Tag Archives: sociologia

Combatre els rumors I: Orleans

Era l’any 1969 i a la ciutat francesa d’Orleans s’hi covava un pogrom antisemita. La derrota en un referèndum sobre la transferència de competències a les regions havia jubilat De Gaulle i es respirava certa inestabilitat política. El detonant de la tensió, però, va ser el rumor que en una botiga de prêt-à-porter regentada per jueus s’hi havien drogat, segrestat i obligat a prostituir-se algunes noies. 28 noies, es va concretar. Se’ls injectava la droga mitjançant unes sabates enverinades, s’afirmava. Eren transportades per la xarxa de passadissos subterranis que comunicaven les botigues de la ciutat amb els ports submarins de la Loire, explicaven els més ben informats. Els ànims es van calmar tan bon punt les eleccions van haver passat, però la història ha quedat ben documentada. El sociòleg Edgar Morin va aterrar a Orleans poc després dels fets per estudiar els mecanismes d’aparició i propagació dels rumors. Va destacar principalment dos factors que els potenciaven: la universal fascinació pels complots -la sospita que els malestars d’un grup es deuen a l’acció deliberada d’uns individus, pocs i concrets-, i la creença arrelada qu’il n’y a pas de fumée sans feu. Quan els gossos lladren alguna cosa senten. Cuando el río suena agua lleva. Aquest segon factor és una protecció quasi infal·lible contra tot intent de rebatre’l: el seu fonament és confirmat per la pròpia existència del rumor i qualsevol desmentiment pot ser vist com una confirmació de les sospites que hi ha alguna cosa que es vol ocultar. Que la policia demostrés que no hi havia hagut cap desaparició va servir per acusar els agents de complicitat amb els segrestos. “Hi havia qui deia que m’havia embutxacat milions de francs amb aquesta història” explicava el cap d’investigació criminal. Els rumors són persistents, lliçó 1.

(1) A banda de La Rumeur d’Orléans, la història apareix referida a ¿Es real la realidad?

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Como Franco pero al revés: fracàs escolar, quotes de gènere i la patilla del Ferran Sáez

El Ferran Sáez és filòsof i els d’aquest ram solen ser aficionats a les fal·làcies. Potser per això ens regala el còmic article de dimarts: “El nou sexe dèbil”. Diu el Sáez que mentre ens preocupem de coses banals com els barracons o la dotació informàtica de les aules catalanes hi ha un tema que dinamita l’ideal igualitari de la il·lustració. Diu Sáez: “La veritat és que, sense necessitat de simplificar gaire, el tema es pot resumir amb una senzilla frase: en l’actualitat, el fracàs escolar és un problema bàsicament masculí”.

I té raó, les dades són irrefutables. Ara bé, si per arribar a aquesta constatació és veritat que no cal simplificar gaire, sí que li cal simplificar per formular les suposades causes del problema. Denuncia que les desigualtats al sistema educatiu no s’han corregit sinó que s’han capgirat. I que això és deu al fer d’haver optat per “la idea postmoderna de paritat, que parteix d’una simulació aritmètica dels ideals igualitaris” en comptes d’haver optat per la noció moderna de llibertat, que per ell és la que té en compte els mèrits de les persones. Caram. La cosa frega el desvari quan denuncia que la paritat no es va introduir per corregir desigualtats sinó per assolir el poder i per aquest mateix motiu les dades que denuncia es mantenen en secret. Algú ha cridat: complotto!

Quin batibull. De què vol parlar exactament vostè? De l’èxit educatiu diferencial entre nois i noies? Doncs sí, la puntuació mitjana de les noies al PISA 2003 era  38 punts superior a la dels nois en llengües (35 a l’estat espanyol); 11 punts inferior en matemàtiques (9 a l’estat espanyol); i 2 inferior en ciències naturals (4 a l’estat espanyol). Segurament aquestes dades tenen prou a veure amb el sistema educatiu, tot i que no és clar que hi hagi massa correlació amb el fet que a les aules se segregui, o no, els nois i les noies. Però això només s’oculta a qui no ho vol veure. Ho ha tractat la pròpia OCDE, la Fundació Jaume Bofill, apareix periòdicament al Sistema d’indicadors d’Educació de Catalunya, i fins es va convidar la pamfletària Inger Enkvist a les compareixences de la llei d’educació.

Si prefereix parlar de fracàs escolar, també em tocarà ratificar les seves dades. Diu Sáez que “en el període 2000-2007, el percentatge de fracàs escolar de les noies fou de l’ordre del 21,8%. El dels nois, del 32,3%” i afegeix que la “diferència és molt important, però no arriba a l’alarmant disparitat d’altres llocs de l’Estat espanyol com ara la Rioja, on el percentatge de fracàs escolar femení és del 21,3%, mentre que el masculí arriba al 40,3%: gairebé el doble”.  Està bé. Ara, que això es tracti “d’una inevitable conseqüència de la confusió entre la igualtat, que és una idea jurídica i política, i la paritat, que és una noció merament aritmètica” em fa sospitar que el Sr. Sáez no ha trobat el mecanisme explicatiu que buscava. La diferència entre la taxa d’ocupació femenina del trams d’edat 16-19 de Catalunya i la Rioja també és gairebé el doble (mitjana EPA 2005-2007). Com el doble és la diferència percentual entre l’augment de llocs creats al sector de la construcció entre les dues comunitats entre 2005 i 2007 (activitat constructiva INE). Cap d’aquest motius li sembla una explicació alternativa digna de  ser tinguda en compte?

Assenyalar la coeducació com a causa d’aquest fenomen és oblidar una bona part de les causes de l’abandó, ja que com a mínim un terç dels joves que abandonen la secundària obligatòria ho fan per incorporar-se al mercat laboral. Però és que a més és falsejar l’escassa evidència empírica (per exemple) que hi ha sobre la qüestió, que no és capaç de detectar diferències significatives entre els dos models i si alguna cosa subratlla és que la segregació beneficia els més avantatjats -en aquest cas les més avantatjades.

Comparem el que és comparable. Finlàndia i Alemanya per exemple. Els primers amb un sistema educatiu altament igualitari i comprensiu i els segons amb un dels sistemes educatius més selectius –no estrictament diferenciats- d’Europa. Les dades catalanes d’abandó dupliquen les d’un i altre cas. I bé, l’Education at a Glance 2009 dóna unes xifres de graduats de secundària agregades superiors al 90% en els dos casos i lleugerament favorables a Finlàndia. Però sí que assenyalen una diferència d’uns 10 punts entre nois i noies al país nòrdic. Doncs parlem d’estratègies pedagògiques, si ho creu convenient.

Maria Calvo, a qui cita, tot i ser Presidenta de la Associació Europea de Centres d’Educació Diferenciada, és força més prudent en els seus anàlisis i considera que “no podemos estigmatizar a la educación mixta como si fuese la única causante del 30% del fracaso escolar que padecemos en España”. I tot així, la dona tampoc és que sigui massa fiable, perquè a la mateixa entrevista deixa anar que l’informe PISA demuestra que calificaciones se elevan de forma considerable al separar a niños y niñas. Al elegir este tipo de colegios, los padres hacen una clara apuesta por lo académico”. Com si en “este tipo de colegios” no hi anessin infants d’un determinat estatus socioeconòmic, i com si l’estatus socioeconòmic no fos un factor explicatiu de la trajectòria escolar tant o més potent que el sexe.

Pretendre que aquestes dades suposen invertir no sé quines tendències històriques és mentir descaradament. No hi ha dades que permetin comparar amb el què passava abans en termes d’acreditació i rendiment. De fet les primeres dades són dels  90 (amb la introducció de la LOGSE) i, segons del Ministerio de Educación, malgrat algunes erràtiques fluctuacions, el percentatge d’abandó de l’any 2005 era 6’1 punts inferior al 1994. Les dades catalanes que ofereix l’Idescat des de l’any 2000 són menys positives, però en tot cas assenyalen que la diferència entre nois i noies s’ha mantingut invariable els darrers 9 anys.

O sigui que amb quin passat figura que ens hem de comparar Sr. Sáez? Amb el de l’EGB? Amb  el dels anys 50 quan la gran majoria deixava l’escola sense ensumar el batxillerat per incorporar-se al mercat laboral? O contraposa l’actual model de coeducació amb aquella educació diferenciada d’antany que no només segregava espacialment l’alumnat, sinó que també ho feia amb els seus currículums?

Però aquesta samfaina d’article arriba a extrems delirants quan situa l’establiment de quotes com a contraposició al mèrit. Home, home… Les quotes no conculquen cap principi d’igualtat a no ser que estiguem disposats a acceptar que les desigualtats de gènere no existeixen. I a mi em sembla que més enllà de diferències i preferències és innegable que hi ha una discriminació que afecta les dones pel fet de ser dones i són justament les quotes les que restauren la igualtat. I en aquest sentit és ridícul l’esment al mèrit, perquè la meritocràcia només té raó de ser quan tothom té les mateixes oportunitats de demostrar les seves capacitats. O no ho veu així? Una mica de rigor mestre! L’èxit diferencial per raó de gènere és un problema amb quasi 100 anys de literatura i en aquest segle d’història s’han aplicat diferents models educatius. Deu ser, doncs, que la correlació no és tant clara ni el problema tant simple.  Barrejar-hi les quotes de gènere, una qüestió que ha incidit fonamentalment en la confecció de llistes electorals, són ganes d’embolicar la troca.  No deixa de tenir gràcia, això sí, que el senyor desemmascarador de bons salvatges se’ns posi coorporatiu i acusi el sistema quan es mira la tita. Fal·làcies. I falòrnies.

Etiquetat , , , ,