Excuses. Fas uns dies de vacances, pateixes un parell de desgavells familiars, passes 3 dies amb més feina del compte i el blog et queda fet una rampoina agònica. Al tinter m’ha quedat respondre al senyor Antoni B.C., celebrar que fa un any que escric aquí i culminar una sèrie de tres articles sobre els rumors. Sobre això, un consell: mai no comenceu una enumeració sense saber on voleu anar a parar, fa l’efecte d’ordre, però predisposa a l’expectativa d’un final fulgurant. A més, això de l’expectativa és una càrrega que no para d’augmentar, com més trigues a actualitzar, més resplendent sembla que hagi de ser el retorn i acabes així: paralitzat. El cas és que he desatès el blog i buscava alguna excusa per reprendre’l. No vull dir un subterfugi, ni una evasiva, ni tan sols algú a qui carregar el mort de la meva desídia. Volia dir un motiu.
Culpables. Ja que hi som, però, cal reconèixer que acusar els altres és un mecanisme autoprotector utilíssim i recurrent. Rubalcaba acusa el PP i CiU d’haver desdenyat el corredor mediterrani, Mari Luz Rodríguez acusava les autonomies i els ajuntaments de l’augment de l’atur de setembre, i el tal Anglada continua acusant els immigrants de tots els mals. Els moros porten droga, els negres malalties i els gitanos criminalitat. All together now: els culpables són els altres. Ho explica aquests dies en Ramon Térmens. La seva pel·lícula Catalunya Über Alles! té –com a mínim– dues virtuts: denuncia el racisme, i el despulla d’atenuants com aquell que parla d’un “conflicte entre diferents onades migratòries”. Al contrari, racisme catalaníssim a ritme de Dead Kennedys.
Periodisme de dades. Al diari Ara no es deuen haver assabentat d’aquest mecanisme de protecció. Només així s’explica que titulessin “La meitat de la població admet que abusa de la sanitat”. La dada diu que prové de l’estudi Opinions i actituds fiscals dels espanyols al 2010. Però en aquest estudi no s’hi pregunta si l’entrevistat utilitza malament algun serveix públic, el què es pregunta és “quin servei públic utilitzen pitjor els usuaris?”. O sigui, es formula una pregunta que indueix per partida doble a acceptar l’abús. D’una banda s’evita posar una pregunta filtre. Si preguntéssim prèviament “creu que els usuaris fan mal ús d’alguns serveis?” la gent no partiria d’una corruptela donada per descomptat. De l’altra s’invita a projectar culpabilitats. Si podem acusar als altres, fem-ho, que és de franc. Però a més enllà de l’esmena “metodològica”, el periodista comet un parell d’errors més. Un d’interpretació: no és cert que el 90% d’enquestats reconegui haver fer mal ús d’algun servei. Quan se’ls pregunta concretament si estan o no d’acord amb què la gent fa mal ús d’algun servei poc més de la meitat responen que bastant o molt d’acord. Un altre és –diguem-ho així– de documentació: no és cert que Espanya registri el doble de visites al metge que França (a Espanya es fan unes 7,5 visites al metge per persona i any, a França 6,9, dades OCDE pel 2009). Potser el periodista tenia moltes ganes d’escriure “nivell desmesurat en la utilització dels serveis públics”. A veure si ara que els periodistes han descobert les dades s’oblidaran de fer preguntes pertinents, buscar fonts rigoroses i donar respostes satisfactòries.
Per tot això m’ha agradat que avui la Sara Moreno recordés des de les pròpies pàgines de l’Ara que:
(…) la modalitat de l’enquesta d’opinió té límits com a tècnica. El principal problema és el risc d’imposar una problemàtica a la població enquestada. És a dir, preguntar per aspectes sobre els quals no es té opinió o experiència. El fet de preguntar sobre una qüestió que no s’ha plantejat prèviament comporta el risc de forçar una resposta. En la mesura que la població respon, es pot parlar d’opinió pública i es poden legitimar determinades accions.
Que ho emmarquin i s’ho pengin a la redacció.
Au. Sant tornem-hi.
En defensa pròpia 