Quatre comptes (amb ànim alarmista)

El post d’ahir al Café Steiner és d’imprescindible lectura. Resumidament: ve a dir que tal com prengui possessió Mariano Rajoy  podria dur a terme una reducció dràstica del deute. Assumir un sacrifici expiatori esperant –com a contrapartida– que Alemanya se’n compadeixi i li garanteixi liquiditat.

Les xifres que remena Torreblanca fan feredat: els 4 punts de dèficit que l’Estat espanyol ha de retallar per complir els límits pactats equivalen a uns 40.000 milions d’euros. El pressupost pel 2011 va ser de poc més de 315.000 euros.  40.000 euros serien el 12% d’aquesta xifra, però hi ha condicionants amb els que toca comptar:

Rajoy ha promès no tocar les pensions, i les pensions i altres prestacions socials representen el 38% dels pressupostos generals de l’estat. Ja només ens queden uns 195.000 euros sobre els quals retallar.

Resteu-hi 30.000 euros més –com a mínim– corresponents al pagament d’interessos del deute.

Compteu que les despeses de personal representaven 30.000 euros més i no tinc clar que es puguin reduir fàcilment.

Ens queden poc més de 135.000 milions d’euros entre els quals n’hi ha 30.000 que corresponen a les prestacions d’atur i 40.000 que es transfereixen  a d’altres administracions (incloent-hi, no cal dir-ho, les autonòmiques). És d’aquí d’on s’haurien de restar els 40.000 milions inicials. I amb aquest dividend la reducció representa ben bé el 30%.

Yo salvo el tema de pensiones y el tema de la deuda pública, porque no se puede. Todo lo demás lo pondremos encima de la mesadeia Rajoy ahir a El País. Crec que endevino a qui tocarà el rebre.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , ,

Excuses, culpables i periodisme de dades

Excuses. Fas uns dies de vacances, pateixes un parell de desgavells familiars, passes 3 dies amb més feina del compte i el blog et queda fet una rampoina agònica. Al tinter m’ha quedat respondre al senyor Antoni B.C., celebrar que fa un any que escric aquí i culminar una sèrie de tres articles sobre els rumors. Sobre això, un consell: mai no comenceu una enumeració sense saber on voleu anar a parar, fa l’efecte d’ordre, però predisposa a l’expectativa d’un final fulgurant. A més, això de l’expectativa és una càrrega que no para d’augmentar, com més trigues a actualitzar, més resplendent sembla que hagi de ser el retorn i acabes així: paralitzat. El cas és que he desatès el blog i buscava alguna excusa per reprendre’l. No vull dir un subterfugi, ni una evasiva, ni tan sols algú a qui carregar el mort de la meva desídia. Volia dir un motiu.

Culpables. Ja que hi som, però, cal reconèixer que acusar els altres és un mecanisme autoprotector utilíssim i recurrent. Rubalcaba acusa el PP i CiU d’haver desdenyat el corredor mediterrani, Mari Luz Rodríguez acusava les autonomies i els ajuntaments de l’augment de l’atur de setembre, i el tal Anglada continua acusant els immigrants de tots els mals. Els moros porten droga, els negres malalties i els gitanos criminalitat. All together now: els culpables són els altres. Ho explica aquests dies en Ramon Térmens. La seva pel·lícula Catalunya Über Alles! té –com a mínim– dues virtuts: denuncia el racisme, i el despulla d’atenuants com aquell que parla d’un “conflicte entre diferents onades migratòries”. Al contrari, racisme catalaníssim a ritme de Dead Kennedys.

Periodisme de dades. Al diari Ara no es deuen haver assabentat d’aquest mecanisme de protecció. Només així s’explica que titulessin “La meitat de la població admet que abusa de la sanitat”. La dada diu que prové de l’estudi Opinions i actituds fiscals dels espanyols al 2010. Però en aquest estudi no s’hi pregunta si l’entrevistat utilitza malament algun serveix públic, el què es pregunta és “quin servei públic utilitzen pitjor els usuaris?”.  O sigui, es formula una pregunta que indueix per partida doble a acceptar l’abús. D’una banda s’evita posar una pregunta filtre. Si preguntéssim prèviament “creu que els usuaris fan mal ús d’alguns serveis?” la gent no partiria d’una corruptela donada per descomptat. De l’altra s’invita a projectar culpabilitats. Si podem acusar als altres, fem-ho, que és de franc. Però a més enllà de l’esmena “metodològica”, el periodista comet un parell d’errors més. Un d’interpretació: no és cert que el 90% d’enquestats reconegui haver fer mal ús d’algun servei. Quan se’ls pregunta concretament si estan o no d’acord amb què la gent fa mal ús d’algun servei poc més de la meitat  responen que bastant o molt d’acord. Un altre és –diguem-ho així– de documentació: no és cert que Espanya registri el doble de visites al metge que França (a Espanya es fan unes 7,5 visites al metge per persona i any, a França 6,9, dades OCDE pel 2009). Potser el periodista tenia moltes ganes d’escriure “nivell desmesurat en la utilització dels serveis públics”. A veure si ara que els periodistes han descobert les dades s’oblidaran de fer preguntes pertinents, buscar fonts rigoroses i donar respostes satisfactòries.

Per tot això m’ha agradat que avui la Sara Moreno recordés  des de les pròpies pàgines de l’Ara que:

(…) la modalitat de l’enquesta d’opinió té límits com a tècnica. El principal problema és el risc d’imposar una problemàtica a la població enquestada. És a dir, preguntar per aspectes sobre els quals no es té opinió o experiència. El fet de preguntar sobre una qüestió que no s’ha plantejat prèviament comporta el risc de forçar una resposta. En la mesura que la població respon, es pot parlar d’opinió pública i es poden legitimar determinades accions.

Que ho emmarquin i s’ho pengin a la redacció.

Au. Sant tornem-hi.

Etiquetat , , ,

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc:

El País Basc viu la crisi de forma diferent de la resta d’Espanya, com es manifesta en la seva taxa d’atur, que és de l’11,6%, gairebé la meitat de la mitjana. També el seu deute públic és més baix: 7,2% del PIB, molt inferior a l’espanyol i per sota del català, que és del 16,9%; com ho és la taxa d’immigració, només del 6%.

En el primer que un pensa quan veu aquestes diferències és en els avantatges del concert econòmic, però les dades apunten que no és solament això. De fet, la relació entre despesa pública i PIB al País Basc és inferior a la mitjana espanyola, cosa que suggereix que la clau radica més en com s’utilitzen els recursos públics -la gestió- que en la quantia.

Home… Podem admirar el talent planificador i la capacitat d’anticipació dels bascos –amb exemples diversos d’Arrasate a Bilbao. Podem estar molt atents als múltiples factors i matisos que expliquen el desenvolupament econòmic. Podem acceptar, òbviament, que no tot es basa en gastar diners sinó que cal gastar-los amb encert. Però fins i tot així s’han de tenir moltes ganes de relativitzar els efectes del concert per escriure un paràgraf com aquest. Mirar-se els pressupostos com a percentatge del PIB està molt bé per comparar el pes del sector públic entre economies. Però per valorar la capacitat d’incidència de la despesa pública sempre és útil tenir present la despesa per càpita. I la despesa pública per càpita del País Basc l’any passat era un 15% superior a la de Catalunya. Fins i tot amb un pressupost més petit en termes de percentatge del PIB.

Del concert econòmic podem qüestionar-ne moltes coses, però no l’avantatge crucial que representa.

Etiquetat , , , , ,

Combatre els rumors II: Defectes del raciocini

L’altre dia explicàvem el cas del rumor d’Orleans. La història il·lustra força bé la relativa immunitat dels rumors davant la rèplica racional. Però encara que sembli que cal ser idiota per empassar-se una inversemblant història antisemita, no només la gent idiota raona de manera defectuosa. També podem trobar gent cultivada que passa per alt l’evidència més palmària i es manté ferma en les pròpies conviccions. Fins i tot quan aquestes són errònies o infundades. Un parell d’exemples:

1. Des que Seymour Lipset va “inventar” la teoria de la modernització cap al 1959, s’havia estès que l’educació ens feia més tolerants, menys proclius a seguir credos extremistes, més capaços de basar les nostres decisions electorals en la racionalitat. Simplificant, més educació ens faria “més demòcrates”. Unes investigadores han estudiat  si, efectivament, l’educació ens fa més lliures o si, al contrari, l’educació reprodueix el sistema i fomenta l’acceptació del poder existent. Comparen els efectes d’una escolarització més prolongada en un grup de noies kenyanes i les conclusions a les que arriben són sorprenents: si bé sembla que l’educació reforça l’individualisme i les aspiracions personals, també aprofundeix els sentiment d’identificació amb el propi grup ètnic i augmenta la tolerància envers la violència política. L’educació fa que les persones vulguin millorar la seva vida, però això no vol dir que la democràcia els sembli el camí òptim per aconseguir-ho.

2. Durant les eleccions presidencials americanes del 2004 es va sotmetre 30 homes a un experiment. La meitat deien ser fortament republicans i l’altra meitat es consideraven demòcrates convençuts. Se’ls va demanar que avaluessin algunes declaracions dels candidats Bush i Kerry on aquests es contradeien a sí mateixos. Les observacions de neuroimatge mostraven que les parts del cervell associades les funcions executives –encarregades d’ordenar, preveure i planificar accions– es mantenien inactives mentre els pobres s’esforçaven a justificar els seus líders. Les que s’activaven, en canvi, eren aquelles que tenen a veure amb les emocions i la resolució de conflictes.

Els estris, ja ho sabem, es poden fer servir de moltes maneres. La facultat de raonar la solem fer servir en benefici propi o del propi grup d’identificació. Dan Sperber i Hugo Mercier acaben de publicar un article que confirmaria aquesta tesi.  Es pregunten per què raonem els éssers humans i conclouen que raonem per convèncer i per evitar ser convençuts. L’article en qüestió ha generat certa polèmica, en bona mesura perquè les conclusions a les que arriben no són massa complaents. Sperber i Mercier analitzen els exemples d’argumentació defectuosa més habituals, especialment la tendència al “biaix de confirmació” –la inclinació a sobrevalorar les dades que confirmen els nostres punts de vista mentre relativitzem les que ens contradiuen. “Raonar no té la funció d’ajudar-nos a tenir creences més fonamentades ni prendre millors decisions” deia Mercier al NYT. La capacitat de raonar “ha evolucionat per ajudar-nos a convèncer els altres i estar vigilant perquè els altres no ens convencin”. Per això consideren que corregir els biaixos i les creences infundades és una tasca extremadament difícil. El propi Mercier feia servir les pàgines del NYT per defensar-se de les acusacions de relativisme. Ho feia de manera estranya: venia a dir que les conclusions certes tendeixen a imposar-se perquè són les que, a la llarga, beneficien els dos bàndols en discussió. No entenc massa què te a veure la certesa, amb el consens i l’interès, però vaja. Després m’he assabentat que el paio és un fervent defensor de la democràcia deliberativa. No em sembla pas malament, però un pot acabar pensat que el tal Mercier és el primer de raonar en defensa dels seus punts de vista. El que no es pot negar, però, és que la seva tesi parteix d’una síntesi prou exhaustiva de les descobertes recents en psicologia evolutiva. I les seves fixacions amb la deliberació, tot i que no sé si ens duen a la veritat, sí que ens duen a considerar la importància del context, de la pressió social, de les normes, a l’hora de configurar el posicionament dels individus en un debat. Qüestionar els rumors, sancionar-los, burlar-se’n, són coses que estan molt bé. Però només són pràctiques eficaces si l’antirumor és percebut com una sanció per (a) qui difon el rumor. Perquè el combat contra els rumors tingui efecte, no ha de ser -només- una pràctica vinculada al convèncer, sinó que també ha d’inferir culpabilitat.

Etiquetat , , , , , ,

Sobirania fiscal: pitjor que una cortina de fum

Avui en Roger Palà signa un article d’aquells que porten cua (ei, espero!). Diu que hi ha un catalanisme d’opereta que fa bandera “exclusiva” del greuge econòmic amb la resta de l’estat espanyol tot oblidant que
la manca de finançament propi ha estat de vegades una excusa del Govern autonòmic de torn per espolsar-se les puces.
i també que
les polítiques redistributives (…) són desitjables. Ho són a l’Estat espanyol i també ho haurien de ser en una hipotètica Catalunya independent. Perquè els impostos els paguen els ciutadans, i no els territoris.
La tesi és discutible, esclar.
Podem discutir que l’eix econòmic sigui bandera “exclusiva” de ningú: les issues clàssiques del catalanisme, fonamentalment la llengua, es mantenen en un pla destacat. L’eix econòmic és un afegitó recent que em sembla que respon a la voluntat d’arribar als sectors que el discurs nacionalista “tradicional” deixa indiferents.
Podem discutir que es vulgui crear cap cortina de fum: els pressupostos sempre són limitats i és ben lògic que totes les administracions utilitzin l’artilleria que els sembli més apropiada per dotar-se de més recursos. Que ho facin no és cap simulacre, és la seva feina.
Podem discutir, també, això que “els impostos els paguen els ciutadans”, perquè al capdavall encara que els impostos els paguin els individus, bona part de la redistribució es dóna a través de la despesa. I la despesa no sempre es pot imputar a individus concrets, per això té tot el sentit territorialitzar les balances fiscals.
Però trobo que és d’agrair que algú del camp independentista denunciï el cavall de troia antiredistributiu que suposa el discurs de l’espoli fiscal. Que s’hauria de garantir el principi d’ordinalitat? Em sembla la mar de raonable. Que caldria establir instruments de control per avaluar l’eficàcia redistributiva de la despesa de l’estat? Segur que sí, només cal recordar el famós TAV. Que cal reduir l’aportació del 10% del PIB  català a l’anivellament entre comunitats autònomes? Això ja no ho tinc tant clar: les persones situades al tram superior de l’IRPF aporten el 45% dels seus ingressos a l’estat  i segur que els sembla massa, però és una càrrega impositiva ben ajustada als estàndards europeus i imprescindible per matenir l’Estat de Benestar del qual gaudim. Potser la taxació ha de tenir límits (ho deixarem per un altre dia). Però d’aquí a denunciar robatoris i comptar els hospitals que tindríem sense espoli hi ha un bon tros. El que separa la reclamació justa de la simple demagògia. O d’alguna cosa pitjor. Fa uns mesos un economista cèlebre parlava de la necessitat d’un “nou pacte que augmenti la correspondència entre els impostos que es paguen i els serveis que es reben a canvi”. És el que diuen els de l’espoli. Però ell parlava de persones, no de territoris. Un terreny on es veu ben clar que aquest és un discurs perniciós.
Etiquetat , , , ,

Combatre els rumors I: Orleans

Era l’any 1969 i a la ciutat francesa d’Orleans s’hi covava un pogrom antisemita. La derrota en un referèndum sobre la transferència de competències a les regions havia jubilat De Gaulle i es respirava certa inestabilitat política. El detonant de la tensió, però, va ser el rumor que en una botiga de prêt-à-porter regentada per jueus s’hi havien drogat, segrestat i obligat a prostituir-se algunes noies. 28 noies, es va concretar. Se’ls injectava la droga mitjançant unes sabates enverinades, s’afirmava. Eren transportades per la xarxa de passadissos subterranis que comunicaven les botigues de la ciutat amb els ports submarins de la Loire, explicaven els més ben informats. Els ànims es van calmar tan bon punt les eleccions van haver passat, però la història ha quedat ben documentada. El sociòleg Edgar Morin va aterrar a Orleans poc després dels fets per estudiar els mecanismes d’aparició i propagació dels rumors. Va destacar principalment dos factors que els potenciaven: la universal fascinació pels complots -la sospita que els malestars d’un grup es deuen a l’acció deliberada d’uns individus, pocs i concrets-, i la creença arrelada qu’il n’y a pas de fumée sans feu. Quan els gossos lladren alguna cosa senten. Cuando el río suena agua lleva. Aquest segon factor és una protecció quasi infal·lible contra tot intent de rebatre’l: el seu fonament és confirmat per la pròpia existència del rumor i qualsevol desmentiment pot ser vist com una confirmació de les sospites que hi ha alguna cosa que es vol ocultar. Que la policia demostrés que no hi havia hagut cap desaparició va servir per acusar els agents de complicitat amb els segrestos. “Hi havia qui deia que m’havia embutxacat milions de francs amb aquesta història” explicava el cap d’investigació criminal. Els rumors són persistents, lliçó 1.

(1) A banda de La Rumeur d’Orléans, la història apareix referida a ¿Es real la realidad?

Etiquetat , , , ,

Desigualtats i conflicte

“La immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, que no para de créixer, és una innovació dels segles XX i XXI”

Ho diu Héssel al pamflet “Indigneu-vos” i deu ser una de les poques tesis del llibre en què les dades el sostenen.  L’OCDE, que prepara un document d’envergadura sobre les causes de l’augment de les desigualtats,  assenyala com a principals culpables la tecnologia i la globalització. D’una banda perquè han generat uns guanys dels que s’han beneficiat les persones amb més formació i millors competències tecnològiques, mentre que les persones menys formades es veien condemnades per la deslocalització del treball no qualificat. De l’altra, perquè provocat la reforma a la baixa dels sistemes de protecció social -per competir amb garanties als mercats de béns i serveis, justificaven. Res massa nou vaja, la pròpia OCDE advertia fa anys de la cursa a la baixa –race to the bottom– que implicava la globalització. Una competència ferotge per atraure inversió estrangera a canvi d’eliminar càrregues impositives i tota mena de regulacions.

Com es veu al gràfic, el percentatge de participació sobre els ingressos de l’1% més ric, que s’havia reduït després de la 2a guerra mundial, es torna a enfilar a finals dels anys 70. L’1% més ric de població sueca deté el 7% de la riquesa, el país més igualitari de la mostra. A l’altre extrem, els EUA han passat de mantenir-se a la mitjana, cap als anys 70, a veure com les desigualtats creixien fins al punt que el 18,3% de la riquesa estava en mans de l’1% més ric l’any 2007. El què dèiem, les desigualtats no són cosa d’abans d’ahir. Com a problema polític s’havia mantingut a un segon nivell, perquè durant molts anys la prioritat havia estat “millorar la vida dels més desafavorits” (en el millor dels casos), o  fomentar allò tan inconcret de la inclusió social (en el pitjor). La crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària han tornat a posar les desigualtats en un lloc destacat de les preocupacions: les classes mitjanes han perdut poder adquisitiu, les credencials acadèmiques -l’ascensor social- s’han devaluat, les prestacions socials han estat retallades, s’han impulsat exempcions fiscals (pretesament dinamizadores) als sectors més benestants. A més, ara s’ha posat de moda la tesi que l’existència de desigualtats de renda perjudica a tothom, no només els pobres (si hi voleu fer una ullada, aneu equalitytrust, però no us ho prengueu gaire seriosament).

Héssel creu que aquestes desigualtats creixents són combustible per a la revolta. El mateix deia fa uns dies Jeffrey Sachsel senyor Teràpia de Xoc!: “El contracte social està amenaçat per les creixents desigualtats”. El vell Stuart Mill ho advertia fa molts més anys, sense salaris dignes i alfabetització universal no hi ha democràcia que se sostingui. La por al conflicte és tan vella com les pròpies desigualtats i sembla bastant plausible que les dues coses estan relacionades. Es diu que les desigualtats van associades a dues inclinacions l’autoritarisme complementàries: d’una banda els pobres, que volen apropiar-se i redistribuir les riqueses dels més acomodats. De l’altra els rics, que volen protegir les seves propietats i evitar majors càrregues fiscals. Per dir-ho com el coi de Héssel, l’enfrontament entre la revolució bolxevic i el feixisme promogut pels propietaris espantats. Però perquè esclati un conflicte hi ha dues precondicions que malgrat que es formulen com a hipòtesi semblen versemblants:
a) la hipòtesi de la privació, de la que parlàvem fa uns dies, que considera que els conflictes esclaten no tant per l’existència de desigualtats com per la distància entre les expectatives  de benestar de les persones i els seus assoliments
b) la hipòtesi de la mobilització de recursos, que parteix de la base que el conflicte és més probable com més factible és imposar una redistribució
Suposo que confiant en els efectes dissuassoris d’aquest darrer enfoncament, hi ha qui insisteix que l’actual context de llibertat de moviments del capital fa impossible augmentar els impostos sense que els contribuents més rics mirin d’escaquejar-se. Sempre amb la corba de Laffer a la boca.  I s’ha de reconèixer que és un temor fundat. El que passa és que a l’altra banda del ring està quallant el lema argentí del “nada se ha perdido si asumimos primero que todo se ha perdido”. És força irracional (sóc de l’opinió que hi podem perdre MOLT més encara), però funciona. Per això diuen que els rics comencen a estar preocupats per les protestes violentes i temen per la seva seguretat. Fan ben fet.

Les dades de la motion chart provenen de la World Top Incomes Database. Al Banc Mundial també hi trobareu sèries de dades interessants.

Etiquetat , , , , , ,

Es va fer comunista, però va ser una inversió fallida

Abans pensava que la inèrcia i la llei de ferro de l’oligarquia jugaven a favor de les elits. Segons aquesta llei, hi ha poques garanties de canviar radicalment les societats perquè qualsevol nova organització acabava necessitant una burocràcia i tota burocràcia acaba instaurant els seus mandarins: noves elits amb ganes d’acumular poder i perpetuar-se. Acabo de veure el documental sobre Jesús Monzón -tard, sempre tard. Després del veure’l  constato que les elits no se substitueixen sinó que, si cal, es transmuten per perpetuar-se. Ara es veu que tocarà celebrar que una aliança adolescent entre senyorets de Navarra trascendís la irracionalitat de la guerra civil i permetés a Monzón acabar triomfant com a gran gurú del marketing. Era un comunista més partidari de les angules per a tothom que de la guerra entre classes. I això es veu que redimeix.

Etiquetat , , , , ,

Ara ve quan es lia de debò

La premsa econòmica internacional feia dies que ho advertia: l’economia espanyola no és de fiar. La principal preocupació és que els nous governs sorgits del 22M revelin dèficits superiors al que s’estimava inicialment, deien a Bloomberg; el Doom de l’euro comença amb el què ara passa a Espanya, titulaven al Business Insider; una derrota del PSOE reforçaria els nostres dubtes sobre la capacitat d’Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit, llegíem al Wall Street Journal. Doncs ja tenim derrota socialista. I a més tenim canvis de govern en un bon número d’ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes.

Ara serà l’hora de reconèixer deutes i incapacitats de pagament. Totes aquestes administracions de primer i segon nivell que han canviat de color polític explicaran que els administradors precedents s’ha polit els capítols 2 (pagaments corrents) i 4 (subvencions) del pressupost 2011…

… amb avançaments fets el 2010, perquè s’havien quedat sense pasta

… amb focs d’artifici electorals, perquè s’havia de conservar la cadira com fos

… amb balons d’oxigen a les empreses i entitats fidels, perquè tampoc els deixarem amb el cul a l’aire ara que marxem, oi?

“Hi ha hagut una sobredespesa en el període preelectoral deia Edward Hugh al Financial Times fa pocs dies. Dilluns es confirmaven tots els temors i el mateix diari publicava les declaracions del responsable econòmic del PP a Castella – la Manxa: “segons les dades que tenim Castella – la Manxa és la Grècia de les regions d’Espanya. Està totalment en fallida”.

Bé amigues, ja ho sabeu, ha arribat l’hora de les retallades. De les  retallades de veritat. Aviat sabrem quin era l’abast de l’amenaça d’ERO a les administracions que anunciava Salvador Esteve.No serà inhabitual parlar d’ERO públics als ajuntaments“, comentava en una entrevista recent.  I de les retallades, a la mobilització dels treballadors públics, que si no són els que estan pitjor, sí que seran els que més hi perdran amb la contenció pressupostària. Hi havia una vegada una classe mitjana sostinguda pel diner públic. No, no us foteu dels funcionaris -només- perquè aquí s’ha sostingut un poder de compra que ha beneficiat a tothom. Són desenes i desenes de milers de llocs de treball directes, però també indirectes i induïts. I sí, dic “hi havia” perquè és una classe mitjana que corre seriós perill de desaparèixer. Per què no hi ha una revolta? Es preguntava tothom just fa uns mesos. Doncs uns no es movien perquè no volien “fer el joc al PP”; altres perquè els semblava que tampoc n’hi havia per tant amb el Plan de Ajuste; però molts més dels que recordem no s’han queixat perquè mai havien estat gaire millor: als moments d’esplendor econòmica, la pobresa afectava el 20% de la població espanyola, els treballadors pobres eren més d’un 10% (el doble si només ens fixem en les dones i el triple si ens fixem en els joves). Són aquests els que van rebre les primeres clatellades. I ja ho deia Kapuściński quan explicava la caiguda de Haile Selassie: “La persona sometida al hambre toda su vida no se rebelará”. Però afegia “apenas dejas que el súbdito tenga comida suficiente, se te sublevará en cuanto intentes quitarle su cuenco”. Bé, ara prendran el bol als que en tenen. Prepareu-vos. Les hòsties estan a punt de començar.

Etiquetat , , , , , , ,

Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

Etiquetat , , , , , ,