Per què la banca sempre guanya?

Fa un parell de dies José García Montalvo va ser entrevistat al 3/24. L’economista havia d’explicar si la bombolla immobiliària ha esclatat del tot, i déu-n’hi-do de les pistes que aportava. Segurament és un dels experts en el sector immobiliari amb millors dots didàctiques. Mireu-lo, que val la pena, i deixem per després les esmenes.

Vodpod videos no longer available.

Minut 2’40. Qüestionar el Ministeri d’Habitatge em sembla lògic. No és un ministeri, és un holograma, i jo estic en contra de la fantasmagoria. Però defensar les dades d’evolució de preus de TINSA em sembla impropi d’algú rigorós i ponderat com ell.

L’estadística de preus del Ministeri prové de l’agregació de les taxacions de l’Asociación Profesional de Sociedades de Valoración (ATASA). ATASA aglutina 39 empreses una de les quals és TINSA, però TINSA no fa totes les valoracions. Si comparem la memòria 2009 de TINSA amb la d’ATASA veiem que les taxacions de TINSA no arriben al 20% del total. El que sí que és veriat és que en fa moltes. De fet, el conjunt d’empreses de taxació controlades per les entitats financeres fan moltes taxacions.

Perquè cal saber que fins a finals de juliol -que va ser adquirida per Advent– TINSA era la taxadora que controlava la confederació de caixes d’estalvis, una vinculació que la va fer sospitosa de males pràctiques. Si tenim en compte que els bancs i caixes tenen més de 250.000 habitatges -més d’un terç de l’stock pendent de vendre-, si tenim en compte la importància dels actius immobiliaris en els balanços de la major part de bancs i caixes (crític, com en vist, en moltes caixes catalanes), convindrem que les taxacions de TINSA s’havien d’agafar amb pinces. I les coses no s’arreglen d’un dia per l’altre.

L’entrevista al Montalvo és una excusa, però toca recordar aquestes coses. Sobretot ara. Ara que s’ha posat de moda dir que la crisi la va provocar Clinton, incentivant la concessió d’hipoteques a famílies poc solvents. Ara que volen fer-nos creure que tots som responsables de la crisi per haver-nos endeutat irracionalment. La sobretaxació s’hagués donat en els mateixos termes si els deutes hipotecaris es poguessin cancel·lar simplement tornant les claus? Perquè, per qui no ho sàpiga, el deute no es cancel·la un cop t’han embargat el pis. En cas d’execució de la hipoteca, et subasten la casa i, si no hi ha oferta de compra, la casa se la queda el banc al 50% del seu valor de taxació i tu has de pagar la resta més els costos judicials. La banca sempre guanya. Va guanyar amb la bombolla immobiliària i ara que aquesta es desinfla pretén no perdre. Tot això s’explica força bé al Document Marc del 3er Fòrum Hipotecari de Catalunya que es va presentar la setmana passada: “Mesures contra el sobreendeutament familiar, per una solució a la condemna hipotecària”.  Els bancs i caixes, i les taxadores al seu servei, han d’assumir la pèrdua del valor patrimonial dels habitatges que ells van taxar. Jo no sé si la crisi l’han de pagar els rics, però estic segur que no l’han de pagar els que van decidir hipotecar-se aconsellats per… experts independents.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti

El Corbacho va fer un regal als independentistes. L’amenaça que la secessió de Catalunya no serà pacífica abona que aquesta serà un realitat i associa els seus detractors amb una manera d’expressar les preferències polítiques ben poc civilitzada. L’atzar ha volgut que el futur exministre se’ns posi ibèric i barregi divorcis i violències la setmana que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) presenta el baròmetre de setembre (*). Es veu -no he trobat la dada a l’avanç provisional de resultats– que els catalans som cada vegada menys partidaris del sistema democràtic. I la cosa no és per aquella adhesió crítica que sol inferir el CEO. També augmenten aquells que no perceben diferències entre democràcia i dictadura. Això serien els fets. La nota informativa que signa Carles Castro a La Vanguardia és impagable i va una mica més enllà dels fets (la negreta és meva):

Catalunya se hunde lentamente en un cierto nihilismo político. O al menos eso es lo que sugieren los sondeos que indagan en el alma de un territorio que ha sido tradicional motor económico de España y abanderado de las libertades frente a la dictadura franquista. No es sólo que en los últimos tiempos la identidad de los catalanes experimente una cierta mutación, o que el respaldo a la independencia alcance récords históricos. Ahora, además, el apoyo a la democracia languidece en Catalunya, y aumenta –hasta suponer uno de cada cuatro catalanes– la cifra de ciudadanos que se muestran indiferentes ante el dilema entre democracia y dictadura, como si no apreciasen las visibles diferencias entre uno y otro régimen.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti. Estan bé les habilitats interpretatives del redactor. Un procés continu, Castro? Evidentment, ja tenim qui li ha comprat la tesi. Arcadi Espada. Espada, de fet, no compra la tesi, diu que l’havia descobert primer en estat embrionari. Ressuscita Cambó i la seva frase cèlebre: “Monarquia? República? Catalunya!” per acabar concloent que la causa de tot plegat és el caràcter intrínsecament antidemocràtic del nacionalisme. Tan preocupats pel propi melic que ens tornaríem indiferents al règim de govern. Una original manera d’entendre la història recent espanyola, avui que es commemora l’afusellament de Companys. No sé si té el cul llogat o és per allò de la biga i la palla, però ja em sap greu ja, no estar d’acord amb el periodista més intel·ligent del país. La cosa no quadra senyor Espada.  El nacionalisme és la doctrina que persegueix la congruència entre nació política i nació cultural i ja des de Stuart Mill s’intueix que un país amb diferents nacionalitats té dificultats per mantenir institucions lliures. Tony Judt ho esmentava d’esquitllada fa un any just. No la veig clara aquesta oposició entre nacionalisme i democràcia Espada, més aviat al contrari. Sí que veig, en canvi, que mentre s’instesifiquen les reivindicacions nacions,  l’unionisme es posa nerviós i Corbacho insinua una ombreta de bigoti totalitari. La reacció és la meva hipòtesi alternativa: qualsevol cosa els sembla bona per aturar l’independentisme. I no es pensi que me n’alegro.

(*) 19/10/2010 Fe d’errades: La dada no prové del baròmetre de setembre, sinó de l’estudi CIS nº 2790, Calidad de la democracia (II)

Les lliçons de la història, a cavall de La Vanguardia

Meditacions en el desert

Les lliçons de la història. Així va titular La Magrana el conjunt de textos de Ramon d’Abadal que va aplegar i publicar a principis d’any. Ara han reeditat “Meditacions en el desert”, d’Agustí Calvet, Gaziel.

Catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia). Conèixer fins on va arribar Gaziel amb les idees que tenia ens assabenta d’on som, exactament: al periodista, el dilema que li presenta el país no és de fer periodisme en català o de fer-ne en espanyol, sinó de fer de periodista o de no poder-ne fer.

Ho va dir Ramon Barnils fa dotze anys. Fa gràcia recordar-ho ara que sembla que La Vanguardia tirarà una edició en català. A risc de pecar d’ingenu, em fa l’efecte que la cosa ha canviat una mica. Sempre hi ha el típic gattopardista: se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi, però pels que no som gaire amics de les essències, un canvi és un canvi. Si l’evolució de La Vanguardia reflecteix la del país, anem pel bon camí. Potser La Vanguardia no és el “nostre” diari,  però toca celebrar que siguin “ells” els que s’han d’adaptar per perpetuar-se. Continuava Barnils:

El tornarem a llegir, i tractarem de tornar a distingir-ne el que hi és accessori, la salvació d’Espanya, del que hi és essencial, la nostra.

Perquè de lliçons, la nostra història, ens en dóna per triar i remenar. Avui, a 76 anys dels fets del 6 d’octubre, podeu acostar-vos  a la magnífica hemeroteca on-line de La Vanguardia i perseguir Gaziel:

El dia 5, Las armas de la Generalitat
L’11, resum dels fets, Apuntes de una noche inolvidable (1 i 2)
El dia 19, La gran interrogación
El 30 de novembre, El alma en pena

Llavors l’Aliança Obrera també havia predicat “és avui que cal proclamar la República Catalana. Demà potser fóra tard”. Una  impetuositat que si a res va contribuir, va ser a un llarg i duríssim ajornament de les aspiracions nacionals catalanes. Ara o mai, una impetuositat que sembla que es torna a posar de moda. Ja sé que és fàcil jutjar les coses retrospectivament, però avui, com fa 76 anys, fer les coses una mica bé ens pot estalviar de fer el ridícul. Massa ganes de fer honor a la dualitat seny i rauxa i poques de pensar el món en termes d’encerts i cagades. Escriu Gaziel:

La historia de Cataluña es esto: cada vez que el destino nos coloca en una de esas encrucijadas decisivas, en que los pueblos han de escoger, entre  varios caminos, el de su salvación y su encumbramiento, nosotros, los catalanes, nos metemos fatalmente, voluntariamente, estúpidamente, en un callejón sin salida.

Rellegir Xammar, a “Seixanta anys d’anar pel món” o Hurtado, a “Abans del 6 d’octubre”, em fa veure amb certa tristesa que llavors també hi havia qui ens hagués estalviat el ridícul, però se’ls va fer ben poc cas. No sé qui representa aquesta lucidesa avui. No sé qui n’és el portador. Però si hi és, segur que el devem a la tasca de Barnils, una altra baula del periodisme català. Mestre de periodistes, ens va ensenyar què cal llegir i com cal fer-ho.

PD: No sé si la gent lúcida d’avui serà capaç de generar prou adhesions. Però sé del cert que de gent lúcida en tenim. Un parell d’articles del Ferran Requejo que ofereixen bones pistes per distingir-los (Hacia la independencia i Después de las elecciones). No us els perdeu.