Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc:

El País Basc viu la crisi de forma diferent de la resta d’Espanya, com es manifesta en la seva taxa d’atur, que és de l’11,6%, gairebé la meitat de la mitjana. També el seu deute públic és més baix: 7,2% del PIB, molt inferior a l’espanyol i per sota del català, que és del 16,9%; com ho és la taxa d’immigració, només del 6%.

En el primer que un pensa quan veu aquestes diferències és en els avantatges del concert econòmic, però les dades apunten que no és solament això. De fet, la relació entre despesa pública i PIB al País Basc és inferior a la mitjana espanyola, cosa que suggereix que la clau radica més en com s’utilitzen els recursos públics -la gestió- que en la quantia.

Home… Podem admirar el talent planificador i la capacitat d’anticipació dels bascos –amb exemples diversos d’Arrasate a Bilbao. Podem estar molt atents als múltiples factors i matisos que expliquen el desenvolupament econòmic. Podem acceptar, òbviament, que no tot es basa en gastar diners sinó que cal gastar-los amb encert. Però fins i tot així s’han de tenir moltes ganes de relativitzar els efectes del concert per escriure un paràgraf com aquest. Mirar-se els pressupostos com a percentatge del PIB està molt bé per comparar el pes del sector públic entre economies. Però per valorar la capacitat d’incidència de la despesa pública sempre és útil tenir present la despesa per càpita. I la despesa pública per càpita del País Basc l’any passat era un 15% superior a la de Catalunya. Fins i tot amb un pressupost més petit en termes de percentatge del PIB.

Del concert econòmic podem qüestionar-ne moltes coses, però no l’avantatge crucial que representa.

Combatre els rumors II: Defectes del raciocini

L’altre dia explicàvem el cas del rumor d’Orleans. La història il·lustra força bé la relativa immunitat dels rumors davant la rèplica racional. Però encara que sembli que cal ser idiota per empassar-se una inversemblant història antisemita, no només la gent idiota raona de manera defectuosa. També podem trobar gent cultivada que passa per alt l’evidència més palmària i es manté ferma en les pròpies conviccions. Fins i tot quan aquestes són errònies o infundades. Un parell d’exemples:

1. Des que Seymour Lipset va “inventar” la teoria de la modernització cap al 1959, s’havia estès que l’educació ens feia més tolerants, menys proclius a seguir credos extremistes, més capaços de basar les nostres decisions electorals en la racionalitat. Simplificant, més educació ens faria “més demòcrates”. Unes investigadores han estudiat  si, efectivament, l’educació ens fa més lliures o si, al contrari, l’educació reprodueix el sistema i fomenta l’acceptació del poder existent. Comparen els efectes d’una escolarització més prolongada en un grup de noies kenyanes i les conclusions a les que arriben són sorprenents: si bé sembla que l’educació reforça l’individualisme i les aspiracions personals, també aprofundeix els sentiment d’identificació amb el propi grup ètnic i augmenta la tolerància envers la violència política. L’educació fa que les persones vulguin millorar la seva vida, però això no vol dir que la democràcia els sembli el camí òptim per aconseguir-ho.

2. Durant les eleccions presidencials americanes del 2004 es va sotmetre 30 homes a un experiment. La meitat deien ser fortament republicans i l’altra meitat es consideraven demòcrates convençuts. Se’ls va demanar que avaluessin algunes declaracions dels candidats Bush i Kerry on aquests es contradeien a sí mateixos. Les observacions de neuroimatge mostraven que les parts del cervell associades les funcions executives –encarregades d’ordenar, preveure i planificar accions– es mantenien inactives mentre els pobres s’esforçaven a justificar els seus líders. Les que s’activaven, en canvi, eren aquelles que tenen a veure amb les emocions i la resolució de conflictes.

Els estris, ja ho sabem, es poden fer servir de moltes maneres. La facultat de raonar la solem fer servir en benefici propi o del propi grup d’identificació. Dan Sperber i Hugo Mercier acaben de publicar un article que confirmaria aquesta tesi.  Es pregunten per què raonem els éssers humans i conclouen que raonem per convèncer i per evitar ser convençuts. L’article en qüestió ha generat certa polèmica, en bona mesura perquè les conclusions a les que arriben no són massa complaents. Sperber i Mercier analitzen els exemples d’argumentació defectuosa més habituals, especialment la tendència al “biaix de confirmació” –la inclinació a sobrevalorar les dades que confirmen els nostres punts de vista mentre relativitzem les que ens contradiuen. “Raonar no té la funció d’ajudar-nos a tenir creences més fonamentades ni prendre millors decisions” deia Mercier al NYT. La capacitat de raonar “ha evolucionat per ajudar-nos a convèncer els altres i estar vigilant perquè els altres no ens convencin”. Per això consideren que corregir els biaixos i les creences infundades és una tasca extremadament difícil. El propi Mercier feia servir les pàgines del NYT per defensar-se de les acusacions de relativisme. Ho feia de manera estranya: venia a dir que les conclusions certes tendeixen a imposar-se perquè són les que, a la llarga, beneficien els dos bàndols en discussió. No entenc massa què te a veure la certesa, amb el consens i l’interès, però vaja. Després m’he assabentat que el paio és un fervent defensor de la democràcia deliberativa. No em sembla pas malament, però un pot acabar pensat que el tal Mercier és el primer de raonar en defensa dels seus punts de vista. El que no es pot negar, però, és que la seva tesi parteix d’una síntesi prou exhaustiva de les descobertes recents en psicologia evolutiva. I les seves fixacions amb la deliberació, tot i que no sé si ens duen a la veritat, sí que ens duen a considerar la importància del context, de la pressió social, de les normes, a l’hora de configurar el posicionament dels individus en un debat. Qüestionar els rumors, sancionar-los, burlar-se’n, són coses que estan molt bé. Però només són pràctiques eficaces si l’antirumor és percebut com una sanció per (a) qui difon el rumor. Perquè el combat contra els rumors tingui efecte, no ha de ser -només- una pràctica vinculada al convèncer, sinó que també ha d’inferir culpabilitat.