callar es deixa véncer per l’altivesa i mostra sense pudor fins a quin punt és una antigalla. Per això el més sorprenent del què diu Puig és el següent:

Miquel Roca [en el pròleg d’un llibre de Duran] criticaba en el 2007 a los políticos que prefieren la ambigüedad a la definición polémica. Criticaba también la democracia auscultativa, el decirle a cada uno lo que desea escuchar, porque la función del líder es proponer, no ir a remolque.

Pretén elogiar-lo per la capacitat d’abstreure’s de la influència del 10-A. Però es torna a equivocar. La posició de Duran no conté la més tímida proposta ni pretén anar més enllà del què és donat. És l’ immobilisme del general que vol evitar la guerra per no perdre els galons que li han penjat sense actuar. No és sorprenent que a La Vanguardia -el seu Estat Major- en comparteixin les pors. La seguretat d’una inacció que no els obligui a revelar les pròpies ineptituds. Han fet tard.

Etiquetat , , , ,

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Etiquetat , , , , , ,

Prohoms nostrats

Jordi Pujol. Fa dies que assistim a un degoteig d’articles dedicats a (re)interpretar les paraules de Jordi Pujol. S’ha estès la creença que l’últim pare de la pàtria s’ha convertit a l’independentisme: hosanna president, que bé que ens doni la raó! Canten els exagetes. No puc evitar de sorprendre’m encara avui de tot aquest entusiasme. Per més que rellegeixi el famós editorial hi trobo més prevencions que arengues independentistes. Massa anys d’aiaiais i uiuius. A banda que després de tan dosificar l’exaltament, la pancarta fa pudor d’enxubat. Que el projecte Vicens Vives ha mort? A bona hora! El projecte Vicens Vives era un zombie, un mort en vida. Era desvetllar una esperança regeneradora que va deixar de tenir sentit el dia que vam començar a tenir més problemes d’identitat de casa endins que a provocar-ne de portes enfora. I d’això, pel què m’han dit, ja fa molts anys. Més de 10. Més de 30. Probablement més dels 35 que esmenta, president. Aquell “jaient pactista” del què parlava Vives volia evitar una altra guerra, aquesta era la supervivència -ben tangible per altra banda- per la que es va optar. I qui diu evitar una guerra, diu continuar obrint la botiga. O guanyar una càtedra a Saragossa. En aquesta renúncia a fer nosa i provocar fractures -a embolicar-se la vida- hi covaven els mals que patim ara. Ves que l’editorial de Pujol no fos, abans que res, una disculpa.

Manel Fuentes. Paradoxalment, si alguna gràcia ha tingut la sortida de to presidencial ha estat la de reactivar aquella inexorable llei del pèndol que Vives considerava la base del temperament català. Així, la setmana passada van continuar els arrauxaments de gent que fins fa poc havia estat la mar d’assenyada. Manuel Milián Mestre es feia independentista després de sentir l’entrevista-interrogatori de Manel Fuentes al corresponsal del Financial Times a l’Estat espanyol. Podeu abstenir-vos d’escoltar-ho, us ben asseguro que sentireu més vergonya que frenesí patriòtic. Vergonya perquè demostra que el senyor Fuentes no havia llegit ni un sol article de Victor Mallet abans d’entrevistar-lo. Si ho hagués fet sabria que Mallet ha escrit sobre l’espoli fiscal (aquí i aquí). Vergonya per l’inexistent sentit del ridícul que demostra pretendre alliçonar el FT. Vergonya perquè s’hi veu fins a quin punt estem envoltats de nul·litats que no tenen la més mínima aspiració estratègica. Vegonya per la pesada cançó de l’espoli fiscal, com si fos una estranya anomalia que només patim a Catalunya (1). És que ja no ens queda cap intel·ligència ni cap dignitat? No tenim clar encara què cal defensar i contra qui toca fer-ho? Com a mínim en això, Pujol apunta on toca.

Joan Majó. El senyor Fuentes, mentrestant, continuarà duent l’exministre Majó a la seva tertúlia. Continuarà servint cafè a un exponent privilegiat de les nostres tares. Un personatge que signa dos articles al diari ARA que no mostren altra cosa que la seva infinita desorientació (Resignació o independència 1 i 2). El bon home va tan despistat que encara no ha entès les coordenades del debat i diu tan tranquil: “prefereixo lluitar pel que considero el millor, ser com la Baviera d’Alemanya o la Llombardia d’Itàlia”. Vol dir que prefereix que el català es converteixi en un residu folklòric com el llombardès? O és que el cervell li va realment tan lent com sembla denotar que citi Baviera, germànica de fa mil anys? Vol ser el primer motor econòmic d’Espanya? No pateixi exministre, viu on toca. Catalunya és míster Scrooge. Bah, humbug!

Coda: “Demanar als estranys i sobretot als poderosos que s’interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l’esclavatge, es pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa per res, que es barallin per un desconegut insignificant”. Gaziel

(1) per anar als tòpics, el dèficit fiscal de Baden-Württemberg s’estima en un 4%, el de Catalunya en un 8%, però el Llombardia en un 11%. Qüestió a banda serien les anomalies flagrants, com que no sempre aporti més qui més té, o que de les transferències interterritorials en resultin alteracions en el rànking del PIB per càpita

Etiquetat , , , , , ,

Apunts postelectorals I: Mapes, fronteres i brúixoles (electorals)

Ja fa un mes que es van celebrar -per dir-ho així- les eleccions al parlament i sembla que encara no hi ha una interpretació dels resultats que generi acceptació. Per a mi és una alegria, últimament he anat molt despitat i no actualitzava el blog des d’abans d’eleccions. Ja em va bé reprendre el fil a l’estil Fray Luis de León.

El votant català? The American Voter és un clàssic dels estudis de comportament electoral. L’argument central del llibre és basa en la consideració que el sentit del vot depèn de la identificació política de les persones. Una identificació -una identitat política- que es es transmetria com una herència -de pares a fills- o com un contagi – entre membres d’un grup. El vot menys fidel, més volàtil, també seria el menys motivat per la cosa política i per tant el menys procliu a participar. Com tot a la vida, aquest esquema té els seus matisos: l’existència de desviacions del comportament electotral dels individus respecte el seu grup de referència, la possibilitat que certes condicions ambientals fragmentin grups teòricament homogenis, la influència de l’economia en el sentit del vot, etc. L’estudi es va publicar el 1960 i de seguida va tenir crítiques, la més coneguda de les quals, The Responsible Electorate, venia a dir que “els votants no són tontos”. Han passat anys des de llavors i hi ha hagut canvis: menys persones s’identifiquen inequívocament amb un partit, creix la importància del candidat per davant fins i tot dels programes, es polaritza l’electorat. Ara, siguin més o menys tontos, sembla ser que els votants americans segueixen patrons similars als que seguien fa 50 anys. I el valor de les interpretacions depèn més de la seva capacitat d’analitzar els fenòmens i trobar-hi dinàmiques i predictors relativament estables, que no a posar el focus en les novetats conjunturals.

Dipositaris de vot. Puc creure’m a mitges l’Iceta i el discurs autoexculpatori de la crisi econòmica com a causa del càstig electoral rebut pels socialistes. Puc considerar amb prudència els anàlisis reciclats de les eleccions franceses de 2002 segons els quals la combinació d’atur i immigració adoba el terreny a la nova dreta xenòfoba. Puc intentar no riure quan sento que la desafecció genera un ímpetu experimentador que possibilita la irrupció de tota mena de freaks amb vocació parlamentària. El que no puc és subscriure la tesi que els electors no són de ningú. No deuen ser ben bé de cap partit, una cosa del tot comprensible tenint en compte la infinita fragmentació de l’oferta electoral a Catalunya i els també infinits llocs comuns que tenen entre sí bona part dels partits amb representació al parlament. Però els votants se situen a sí mateixos en unes coordenades ideològiques concretes, i és allà que els partits els van a buscar. Una cosa que el senyor Artur Mas ha entès ràpid, proclamant-se simple dipositari de vots. Recol·lector, hauria d’haver dit per ser precís.

Conjunts, subconjunts, interseccions. Dels interessants anàlisis de transvassament de vot que ha publicat Jordi Muñoz a diferents mitjans (a Directe!cat 1 i 2 i a l’Ara, per a subscriptors), una de les conclusions que en podem extreure és que de les passades eleccions en sortim amb un mapa polític més polaritzat en l’eix nacional. Els moviments de vot entre els quadrants que formen les principals divisòries de la política catalana (esquerra-dreta; espanyolitat-catalanitat), mostren que una part important de la sagnia de vot d’Esquerra és deguda a l’eclosió de Solidaritat i Reagrupament (que explica la meitat del vot perdut). Un vot, per tant, que es quedaria on era en termes d’estricte posicionament ideològic. La resta del vot perdut (l’altra meitat) hauria anat cap a Convergència, que de fet ja havia fet una opa explícita a aquests sectors amb la Casa Gran i un Dret a Decidir no per diluït o fragmentat menys efectiu publicitàriament. Per tot això penso que l’ensulsiada d’esquerra no és tal, la major part de l’electorat que ha perdut la formació respecte les eleccions de 2006 s’ha mantingut dins d’un espectre polític afí.
La veritable crisi, la debacle més contundent pel què fa a les xifres i la més trascendent pel què fa al sentit, és la que ha patit el PSC. La influència del  vot econòmic s’estima en un 5% i el PSC va perdre quasi el 30% dels vots. Hauran de buscar altres explicacions i ho hauran de fer ràpid. Veient la magnitud de les fuites els seus dirigents s’hauran d’afanyar a fer l’inventari d’ànimes: bona part dels sectors catalanistes del seu electorat s’han quedat sense arguments i han dipositat el seu vot al cabàs de Convergència i una part gens menypreable s’ha decantat pel PP i PxC. Els primers símptomes d’esquinçament? La vacuïtat de la retòrica federalista s’ha mostrat amb tota cruesa i ara li passa factura en tots els fronts. No sé si la nau rebentarà contra els esculls o farà aigües abans d’arribar-hi, el moviment de Mascarell, però, té ingredients d’evacuació.

Etiquetat , , , , , ,

Apunts electorals 2: Les dues llengües de Catalunya

El tàndem Rivera-Camacho. Catalunya té dues llengües, diuen. No havíem quedat que els territoris no en tenien, de llengua? Tan emmerdats de contradicció que ja no en senten la pudor. Que consti que jo sí que crec que és desitjable un règim territorial de les llengües que preservi, no cap llengua, sinó el dret dels catalanoparlants a una dignitat igual als castellanoparlants en un territori determinat. Perquè els drets s’apliquen a jurisdiccions concretes, trossos de terra amb fronteres perfectament delimitades. Però si volen parlar dels territoris que prendran com a referència per instaurar les seves idees de justícia i llibertat, trobo que seria coherent que pensessin en Espanya, aquest parell. En una Catalunya independent podria tenir sentit -potser- que algú apel·lés als drets dels castellanoparlants, però determinats discursos, en el context en què vivim, només denoten ulleres de burro.

Arcadi Espada sempre és un dels que dóna més voltes a la sínia. El perdonavidas, es diu l’article que dedica criticar Artur Mas i el fet que posés com a mostra de tolerància que a TV3 s’hi pugui parlar castellà. Mentre imaginava els càstigs que Artur Mas desitjava -ocultament- inflingir als qui parlessin castellà a la tele catalana, Espada no va ser capaç de pensar que a pràcticament cap altra televisió de l’Estat espanyol s’hi pot intervenir en català. Els costa una mica de veure que darrera la retòrica de la llengua comuna hi ha una imposició, a aquesta gent. Res gaire mutual.

A Catalunya hi ha parlants de dues llengües -si descomptem l’àrab, que amb un 2,6% de parlants suposo que encara no té prou punts per ser una llengua catalana. Ara, les persones no tenen dues llengües, ni n’hi ha gaires que utilitzin indistintament dues llengües. Usem diferents llengües en funció dels contextos, el què en termes sociolingüístics es coneix com a diglòssia. És així com es va introduir inicialment el castellà a Catalunya. “La majoria dels catalans, incloent-hi la noblesa, mai no van parlar (…) en altra llengua que la pròpia. (…) els catalans es van anar acostumant a la idea que, certes coses, era socialment més indicat fer-les en aquella llengua que no era la seva”. Ho diu Joan-Lluís Marfany, un senyor que cito perquè difícilment se’l pot acusar d’esbiaixament nacionalista. I un senyor que també ha deixat escrit que “el que no tenim dret a fer és de reconstruir retrospectivament la llengua tal com en agradaria que hagués estat. En darrera instància, perquè és mentida”. La mentida que assenyala Marfany és que hi hagués hagut cap resistència contra el procés de castellanització iniciat al segle XVII i intensificat el segle XIX. Però és clar, no hi havia resistència perquè no calia. El castellà era una llengua franca que tothom desitjava conèixer pels rèdits que reportava, no una altra cosa. No era la llengua de pràcticament ningú. Per això Xammar, a mitjans dels anys 20, podia dir al Congrés de les Minories Europees que “les anomenades minories, en realitat, i dintre d’un paràmetres donats, no eren minories sinó majories perfectament homogènies. A la major part dels països interessats, doncs, no hi havia plantejat cap problema de minories, sinó, senzillament, un problema de fronteres”. Aquestes coses ens queden a un parell de generacions. Ens les han explicat pares i avis. No prou lluny com perquè ens prenguin el pèl, encara.

Ja sabem que Catalunya va començar a rebre immigrants al segle XIX, amb l’impacte econòmic de la revolució industrial i  l’apogeu del tèxtil.  Però la preocupació pel fenomen migratori, a Catalunya, no apareix fins als anys 30, i és llavors que es revindica poder exercir algun tipus de control sobre el volum d’immigrants que s’acullen i sobre els termes de la seva integració. El mateix Estatut de Núria plesbicitat el 1931 deia al seu article 5: “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial de la llengua castellana”. I afegia “L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant dels tribunals de justícia i davant del òrgans de l’administració”.

Llengua materna per lloc de naixement de les persones >65 anys - http://sheet.zoho.com

L’autèntica allau immigratòria, però, es va donar entre els anys 1955 i 1975. Durant aquestes dues dècades, la població catalana va augmentar en més de dos milions. En ple franquisme. No cal suposar que el règim franquista afavorís premeditadament la immigració castellanoparlant a Catalunya com a una estratègia més per a fer desaparèixer la identitat catalana -tot i que això ho digui algú tan poc eixelebrat com Montserrat Guibernau. Encara que fossin, simplement,  fenòmens coincidents en el temps, és innegable que no per manca de voluntarietat les coses deixen de tenir conseqüències. I si les conseqüències no són justes, cal que siguin reparades. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut reconeix “situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials respecte l’altra” que s’han de corregir. Algun problema d’òptica deuen tenir els que no són capaços de detectar-les.

Les dades del gràfic són de l’Enquesta de Condicions de Vida 2006 i fan referència exclusiva a població més gran de 65 de la demarcació de Barcelona

Etiquetat , , , , , ,