Monthly Archives: gener 2011

Els enemics de l’Estat del benestar es disfressen d’ovella

Per populistes ells. Infecta portada de l’Avui de diumenge. Casanovas, Comajuncosa, Brunet, tots ben d’acord a proclamar que “el dèficit català compromet la universalitat d’alguns serveis” i el què cal fer es corregir “l’universalisme populista” (sic). L’argument falaç el subratlla Casasnovas: “La dilució del pressupost en despesa universalista genera un impacte redistributiu mínim”.

Not only the poor. Julian Le Grand -i d’altres- han estudiat com els sectors més beneficiats per les polítiques socials d’accés universal eren les classes mitjanes i altes. Segons alguns dels seus estudis, basats en la despesa pública britànica dels anys 70, les classes benestants gaudien d’unes transferències públiques -en espècies- fins a un 30% superiors a les que rebien les classes baixes. Això és degut que el seu nivell educatiu superior, els seus millors horaris laborals i el fet que visquin en llocs més propers als centres de provisió de serveis els facilita les coses. Competeixen pels recursos públics amb avantatge.

La paradoxa redistributiva. No dic que em sembli just. Tampoc m’ho sembla que les classes mitjanes tinguin el pes que tenen a l’hora de confeccionar l’agenda de les polítiques socials i crec que és una atrocitat que les polítiques de garantia de rendes tinguin l’irrisori pressupost que tenen. Ara bé, això no fa que comparteixi la tesi segons la qual el que caldria és que les polítiques públiques beneficiïn només -o principalment- els pobres. Per començar, perquè com també expliquen Le Grand i Goodin “it would seem to be the case that even fairly rigorously means-tested programmes tend to attract an increasingly middle-class clientele over time, as people find a way around the means test”. O sigui, que les classes mitjanes saben fer trampes per accedir als serveis quan aquests són de qualitat i per més rigorosos que siguin els filtres i proves. Però en segon lloc i més important, perquè del fet que d’aquests serveis se’n beneficïi un número important de persones en depèn la seva supervivència (1). Quins consens hi hauria d’haver per mantenir uns serveis públics que paguem i no gaudim? Cap ni un, evidentment. Però no cal que us pregunteu a qui beneficia perquè el propi Casasnovas ens respon. “Els que tenen un cert estatus que s’ho assegurin pel seu compte, coadjuvat, això sí, per desgravacions fiscals”. Molt redistributiu, sí senyor.

(1) Korpi i Palme, Skocpol

Anuncis
Etiquetat , , , ,

L’amenaça no era el punk

L’admirat Xavier Mercadé està sorprès de sentir versionar els Dead Kennedys al Palau de la Música. Bé, fa uns mesos Bcore va reeditar Antitodo en vinil de color. I què? No pot deixar de commoure que encara es miri el punk com a alguna cosa ameçadora. Com commou que se segueixi editant el Maximum R’N’R, veure canalla amb mohawk, o que cada nova referència d’OTAN (1) rebi l’aprovació unànime dels cercles d’iniciats. La mateixa compassió per l’anacronisme. El punk ja era vell quan nosaltres érem adolescents i només calia veure qui omplia l’Estraperlo per sentir el Jello Biafra per intuir quina distància no haurien de sentir els qui són joves avui.

L’última vegada que vaig llegir que el punk no havia mort va ser a l’Abc. Una entrevista a Patti Smith: A la pregunta de si ha muerto el punk, que revolucionó la escena rockera en la década de los años setenta, Smith afirma no creerlo ya que el tiempo “no puede matar” un movimiento musical y estético “que pertenece a la gente”. Curiosa manera de defensar-ne la vigència. Just la contrària que defensa el senyor Mercadé, per a qui el punk mor allà on deixa de ser una broma privada. En això hi estic d’acord, però continuem a les mateixes, on són els joves?

L’eclosió de les cultures juvenils és un fenomen del segle XX, associat a la millora de les condicions de vida, l’augment del temps d’oci i l’explosió del consum postfordista.  Que els joves busquessin singularitzar-se disfressant-se igual que el seus amics era una contradicció que oferia algunes oportunitat de negoci: roba, discos, llibres, drogues. Però l’anatema associat a la joventut s’arrossega des de l’antiga Grècia. Per això ens sembla malament que aquesta jovenalla que no sap ni vestir-se ens manllevi la banda sonora amb tan poc respecte. Ja se sap que els joves no respecten res.

La mort de les cultures juvenils ha anat lligada als intents d’entendre-les, de narrar-les. Perquè no hi ha res a entendre més enllà de l’infinit avorriment. El mateix avorriment que farà sortir la canalla saltenca a cremar contenidors aquest cap de setmana. I no, encara que vagin tan tard com ho anàvem nosaltres, no escolten punk. Però no faran res massa diferent del què fèiem: necessitàvem un hobby i vam aprendre a escopir.

Coda

Mildred: What’re you rebelling against, Johnny?

Johnny: Whaddya got?

(1) Ho sentiu bé. Un tema contra el servei militar obligatori editat 5 anys després de la seva abolició…

Etiquetat , , ,

Pensions II: I si treballem quan toca?

Generacions. Acabava el primer post sobre pensions amb un estirabot sobre com el poder electoral del vells condiciona les propostes de reforma del sistema de pensions. Veig que ni així estimulo l’activitat comentadora. Sigui com sigui advertia que volia continuar i ho faig recapitulant. L’altre dia assenyalava 3 coses:
a) No és el mateix plantejar les desigualtats entre generacions en termes de cohorts que fer-ho en termes de grups d’edat.
b) Les fronteres entre grups d’edat canvien -som joves més anys perquè ens emancipem més tard; som vells més anys perquè vivim més-, com també canvien les condicions de vida dels membres dels diferents grups d’edat, i el pes proporcional d’aquests grups a l’estructura demogràfica.
c) En aquest entorn canviant, plantejar la justícia entre classes d’edat com una gran cadena de solidaritat intergeneracional fa que sigui difícil pensar les desigualtats entre generacions d’una altra manera que no sigui entenenent les generacions com a cohorts.
És en aquest darrer sentit que cal emmarcar la menció -tan grollera com vulgueu- a la gerontocràcia: tots els estudis que han pretès desmitificar el poder polític -electoral- de les persones grans ho han fet partint de la idea que l’edat és transicional: com que tots ens farem grans un dia o altre, tots gaudirem dels mateixos drets dels que gaudeixen el vells avui. Per això l’edat no implicaria cap fractura política. Aquesta argument, però, té una debilitat: molt probablement els beneficis que perceben les persones grans no seran sostenibles en un context de desequilibri creixent entre actius i inactius. Aquesta debilitat, és clar, també la té el crit de “no ens toqueu l’edat de jubilació”.

Trajectòries laborals. Hi ha qui ha corregut a proclamar que els desequilibris pressupostaris que podrien generar els canvis demogràfics es veuran compensats per l’augment de la riquesa. Xerrameca. El PIB per càpita espanyol  ha crescut 10 punts en des de l’any 1995, la població pràcticament el 18%. I posats a torturar amb dades, de 1980 a 2006 el temps de jubilació que correspondria a cada any cotitzat ha augmentat un 48%. Això per no per no parlar de qüestions més punyents. Segons els indicadors de productivitat de l’OCDE,  de 1980 a 1995 la productivitat per hora treballada a l’Estat espanyol va créixer poc més del 3%. Els deu anys següents, de 1996 a 2006 es va reduir un 0,25%. Al ritme que anem, la productivitat no serveix ni per pagar-nos l’augment d’esperança de vida. I ja pot dir missa el senyor Navarro. Les previsions que anunciaven el col·lapse de la seguretat social els anys 2000 i 2005 no contemplaven que la immigració aportaria 4 milions de persones en edat de treballar en 10 anys. El 45% de les altes a la seguretat social entre 2000 i 2005. Això no tornarà a passar. Però és que, a més, encara que passés, no ho resoldríem tot. L’equilibri global entre persones actives i inactives no és l’únic problema que tenim sobre la taula (malgrat que la seva evolució es prevegi preocupant). L’equilibiri entre anys actius (o cotitzats) i anys inactius (o no cotitzats) en les nostres vides -en la teva biografia i en la meva- també és un problema pendent de resolució.


No cal més mà d’obra. A mi també em semblen preocupants les previsions demogràfiques, també m’inquieten les evolucions de la comptabilitat pública, també podria -finalment- subscriure la tesi que cal repensar el sistema de pensions. Però no fotem. Que estiguem on estem i patim el què patim no és una casualitat demogràfica fruit de decisions reproductives imprevisibles. Van ser unes dades d’atur descomunals les que van desencadenar l’estratègia de retallar la població activa per baix -fent que els joves estudiessin més anys i entressin al mercat de treball com més tard millor- i per dalt -fomentant que les persones grans es (pre)jubilessin ben aviat. Reduir la població activa per maquillar les dades d’atur, res massa original. Però si no hi ha feina, no hi ha feina. Pretendre que la gent gran treballi més anys només podria semblar acceptable si poguéssim assegurar que aquestes persones podran  treballar. Però qui es creu que la necessitat de mà d’obra augmentarà? Jo, no. Per tant només hi ha dos escenaris possibles.
El primer. Continuarem en un mercat laboral de baix valor afegit, amb unes taxes irrisòries de formació al llarg de la vida, i per tant amb una tendència a substituir treballadors vells i cars per treballadors joves i barats (1), fent que augmenti encara més la diferència entre l’edat efectiva i l’edat teòrica de jubilació i per tant el descompte en la pensió per avançament de la jubilació. Respireu.
El segon. Si les persones grans treballen més temps serà a expenses de continuar endarrerint la incorporació dels joves al mercat laboral que seguiran mantinguts per les seves famílies i prolongant la seva dedicació acadèmica per aconseguir una posició d’avantatge competitiu al mercat laboral. Un estalvi per l’erari públic, és clar. Convertir uns inactius que mantenia l’Estat en uns inactius que mantindran les famílies. Però quan s’incorporaran al mercat laboral, aquests joves? Evidentment més tard -encara- que ara. I si no tenen una font estable d’ingressos, quan se suposa que tindran fills? I si els joves continuen amb les baixíssimes taxes de fertilitat que gastem, quan coi figura que revertirem aquesta tendència a l’envelliment que tants sacrificis ens porta? I si… I si enlloc d’endarrerir l’edat de jubilació avancem l’edat de treballar? No és una broma. Why not start younger? O és que no anava de demografia i anys de cotització , el problema?

(1) Sembla ser que això només es dóna en treballadors poc qualificats. En treballadors grans que s’hagin anat formant al llarg de la vida, la productivitat augmenta: “older workers are worthy of their pay in the sense that their contribution to production exceeds their contribution to the wage bill”. Això ho he après avui, no sense sorpresa 😉

PD: Remenant dades he descobert això. Una explotació de dades de la “Muestra Continua de Vidas Laborales”. Molt, molt interessant.

Etiquetat , , , , , , ,

Pensions I: Desigualtats intergeneracionals. Aclariments conceptuals i dubtes normatius.

Desigualtats intergeneracionals. La reforma de les pensions va fer sortir milers de joves als carrers de França. La qüestió es va plantejar com un nou capítol d’un conflicte entre generacions les dimensions del qual figura que tothom entén -i entén de la mateixa manera. Ja em disculpareu que em miri amb escepticisme el general intellect, però tinc seriosos dubtes que això sigui així. De què parlem quan parlem de desigualtats -o de justícia- entre generacions? Dels drets d’uns joves respecte dels vells que els són coetanis? Dels drets dels vells de demà respecte dels dels vells d’avui?  Aquestes són les dues maneres d’entendre les generacions: d’una banda com a classes d’edat, persones que podem definir pel període de vida en què es troben -infants, joves, adults, vells i tots els eufemismes edulcorats que vulgueu-; de l’altra, cohorts, grups d’individus nascuts en el mateix interval de temps. Pot semblar una precisió òbvia, però és important saber en quin dels eixos ens movem quan esmentem la justícia entre generacions i la volem convertir en argument polític.

Justícia entre cohorts. Quan parlem de justícia entre cohorts fem referència a la necessitat que unes generacions deixin una herència justa a les que la succeeixin. L’exemple més recurrent és el que fa referència al medi ambient: si una generació malmet o esgota tots els recursos naturals que es troba quan arriba al món és evident que el benestar de les generacions que vinguin darrera se’n ressentirà. El nivell de deute que deixem a la posteritat també és un dels clàssics d’aquesta mena de raonament: no seria just deixar un elevat deute públic a les generacions que ens succeiran sense garantir, com a mínim, que també els deixem els recursos necessaris per generar prou riquesa com per afrontar-ne el pagament.
La sostenibilitat és, per derivació, l’argument amb el que es vol justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació: el procés d’envelliment farà que la relació entre pensionistes i cotitzants creixi, fent que augmentin les càrregues amb les que les persones laboralment actives financen les pensions de les persones passives. “Member states should undertake ambitious reforms of pension systems in order to contain pressures on public finances, to place pension systems on a sound financial footing and ensure a fair intergenerational balance” deia la Comissió Europea el 2003. Si cal reformar les pensions per garantir la justícia entre generacions deu ser que no reformar-les compromet aquestes aspiracions de justícia. Però acceptar aquest argument implica passar per alt unes quantes qüestions. En primer lloc, si bé sembla clar que la tendència demogràfica ens durà a escenaris d’envelliment creixent, també ho és que serem més rics i productius i per tant podrem afrontar amb més garanties el cost creixent de les pensions. En segon lloc, no està escrit que les jubilacions no es puguin pagar via impostos generals. Les advertències de Fedea en contra d’aquesta solució no són tan sòlides com moltes de les seves tesis en favor de la reforma de les pensions. Tampoc no tranquil·litza pensar que entre els pioners d’aquest argumentari hi ha el Banc Mundial, que el 1994, al seu Averting the old age crisis considerava que el millor remei per als sistemes de pensions en crisi de finançament era substituir-los per sistemes privats de pensions. Sorprèn, finalment, que aquest argument no aparegués per aturar la llei de reforma laboral del setembre passat. O és que no és veritat que els joves que han accedit al mercat laboral després de les múltiples reformes laborals endegades des de mitjans dels anys vuitanta ho han hagut de fer en unes condicions cada vegada pitjors que les generacions que els precedien?

Justícia entre classes d’edat. La justícia entre generacions no és només una qüestió d’equitat entre cohorts. També és un problema de distribució de recursos entre classes d’edat. Potser no cal explicar gaire aquest enfocament perquè sol ser el més freqüent en el plantejament de les polítiques socials que sofrim -polítiques de joventut centrades en l’oci i la formació, mencions a la pobresa infantil o el fracàs escolar que semblen ignorar la indefectible llosa de la transmissió intergeneracional de les desigualtats, etc. Parlaríem, simplificant, d’uns adults amb capacitat de treballar i per tant de satisfer les seves necessitats i mantenir-se per si mateixos; uns joves que no treballen, són mantinguts per les seves famílies i tenen unes determinades necessitats educatives; i uns vells que tampoc treballen, són mantinguts per l’estat via pensions i altres prestacions econòmiques, i tenen determinades necessitats d’atenció sanitària. La qüestió, aquí, ja no és com garantir el futur de ningú, sinó decidir com redistribuïm una riquesa que creen -quasi en exclusiva-  els individus d’una classe d’edat. Quines transferències en benefici de joves i vells és just d’exigir als adults? Els sindicats sembla ser que veuen just que les transferències que hagin d’assumir els adults del futur siguin suficients per pagar unes prestacions per càpita idèntiques a les que es paguen actualment. I el més important, des del mateix moment que es paguen ara ,els 65 anys. Però això és força contraïntuitiu ni que sigui per dos aspectes. El primer i elemental és que les desigualtats entre classes d’edat se’ns confonen amb les desigualtats entre cohorts quan els límits i les condicions de les classes d’edat canvien: si els joves triguen més temps a entrar al mercat laboral, si els adults tenen feines més precàries i els vells viuen més anys, sembla lògic que repensem les transferències entre grups d’edat. Però en segon lloc, encara que acceptéssim la jubilació als 65 com un dret fonamental, i perfectament sostenible: seria just que els vells rebessin unes transferències superiors (en termes absoluts) a les actuals? Ens hem oblidat que el percentatge de la despesa en protecció social que es dedica a la gent gran excedeix el 40% sense comptar-hi l’atenció sanitària? Tot això fa pudor de gerontocràcia. Continuarem

Etiquetat , , , , ,