Ja fa un mes que es van celebrar -per dir-ho així- les eleccions al parlament i sembla que encara no hi ha una interpretació dels resultats que generi acceptació. Per a mi és una alegria, últimament he anat molt despitat i no actualitzava el blog des d’abans d’eleccions. Ja em va bé reprendre el fil a l’estil Fray Luis de León.
El votant català? The American Voter és un clàssic dels estudis de comportament electoral. L’argument central del llibre és basa en la consideració que el sentit del vot depèn de la identificació política de les persones. Una identificació -una identitat política- que es es transmetria com una herència -de pares a fills- o com un contagi – entre membres d’un grup. El vot menys fidel, més volàtil, també seria el menys motivat per la cosa política i per tant el menys procliu a participar. Com tot a la vida, aquest esquema té els seus matisos: l’existència de desviacions del comportament electotral dels individus respecte el seu grup de referència, la possibilitat que certes condicions ambientals fragmentin grups teòricament homogenis, la influència de l’economia en el sentit del vot, etc. L’estudi es va publicar el 1960 i de seguida va tenir crítiques, la més coneguda de les quals, The Responsible Electorate, venia a dir que “els votants no són tontos”. Han passat anys des de llavors i hi ha hagut canvis: menys persones s’identifiquen inequívocament amb un partit, creix la importància del candidat per davant fins i tot dels programes, es polaritza l’electorat. Ara, siguin més o menys tontos, sembla ser que els votants americans segueixen patrons similars als que seguien fa 50 anys. I el valor de les interpretacions depèn més de la seva capacitat d’analitzar els fenòmens i trobar-hi dinàmiques i predictors relativament estables, que no a posar el focus en les novetats conjunturals.
Dipositaris de vot. Puc creure’m a mitges l’Iceta i el discurs autoexculpatori de la crisi econòmica com a causa del càstig electoral rebut pels socialistes. Puc considerar amb prudència els anàlisis reciclats de les eleccions franceses de 2002 segons els quals la combinació d’atur i immigració adoba el terreny a la nova dreta xenòfoba. Puc intentar no riure quan sento que la desafecció genera un ímpetu experimentador que possibilita la irrupció de tota mena de freaks amb vocació parlamentària. El que no puc és subscriure la tesi que els electors no són de ningú. No deuen ser ben bé de cap partit, una cosa del tot comprensible tenint en compte la infinita fragmentació de l’oferta electoral a Catalunya i els també infinits llocs comuns que tenen entre sí bona part dels partits amb representació al parlament. Però els votants se situen a sí mateixos en unes coordenades ideològiques concretes, i és allà que els partits els van a buscar. Una cosa que el senyor Artur Mas ha entès ràpid, proclamant-se simple dipositari de vots. Recol·lector, hauria d’haver dit per ser precís.
Conjunts, subconjunts, interseccions. Dels interessants anàlisis de transvassament de vot que ha publicat Jordi Muñoz a diferents mitjans (a Directe!cat 1 i 2 i a l’Ara, per a subscriptors), una de les conclusions que en podem extreure és que de les passades eleccions en sortim amb un mapa polític més polaritzat en l’eix nacional. Els moviments de vot entre els quadrants que formen les principals divisòries de la política catalana (esquerra-dreta; espanyolitat-catalanitat), mostren que una part important de la sagnia de vot d’Esquerra és deguda a l’eclosió de Solidaritat i Reagrupament (que explica la meitat del vot perdut). Un vot, per tant, que es quedaria on era en termes d’estricte posicionament ideològic. La resta del vot perdut (l’altra meitat) hauria anat cap a Convergència, que de fet ja havia fet una opa explícita a aquests sectors amb la Casa Gran i un Dret a Decidir no per diluït o fragmentat menys efectiu publicitàriament. Per tot això penso que l’ensulsiada d’esquerra no és tal, la major part de l’electorat que ha perdut la formació respecte les eleccions de 2006 s’ha mantingut dins d’un espectre polític afí.
La veritable crisi, la debacle més contundent pel què fa a les xifres i la més trascendent pel què fa al sentit, és la que ha patit el PSC. La influència del vot econòmic s’estima en un 5% i el PSC va perdre quasi el 30% dels vots. Hauran de buscar altres explicacions i ho hauran de fer ràpid. Veient la magnitud de les fuites els seus dirigents s’hauran d’afanyar a fer l’inventari d’ànimes: bona part dels sectors catalanistes del seu electorat s’han quedat sense arguments i han dipositat el seu vot al cabàs de Convergència i una part gens menypreable s’ha decantat pel PP i PxC. Els primers símptomes d’esquinçament? La vacuïtat de la retòrica federalista s’ha mostrat amb tota cruesa i ara li passa factura en tots els fronts. No sé si la nau rebentarà contra els esculls o farà aigües abans d’arribar-hi, el moviment de Mascarell, però, té ingredients d’evacuació.
En defensa pròpia 