Monthly Archives: Abril 2011

El mandarí de la portada

De la Història només m’interessen les anècdotes, deia Merimée. Però les anècdotes tenen un  valor ben diferent en funció de qui les protagonitza: hi ha persones que tenen una incidència sobre el curs de la història més gran que d’altres. Fer de periodista permet viure de prop les anècdotes d’aquests notables, saber-ne detalls que van més enllà de les entrevistes transcrites a la premsa.

D’anècdotes recollides en anys de feina Rafel Nadal n’ha fet un petit llibret  –a aquestes alçades ja el coneixereu–  que es diu Els mandarins. Algú l’ha comparat amb els Homenots de Josep Pla. Em sembla una comparació exagerada, perquè en Pla tot acaba sent monumental i Nadal és d’una concisió extrema –miniatúrica– , però el llibre és interessant. Una col·lecció de passatges que permeten situar personatges centrals de la història política present o recent. Dels silencis de Montilla  al rasputinisme de Prenafeta, passant pel superficial Zapatero i el pusil·lànime Rajoy. Retrats que segur que no agradaran a més d’un dels protagonistes. Però què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? La mateixa pregunta es feia Pla al pròleg del primer volum d’Homenots.

El llibre es basa en un joc suggerent, endevinar el pecat del protagonista, detectar la falta només suggerida. Despulla els poderosos i les seves misèries i ambicions. Però descobreix també les pròpies vanitats. Arturo San Agustín li diu a Pujol que el seu problema és no tenir res per mostrar a la posteritat i el president es preocupa. Exhibeix com un trofeu la capacitat del periodista per detectar les inquietuds del polític. I qui diu detectar, diu inventar. El periodista marca l’agenda, Nadal és el mandarí de la portada.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.


Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Etiquetat , , , , , , ,

Duran va nu

Valentí Puig escriu a La Vanguardia:

Quienes distorsionen el eje Mas-Duran posiblemente dañarán las posibilidades del momento político y no sólo en CiU. Mas es el ganador de las elecciones autonómicas; Duran, el político con más prestigio en España y también con poder en Madrid. Suman un capital, y dilapidarlo se volvería en contra de la actual hegemonía de CiU.

S’equivoca de mig a mig. El flanc que li toca defensar a Duran va ser el que va quedar més mal cobert a les passades eleccions al parlament. CiU va esgarrapar milers de vots sobiranistes, però no va poder evitar una  important fuga de vot cap al PP. L’actiu Duran no és que estigui amortitzat, és contraindicat en un escenari polític com l’actual, vertebrat per la polaritat nacional. Menció a part mereix que s’insisteixi en el prestigi polític del líder d’Unió. Algú que quan ha de reivindicar la seva (qüestionada) autoritat només se li acut humiliar públicament els seus col·laboradors és un pèssim líder. A més d’una intel·ligència política ben escassa. Enlloc de callar es deixa véncer per l’altivesa i mostra sense pudor fins a quin punt és una antigalla. Per això el més sorprenent del què diu Puig és el següent:

Miquel Roca [en el pròleg d’un llibre de Duran] criticaba en el 2007 a los políticos que prefieren la ambigüedad a la definición polémica. Criticaba también la democracia auscultativa, el decirle a cada uno lo que desea escuchar, porque la función del líder es proponer, no ir a remolque.

Pretén elogiar-lo per la capacitat d’abstreure’s de la influència del 10-A. Però es torna a equivocar. La posició de Duran no conté la més tímida proposta ni pretén anar més enllà del què és donat. És l’ immobilisme del general que vol evitar la guerra per no perdre els galons que li han penjat sense actuar. No és sorprenent que a La Vanguardia -el seu Estat Major- en comparteixin les pors. La seguretat d’una inacció que no els obligui a revelar les pròpies ineptituds. Han fet tard.

Etiquetat , , , ,