Una dona va entrar ofesa a la comissaria. Volia presentar una denúncia. Uns joves es banyaven despullats al riu, davant de casa seva. Un policia demanà als joves que se n’anessin riu amunt, però la dona tornà indignada al cap de poca estona. “Encara els veig des de la finestra del segon pis”, va dir. El sofert agent va pregar als joves que marxessin. Al cap d’hores la mateixa dona arribà a la comissaria esgarrinxada i feta un cromo. “He vist el joves en un gorg entre els matolls. Encara es banyes despullats”. Tinc mala memòria, però juraria que és un conte de Slawomir Mrozek. Em va venir al cap quan vaig sentir que e-cristians pretenia presentar una querella contra Gang Bang, una obra de teatre que es podrà veure al TNC a partir de demà.
Més enllà de la propaganda mútua que se solen fer els provocadors i els provocats, és ben irònic que el Miró i Ardèvol sempre sigui on toca a l’hora de fer notar escàndols potencials. Deu pensar que més d’un amant de la passió d’Olesa es podria presentar al TNC sense saber on es fica. Gang Bang és el terme que s’usa per designar una orgia en la qual una persona (normalment una dona) té relacions sexuals amb diversos homes. Llegeixo a la wipipedia que Lisa Sparxxx n’ostenta el rècord. Es va passar per la pedra 919 voluntaris. Però això, en Miró i Ardèvol ja ho deu saber, interessat com està a inventariar provocacions.
La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.
El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.
En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.
S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds! diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.
[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.
Ni les burles i estereotips copiem bé. Mentre al món anglosaxó fa anys i panys que criden a la vivissecció –acadèmica– dels hipsters, o directament al seu extermini –físic–, aquí amb prou feines els hem posat un nom adient. Modernos? Però què voleu designar amb aquesta merda de nom? Diu que hi ha una colla de joves i no tan joves que s’han apropiat de la imatge de diferents cultures juvenils i les han corromput. To bastardize és com ho diuen en anglès. I sembla molt més insultant. Es veu que els hispters seran la fi de la civilització occidental: són els culpables de la pèrdua del sentit subversiu que les cultures juvenils havien tingut i demostren una infinita incapacitat per crear res genuí. Sona terrible, oi?
Ja vaig dir fa uns dies que tots aquests discursets em semblen una collonada còsmica. Laments de iaia. La gent vol molar –que és un verb caló i aquests saben de què parlen. I és igual si molen les air max o les chuck taylor, els tautatges de pin-ups o les ampliacions de lòbul, les jaquetes texanes o les varsity. O tot alhora. S’ho foten a sobre i es converteixen en un pastitx ambulant. Però un pastitx molón. No me’n ric.
L’última gracieta és recent. Un dels col·lectius que se sent especialment violentat per les usurpacions de l’hipster són la colla del hardcore. I com que determinades expressions del hardcore es basen en l’ostentació testosterònica han formulat la seva indignació de manera viril: “aquests maricons ens roben la imatge”. Groller? Sí. Però no sé si prou trascendent com per redimir la cosa hipster. Ara resulta que són portadors d’un missatge de transformació: la lluita contra l’homofòbia que habita en les masculínissimes cultures juvenils de finals del segle XX i principis del XXI. Massa ganes de trobar sentits, tenen alguns.
Hi ha un parell de coses que no entenc. Una és la resistència a acceptar que de subversió no n’hi hagut mai gaire, en la cosa jovenívola. Gaire més que avui, si ens posem tiquis miquis. L’altra és la ceguera davant l’evident successió de plagis, apropiacions i reivindicacions pendulars que han guiat les estètiques juvenils. Hi ha un exemple que em, fa gràcia. Li van preguntar a Mike Watt per què vestia camisa de franel·la. El patriarca del punk –d’Stooges a Minutemen- va respondre: “És l’uniforme del rock. El nostre heroi d’infància era John Fogerty i ell en duia. Al principi no sabíem que eren camises de pagès, pensàvem que eren camises de rock’n’roll”. La Credence inspirant el més punk dels punks. Au.
Aquí les fòbies les hem focalitzat en les ulleres de pasta. Fins té versió castissa. Gafapastas. No ho entenc gaire. Les ulleres de pasta no molen i per tant no entenc quines enveges poden mobilitzar. Tampoc hi ha cap grup organitzat de nerds que reivindiqui drets tribals sobre l’artilugi. Però si el que volien fer aquesta colla de “modernos” era posar un contrapunt d’inadaptació al seu collage, van fer tard. Milo Auckerman va convertir les ulleres en la icona identificativa dels Descendents. Segurament la primera banda que va merèixer el qualificatiu de hardcore melòdic. Fa trenta anys del primer disc (EP) que va gravar sent-ne el cantant. Després va anar a estudiar bioquímica a Wisconsin. Abans, ni les ulleres eren impostura.
A principis del segle XX, a Barcelona, hi havia diaris en català i hi havia qui els escrivia: Ors, Pla, Xammar, Carner, Riba, Fabra, Pujols, Foix. Sembla una obvietat, però alguns no se n’ha assabentat encara ara. Si conec molts d’aquests periodistes -que han fet història, que deia Casassús- és en gran mesura gràcies a Ramon Barnils. Els que he esmentat i molts d’altres: Tísner, Fuster, Espriu, Estellés, Vinyoli, Bauçà, Calders, Monzó. I Ferrater. El memorable apunt biogràfic sobre Gabriel Ferrater. Tots surten en alguna banda o altra del llibre “Articles” que fa deu anys em va caure a les mans.
Em sembla recordar que era Eugeni d’Ors que va definir la feina dels articulistes com a “papallonera”. Vés a saber què devia voler dir: podia referir-se a l’efimeritat, a la lleugeresa, o qualsevol cursilada noucentista. Potser també es referia a l’agilitat, o a la punteria. El perill de les metàfores és que t’exposen a la imprecisió i la carrincloneria. Però d’agilitat i punteria no n’hi faltaven, al Barnils. Fa uns mesos vaig escriure que era una baula en la tradició del periodisme català. Un enllaç entre generacions. Veient com el record de Barnils s’ha estès per la xarxa aquests dies veig que la meva metàfora només pecava de cursi. No el vaig tenir de professor, ni tan sols el vaig arribar a conèixer, però n’he après unes quantes coses sobre què cal llegir i com cal llegir-ho. Barnils ens ha avançat molta feina.
El 71% dels catalans se situa a si mateix entre les opcions polítiques de centre i d’esquerra. Considerant que el 18’5% no saben o no contesten quan se’ls demana que es defineixin en una escala que va de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, podem definir la xifra d’àmplia majoria: el 87% de les persones que es veuen en cor de respondre alguna cosa tendeixen a ubicar-se cap a l’esquerra. Això a Catalunya, en una enquesta feta el setembrede 2010. Dos mesos abans que CiU arrassés a les eleccions amb un 38,47% dels vots.
Als EUA, l’any 2005, el New York Times va fer una enquesta anomenada Class Project. Com endevinareu, anava sobre estratificació social, i no hi faltava una pregunta on els enquestats havien de respondre amb quina classe social s’identificaven. El 67% de les persones participants es definien a si mateixes com a classe mitjana o mitjana alta. A la mateixa enquesta, el 49% dels enquestats declarava uns ingressos familiars inferiors a 49.999 dòlars, justament la mediana d’ingressos d’aquell any. També hi havia un col·lectiu de persones amb elevats ingressos que deien ser de classe mitjana. És un fenomen recurrent. Sembla que força més persones es consideren de classe mitjana de les que tocaria per la distribució dels ingressos.
Quan es fan enquestes s’ha de tenir en compte un biax anomenat aquiescència. Es refereix a la tendència de les persones enquestades a donar la resposta que consideren més positiva, la que creuen que plaurà més a l’enquestador, la que imaginen socialment més aprovada. La foto on s’agraden més. Ser d’esquerres: ser progressista, verd, solidari. Ser de classe mitjana: tenir casa, cotxe i oci. Assolir les pròpies aspiracions i assegurar un futur a la descendència. I haver-ho batallat. D’aquí que hi hagi rics que diuen ser de classe mitjana.
Suposo que és justament per aquest efecte –la resistència a definir-se en termes negatius– que ahir em vaig trobar discutint amb diferents dones sobre la conveniència de celebrar el 8 de març. Ni sóc gaire amic del folklorisme, ni crec que les coses s’arreglin amb diades. Però sí que entenc que les commemoracions poden ser una interpel·lació aprofitable. Una oportunitat per posar el focus sobre determinats problemes, desigualtats, discriminacions, injustícies. No deixa de ser curiós que qui se senti interpel·lat per la diada siguin dones. Que a més sigui per qüestionar-ne el sentit és, directament, insòlit. Que el 8 de març no és necessari perquè ja vivim en una societat normalitzada, m’han dit. Que el dia de les dones treballadores s’hauria de celebrar conjuntament amb el dels treballadors mascles. Fer una festa “genèrica” (sic). Cal que m’esplaï fent llista dels possibles greuges? Només en el mercat de treball: gap salarial, discontinuïtat laboral, jornades parcials, doble presència… Entenc que no és agradable acceptar que el que acabem fent a la vida no sempre és fruit de decisions personals, sinó de constriccions diverses –normes socials, predisposicions biològiques. Entenc, també, que no totes les dones pateixen les mateixes dificultats. Però negar les desigualtats i negar l’existència d’un subjecte col·lectiu definit per patir-les –o per tenir-ne una alta prevalença, si voleu– és pitjor que perpetuar-les. És enfangar-s’hi.
En defensa pròpia 