Quatre comptes (amb ànim alarmista)

El post d’ahir al Café Steiner és d’imprescindible lectura. Resumidament: ve a dir que tal com prengui possessió Mariano Rajoy  podria dur a terme una reducció dràstica del deute. Assumir un sacrifici expiatori esperant –com a contrapartida– que Alemanya se’n compadeixi i li garanteixi liquiditat.

Les xifres que remena Torreblanca fan feredat: els 4 punts de dèficit que l’Estat espanyol ha de retallar per complir els límits pactats equivalen a uns 40.000 milions d’euros. El pressupost pel 2011 va ser de poc més de 315.000 euros.  40.000 euros serien el 12% d’aquesta xifra, però hi ha condicionants amb els que toca comptar:

Rajoy ha promès no tocar les pensions, i les pensions i altres prestacions socials representen el 38% dels pressupostos generals de l’estat. Ja només ens queden uns 195.000 euros sobre els quals retallar.

Resteu-hi 30.000 euros més –com a mínim– corresponents al pagament d’interessos del deute.

Compteu que les despeses de personal representaven 30.000 euros més i no tinc clar que es puguin reduir fàcilment.

Ens queden poc més de 135.000 milions d’euros entre els quals n’hi ha 30.000 que corresponen a les prestacions d’atur i 40.000 que es transfereixen  a d’altres administracions (incloent-hi, no cal dir-ho, les autonòmiques). És d’aquí d’on s’haurien de restar els 40.000 milions inicials. I amb aquest dividend la reducció representa ben bé el 30%.

“Yo salvo el tema de pensiones y el tema de la deuda pública, porque no se puede. Todo lo demás lo pondremos encima de la mesa” deia Rajoy ahir a El País. Crec que endevino a qui tocarà el rebre.

Sobirania fiscal: pitjor que una cortina de fum

Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que

la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.

i també que

les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.

La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB  català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat  i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.

Es va fer comunista, però va ser una inversió fallida

Abans pensava que la inèrcia i la llei de ferro de l’oligarquia jugaven a favor de les elits. Segons aquesta llei, hi ha poques garanties de canviar radicalment les societats perquè qualsevol nova organització acabava necessitant una burocràcia i tota burocràcia acaba instaurant els seus mandarins: noves elits amb ganes d’acumular poder i perpetuar-se. Acabo de veure el documental sobre Jesús Monzón -tard, sempre tard. Després del veure’l  constato que les elits no se substitueixen sinó que, si cal, es transmuten per perpetuar-se. Ara es veu que tocarà celebrar que una aliança adolescent entre senyorets de Navarra trascendís la irracionalitat de la guerra civil i permetés a Monzón acabar triomfant com a gran gurú del marketing. Era un comunista més partidari de les angules per a tothom que de la guerra entre classes. I això es veu que redimeix.

Ara ve quan es lia de debò

La premsa econòmica internacional feia dies que ho advertia: l’economia espanyola no és de fiar. La principal preocupació és que els nous governs sorgits del 22M revelin dèficits superiors al que s’estimava inicialment, deien a Bloomberg; el Doom de l’euro comença amb el què ara passa a Espanya, titulaven al Business Insider; una derrota del PSOE reforçaria els nostres dubtes sobre la capacitat d’Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit, llegíem al Wall Street Journal. Doncs ja tenim derrota socialista. I a més tenim canvis de govern en un bon número d’ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes.

Ara serà l’hora de reconèixer deutes i incapacitats de pagament. Totes aquestes administracions de primer i segon nivell que han canviat de color polític explicaran que els administradors precedents s’ha polit els capítols 2 (pagaments corrents) i 4 (subvencions) del pressupost 2011…

… amb avançaments fets el 2010, perquè s’havien quedat sense pasta

… amb focs d’artifici electorals, perquè s’havia de conservar la cadira com fos

… amb balons d’oxigen a les empreses i entitats fidels, perquè tampoc els deixarem amb el cul a l’aire ara que marxem, oi?

“Hi ha hagut una sobredespesa en el període preelectoral” deia Edward Hugh al Financial Times fa pocs dies. Dilluns es confirmaven tots els temors i el mateix diari publicava les declaracions del responsable econòmic del PP a Castella – la Manxa: “segons les dades que tenim Castella – la Manxa és la Grècia de les regions d’Espanya. Està totalment en fallida”.

Bé amigues, ja ho sabeu, ha arribat l’hora de les retallades. De les  retallades de veritat. Aviat sabrem quin era l’abast de l’amenaça d’ERO a les administracions que anunciava Salvador Esteve. “No serà inhabitual parlar d’ERO públics als ajuntaments“, comentava en una entrevista recent.  I de les retallades, a la mobilització dels treballadors públics, que si no són els que estan pitjor, sí que seran els que més hi perdran amb la contenció pressupostària. Hi havia una vegada una classe mitjana sostinguda pel diner públic. No, no us foteu dels funcionaris -només- perquè aquí s’ha sostingut un poder de compra que ha beneficiat a tothom. Són desenes i desenes de milers de llocs de treball directes, però també indirectes i induïts. I sí, dic “hi havia” perquè és una classe mitjana que corre seriós perill de desaparèixer. Per què no hi ha una revolta? Es preguntava tothom just fa uns mesos. Doncs uns no es movien perquè no volien “fer el joc al PP”; altres perquè els semblava que tampoc n’hi havia per tant amb el Plan de Ajuste; però molts més dels que recordem no s’han queixat perquè mai havien estat gaire millor: als moments d’esplendor econòmica, la pobresa afectava el 20% de la població espanyola, els treballadors pobres eren més d’un 10% (el doble si només ens fixem en les dones i el triple si ens fixem en els joves). Són aquests els que van rebre les primeres clatellades. I ja ho deia Kapuściński quan explicava la caiguda de Haile Selassie: “La persona sometida al hambre toda su vida no se rebelará”. Però afegia “apenas dejas que el súbdito tenga comida suficiente, se te sublevará en cuanto intentes quitarle su cuenco”. Bé, ara prendran el bol als que en tenen. Prepareu-vos. Les hòsties estan a punt de començar.

Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

El mandarí de la portada

De la Història només m’interessen les anècdotes, deia Merimée. Però les anècdotes tenen un  valor ben diferent en funció de qui les protagonitza: hi ha persones que tenen una incidència sobre el curs de la història més gran que d’altres. Fer de periodista permet viure de prop les anècdotes d’aquests notables, saber-ne detalls que van més enllà de les entrevistes transcrites a la premsa.

D’anècdotes recollides en anys de feina Rafel Nadal n’ha fet un petit llibret  –a aquestes alçades ja el coneixereu–  que es diu Els mandarins. Algú l’ha comparat amb els Homenots de Josep Pla. Em sembla una comparació exagerada, perquè en Pla tot acaba sent monumental i Nadal és d’una concisió extrema –miniatúrica– , però el llibre és interessant. Una col·lecció de passatges que permeten situar personatges centrals de la història política present o recent. Dels silencis de Montilla  al rasputinisme de Prenafeta, passant pel superficial Zapatero i el pusil·lànime Rajoy. Retrats que segur que no agradaran a més d’un dels protagonistes. Però què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? La mateixa pregunta es feia Pla al pròleg del primer volum d’Homenots.

El llibre es basa en un joc suggerent, endevinar el pecat del protagonista, detectar la falta només suggerida. Despulla els poderosos i les seves misèries i ambicions. Però descobreix també les pròpies vanitats. Arturo San Agustín li diu a Pujol que el seu problema és no tenir res per mostrar a la posteritat i el president es preocupa. Exhibeix com un trofeu la capacitat del periodista per detectar les inquietuds del polític. I qui diu detectar, diu inventar. El periodista marca l’agenda, Nadal és el mandarí de la portada.

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.

Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Duran va nu

Valentí Puig escriu a La Vanguardia:

Quienes distorsionen el eje Mas-Duran posiblemente dañarán las posibilidades del momento político y no sólo en CiU. Mas es el ganador de las elecciones autonómicas; Duran, el político con más prestigio en España y también con poder en Madrid. Suman un capital, y dilapidarlo se volvería en contra de la actual hegemonía de CiU.

S’equivoca de mig a mig. El flanc que li toca defensar a Duran va ser el que va quedar més mal cobert a les passades eleccions al parlament. CiU va esgarrapar milers de vots sobiranistes, però no va poder evitar una  important fuga de vot cap al PP. L’actiu Duran no és que estigui amortitzat, és contraindicat en un escenari polític com l’actual, vertebrat per la polaritat nacional. Menció a part mereix que s’insisteixi en el prestigi polític del líder d’Unió. Algú que quan ha de reivindicar la seva (qüestionada) autoritat només se li acut humiliar públicament els seus col·laboradors és un pèssim líder. A més d’una intel·ligència política ben escassa. Enlloc de callar es deixa véncer per l’altivesa i mostra sense pudor fins a quin punt és una antigalla. Per això el més sorprenent del què diu Puig és el següent:

Miquel Roca [en el pròleg d’un llibre de Duran] criticaba en el 2007 a los políticos que prefieren la ambigüedad a la definición polémica. Criticaba también la democracia auscultativa, el decirle a cada uno lo que desea escuchar, porque la función del líder es proponer, no ir a remolque.

Pretén elogiar-lo per la capacitat d’abstreure’s de la influència del 10-A. Però es torna a equivocar. La posició de Duran no conté la més tímida proposta ni pretén anar més enllà del què és donat. És l’ immobilisme del general que vol evitar la guerra per no perdre els galons que li han penjat sense actuar. No és sorprenent que a La Vanguardia -el seu Estat Major- en comparteixin les pors. La seguretat d’una inacció que no els obligui a revelar les pròpies ineptituds. Han fet tard.

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

I vostè, considera just que existeixin impostos sobre l’herència o successió de béns?

“Les vaques volen? Si ho publica La Vanguardia, creu-t’ho” deia un celebrat anunci del diari barceloní. I si  publica que  el 80% del catalans creu que les vaques volen, què hem de fer? Creure que volen o exiliar-nos urgentment? El tripartito ocultó una encuesta en la que el 83% veía injusto el impuesto de sucesiones, titulava La Vanguardia fa uns dies.  Dues mentides fàcils d’identificar per qualsevol persona que entengui el que llegeix:
1) No era un sondeig del govern, sinó una “Enquesta proposada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Sociologia com a beneficiària de la subvenció concedida pel Centre d’Estudis d’Opinió, per a un projecte d’investigació social aplicada”. Es pot llegir a la portada de la pròpia enquesta.
2) Ningú l’havia ocultada, es podia consultar a la portada del web del CEO; i el que es podia veure eren els resultats preliminars d’un informe encara no entregat (que s’hagués decretat el 28 de desembre entra dins la lògica de l’execució pressupostària, que permet lliurar un estudi preliminar que possibiliti . fer el pagament, i “millorar-lo” dins del termini de justificació, que sol expirar el març de l’any següent a la convocatòria)

Però a banda de les mentides hi ha unes quantes confusions dignes de revisar. La pseudonotícia m’ha recordat aquells “bells deliris que fascinen la raó” que esmentaven Salvador Cardús i Joan Estruch a propòsit de les enquestes de la joventut a Catalunya. Les ciències socials de fa 25 anys no s’assemblaven gens a les actuals, però al llibret hi ha unes quantes idees que cal no oblidar. Una enquesta imposa una problemàtica, suposa que tothom té una opinió sobre aquella problemàtica i tracta totes les opinions com si valguessin el mateix (valora igual l’opinió dels anticonceptius d’un ginecòleg que la d’una monja, hi diuen). A més, suposa que hi ha una “opinió publica”, que seria la mitjana de les opinions individuals dels ciutadans. Com si aquesta hipotètica opinió pública no tingués res a veure amb la que els propis mitjans han creat. Com si l’opinió pública fos la realitat ontològica.

En periodisme hi ha una distinció rudimentària: la informació tracta dels fets, no d’opinions. A vegades aquesta distinció es difumina i el periodista opina dins d’un text informatiu. A vegades la cosa és més perversa i es pretén fer passar una opinió per un fet, sense profilaxi. El súmmum ve quan directament es menteix.  Fa cent anys que el periodisme polític va entrar en crisi i que la premsa prova de  dissimular el partidisme i el sensacionalisme amb o menys fortuna. En fa 70 que  Hearst és un dolent de pel·lícula. Però al comte de Godó això no li importa. Ell fa periodisme de casta.

Coda: “If men define situations as real, they are real in their consequences”. William Isaac Thomas