I vostè, considera just que existeixin impostos sobre l’herència o successió de béns?

“Les vaques volen? Si ho publica La Vanguardia, creu-t’ho” deia un celebrat anunci del diari barceloní. I si  publica que  el 80% del catalans creu que les vaques volen, què hem de fer? Creure que volen o exiliar-nos urgentment? El tripartito ocultó una encuesta en la que el 83% veía injusto el impuesto de sucesiones, titulava La Vanguardia fa uns dies.  Dues mentides fàcils d’identificar per qualsevol persona que entengui el que llegeix:
1) No era un sondeig del govern, sinó una “Enquesta proposada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Sociologia com a beneficiària de la subvenció concedida pel Centre d’Estudis d’Opinió, per a un projecte d’investigació social aplicada”. Es pot llegir a la portada de la pròpia enquesta.
2) Ningú l’havia ocultada, es podia consultar a la portada del web del CEO; i el que es podia veure eren els resultats preliminars d’un informe encara no entregat (que s’hagués decretat el 28 de desembre entra dins la lògica de l’execució pressupostària, que permet lliurar un estudi preliminar que possibiliti . fer el pagament, i “millorar-lo” dins del termini de justificació, que sol expirar el març de l’any següent a la convocatòria)

Però a banda de les mentides hi ha unes quantes confusions dignes de revisar. La pseudonotícia m’ha recordat aquells “bells deliris que fascinen la raó” que esmentaven Salvador Cardús i Joan Estruch a propòsit de les enquestes de la joventut a Catalunya. Les ciències socials de fa 25 anys no s’assemblaven gens a les actuals, però al llibret hi ha unes quantes idees que cal no oblidar. Una enquesta imposa una problemàtica, suposa que tothom té una opinió sobre aquella problemàtica i tracta totes les opinions com si valguessin el mateix (valora igual l’opinió dels anticonceptius d’un ginecòleg que la d’una monja, hi diuen). A més, suposa que hi ha una “opinió publica”, que seria la mitjana de les opinions individuals dels ciutadans. Com si aquesta hipotètica opinió pública no tingués res a veure amb la que els propis mitjans han creat. Com si l’opinió pública fos la realitat ontològica.

En periodisme hi ha una distinció rudimentària: la informació tracta dels fets, no d’opinions. A vegades aquesta distinció es difumina i el periodista opina dins d’un text informatiu. A vegades la cosa és més perversa i es pretén fer passar una opinió per un fet, sense profilaxi. El súmmum ve quan directament es menteix.  Fa cent anys que el periodisme polític va entrar en crisi i que la premsa prova de  dissimular el partidisme i el sensacionalisme amb o menys fortuna. En fa 70 que  Hearst és un dolent de pel·lícula. Però al comte de Godó això no li importa. Ell fa periodisme de casta.

Coda: “If men define situations as real, they are real in their consequences”. William Isaac Thomas

Prohoms nostrats

Jordi Pujol. Fa dies que assistim a un degoteig d’articles dedicats a (re)interpretar les paraules de Jordi Pujol. S’ha estès la creença que l’últim pare de la pàtria s’ha convertit a l’independentisme: hosanna president, que bé que ens doni la raó! Canten els exagetes. No puc evitar de sorprendre’m encara avui de tot aquest entusiasme. Per més que rellegeixi el famós editorial hi trobo més prevencions que arengues independentistes. Massa anys d’aiaiais i uiuius. A banda que després de tan dosificar l’exaltament, la pancarta fa pudor d’enxubat. Que el projecte Vicens Vives ha mort? A bona hora! El projecte Vicens Vives era un zombie, un mort en vida. Era desvetllar una esperança regeneradora que va deixar de tenir sentit el dia que vam començar a tenir més problemes d’identitat de casa endins que a provocar-ne de portes enfora. I d’això, pel què m’han dit, ja fa molts anys. Més de 10. Més de 30. Probablement més dels 35 que esmenta, president. Aquell “jaient pactista” del què parlava Vives volia evitar una altra guerra, aquesta era la supervivència -ben tangible per altra banda- per la que es va optar. I qui diu evitar una guerra, diu continuar obrint la botiga. O guanyar una càtedra a Saragossa. En aquesta renúncia a fer nosa i provocar fractures -a embolicar-se la vida- hi covaven els mals que patim ara. Ves que l’editorial de Pujol no fos, abans que res, una disculpa.

Manel Fuentes. Paradoxalment, si alguna gràcia ha tingut la sortida de to presidencial ha estat la de reactivar aquella inexorable llei del pèndol que Vives considerava la base del temperament català. Així, la setmana passada van continuar els arrauxaments de gent que fins fa poc havia estat la mar d’assenyada. Manuel Milián Mestre es feia independentista després de sentir l’entrevista-interrogatori de Manel Fuentes al corresponsal del Financial Times a l’Estat espanyol. Podeu abstenir-vos d’escoltar-ho, us ben asseguro que sentireu més vergonya que frenesí patriòtic. Vergonya perquè demostra que el senyor Fuentes no havia llegit ni un sol article de Victor Mallet abans d’entrevistar-lo. Si ho hagués fet sabria que Mallet ha escrit sobre l’espoli fiscal (aquí i aquí). Vergonya per l’inexistent sentit del ridícul que demostra pretendre alliçonar el FT. Vergonya perquè s’hi veu fins a quin punt estem envoltats de nul·litats que no tenen la més mínima aspiració estratègica. Vegonya per la pesada cançó de l’espoli fiscal, com si fos una estranya anomalia que només patim a Catalunya (1). És que ja no ens queda cap intel·ligència ni cap dignitat? No tenim clar encara què cal defensar i contra qui toca fer-ho? Com a mínim en això, Pujol apunta on toca.

Joan Majó. El senyor Fuentes, mentrestant, continuarà duent l’exministre Majó a la seva tertúlia. Continuarà servint cafè a un exponent privilegiat de les nostres tares. Un personatge que signa dos articles al diari ARA que no mostren altra cosa que la seva infinita desorientació (Resignació o independència 1 i 2). El bon home va tan despistat que encara no ha entès les coordenades del debat i diu tan tranquil: “prefereixo lluitar pel que considero el millor, ser com la Baviera d’Alemanya o la Llombardia d’Itàlia”. Vol dir que prefereix que el català es converteixi en un residu folklòric com el llombardès? O és que el cervell li va realment tan lent com sembla denotar que citi Baviera, germànica de fa mil anys? Vol ser el primer motor econòmic d’Espanya? No pateixi exministre, viu on toca. Catalunya és míster Scrooge. Bah, humbug!

Coda: “Demanar als estranys i sobretot als poderosos que s’interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l’esclavatge, es pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa per res, que es barallin per un desconegut insignificant”. Gaziel

(1) per anar als tòpics, el dèficit fiscal de Baden-Württemberg s’estima en un 4%, el de Catalunya en un 8%, però el Llombardia en un 11%. Qüestió a banda serien les anomalies flagrants, com que no sempre aporti més qui més té, o que de les transferències interterritorials en resultin alteracions en el rànking del PIB per càpita

L’Ara avalua

Successions. A veure si ho he entès bé. La seqüència seria la següent: Una associació amb certes concomitàncies amb CiU –l’Associació per a la Reforma de l’Impost de Successions i Donacions a Catalunya– posa en marxa la campanya “No successions”. Un ampli espectre d’opinadors situen el tema a l’agenda. La qüestió es discuteix al ple del parlament, on s’aprova una reforma de l’impost que el redueix a la mínima expressió. El candidat Mas, en un exercici de classisme doctrinari, adopta la promesa de suprimir l’impost de successions –el què en queda– com una de les idees centrals de la seva campanya, primer, i del seu programa de govern, després. El diari Ara recull aquesta proposta i la col·loca a l’inventari de 60 promeses amb les que pensa avaluar els assoliments del Govern Mas. Fins aquí el què ha passat. No cal gaire imaginació per endevinar com pot acabar l’assumpte: l’impost de successions serà suprimit i el bo del Jordi Muñoz posarà un “acomplert” al costat d’aquest repte de govern. Fantàstic. Vols dir, Capdevila, que la supressió d’aquest impost hauria de generar gaires aprovacions?

Agenda. “La imposició sobre successions és un element bàsic per a la igualtat d’oportunitats: quan algú rep béns en herència, això el col·loca en una situació d’avantatge de partida sobre la resta i és natural que se li exigeixi una contribució per evitar que les diferències socials s’eixamplin indefinidament”. No ho dic jo, ho deia el propi Jordi Muñoz en  un article a l’Avui. Nixon, que d’aquestes coses en va aprendre molt, deia que els polítics han de ser mestres en l’art de manipular els mitjans de comunicació, no només per guanyar les eleccions, sinó per dur a terme la seva política i donar suport a les causes en què creuen. Això és el que s’espera dels polítics. Dels mitjans els que n’esperem –com a mínim jo– és una mica menys de complicitat en la construcció del relat que pretén imposar el poder polític, no que es pixin a la boca d’Edmund Burke.

Quart poder. Que els pobres sociòlegs i politòlegs fem de la necessitat virtut i ens haguem acostumat a viure de maquillar dades, és una cosa. Al capdavall a l’origen comtià de la disciplina hi ha una certa aversió al poble. Tecnocràcia contra anarquia. Ara, que la premsa es dediqui a dilapidar la imatge de contrapoder que ha cultivat des de la seva aparició n’és una altra, de cosa. I molt diferent. El 60% de les autoliquidacions de l’impost de successions declaraven una base imposable inferior a 24.000 €, el 85 % de l’impost el pagaven el 15 % dels contribuents. Això abans de la darrera reforma! A quin periodisme juguen aquests de l’Ara? Si el que volen és explicar-nos els interessos que hi ha en joc i contrastar les diverses versions sobre la qüestió, compro. Ara mateix, però, acaben posant-se al servei de les operacions de propaganda del Govern. I el que és pitjor, sense semblar advertir-ho.

PD 1 Que ningú em digui que el Watergate és un conte mitificat. El Post és un diari que es disculpava per haver estat poc bel·ligerant a l’hora d’esgrimir els seus arguments –els fets– contra la segona guerra de l’Irak. Una peça per a l’antologia: The Post on WMDs: An Inside Story
PD 2 No esmento el grau d’acompliment de l’ítem “Suprimir el límit de 80 km/h en els accessos a Barcelona” perquè no em veig en cor de contenir la meva tendència a la broma truculenta. Però vaja, diguem que les contrastacions empíriques prometen…