Ara ve quan es lia de debò

La premsa econòmica internacional feia dies que ho advertia: l’economia espanyola no és de fiar. La principal preocupació és que els nous governs sorgits del 22M revelin dèficits superiors al que s’estimava inicialment, deien a Bloomberg; el Doom de l’euro comença amb el què ara passa a Espanya, titulaven al Business Insider; una derrota del PSOE reforçaria els nostres dubtes sobre la capacitat d’Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit, llegíem al Wall Street Journal. Doncs ja tenim derrota socialista. I a més tenim canvis de govern en un bon número d’ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes.

Ara serà l’hora de reconèixer deutes i incapacitats de pagament. Totes aquestes administracions de primer i segon nivell que han canviat de color polític explicaran que els administradors precedents s’ha polit els capítols 2 (pagaments corrents) i 4 (subvencions) del pressupost 2011…

… amb avançaments fets el 2010, perquè s’havien quedat sense pasta

… amb focs d’artifici electorals, perquè s’havia de conservar la cadira com fos

… amb balons d’oxigen a les empreses i entitats fidels, perquè tampoc els deixarem amb el cul a l’aire ara que marxem, oi?

“Hi ha hagut una sobredespesa en el període preelectoral” deia Edward Hugh al Financial Times fa pocs dies. Dilluns es confirmaven tots els temors i el mateix diari publicava les declaracions del responsable econòmic del PP a Castella – la Manxa: “segons les dades que tenim Castella – la Manxa és la Grècia de les regions d’Espanya. Està totalment en fallida”.

Bé amigues, ja ho sabeu, ha arribat l’hora de les retallades. De les  retallades de veritat. Aviat sabrem quin era l’abast de l’amenaça d’ERO a les administracions que anunciava Salvador Esteve. “No serà inhabitual parlar d’ERO públics als ajuntaments“, comentava en una entrevista recent.  I de les retallades, a la mobilització dels treballadors públics, que si no són els que estan pitjor, sí que seran els que més hi perdran amb la contenció pressupostària. Hi havia una vegada una classe mitjana sostinguda pel diner públic. No, no us foteu dels funcionaris -només- perquè aquí s’ha sostingut un poder de compra que ha beneficiat a tothom. Són desenes i desenes de milers de llocs de treball directes, però també indirectes i induïts. I sí, dic “hi havia” perquè és una classe mitjana que corre seriós perill de desaparèixer. Per què no hi ha una revolta? Es preguntava tothom just fa uns mesos. Doncs uns no es movien perquè no volien “fer el joc al PP”; altres perquè els semblava que tampoc n’hi havia per tant amb el Plan de Ajuste; però molts més dels que recordem no s’han queixat perquè mai havien estat gaire millor: als moments d’esplendor econòmica, la pobresa afectava el 20% de la població espanyola, els treballadors pobres eren més d’un 10% (el doble si només ens fixem en les dones i el triple si ens fixem en els joves). Són aquests els que van rebre les primeres clatellades. I ja ho deia Kapuściński quan explicava la caiguda de Haile Selassie: “La persona sometida al hambre toda su vida no se rebelará”. Però afegia “apenas dejas que el súbdito tenga comida suficiente, se te sublevará en cuanto intentes quitarle su cuenco”. Bé, ara prendran el bol als que en tenen. Prepareu-vos. Les hòsties estan a punt de començar.

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?

Pensions I: Desigualtats intergeneracionals. Aclariments conceptuals i dubtes normatius.

Desigualtats intergeneracionals. La reforma de les pensions va fer sortir milers de joves als carrers de França. La qüestió es va plantejar com un nou capítol d’un conflicte entre generacions les dimensions del qual figura que tothom entén -i entén de la mateixa manera. Ja em disculpareu que em miri amb escepticisme el general intellect, però tinc seriosos dubtes que això sigui així. De què parlem quan parlem de desigualtats -o de justícia- entre generacions? Dels drets d’uns joves respecte dels vells que els són coetanis? Dels drets dels vells de demà respecte dels dels vells d’avui?  Aquestes són les dues maneres d’entendre les generacions: d’una banda com a classes d’edat, persones que podem definir pel període de vida en què es troben -infants, joves, adults, vells i tots els eufemismes edulcorats que vulgueu-; de l’altra, cohorts, grups d’individus nascuts en el mateix interval de temps. Pot semblar una precisió òbvia, però és important saber en quin dels eixos ens movem quan esmentem la justícia entre generacions i la volem convertir en argument polític.

Justícia entre cohorts. Quan parlem de justícia entre cohorts fem referència a la necessitat que unes generacions deixin una herència justa a les que la succeeixin. L’exemple més recurrent és el que fa referència al medi ambient: si una generació malmet o esgota tots els recursos naturals que es troba quan arriba al món és evident que el benestar de les generacions que vinguin darrera se’n ressentirà. El nivell de deute que deixem a la posteritat també és un dels clàssics d’aquesta mena de raonament: no seria just deixar un elevat deute públic a les generacions que ens succeiran sense garantir, com a mínim, que també els deixem els recursos necessaris per generar prou riquesa com per afrontar-ne el pagament.
La sostenibilitat és, per derivació, l’argument amb el que es vol justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació: el procés d’envelliment farà que la relació entre pensionistes i cotitzants creixi, fent que augmentin les càrregues amb les que les persones laboralment actives financen les pensions de les persones passives. “Member states should undertake ambitious reforms of pension systems in order to contain pressures on public finances, to place pension systems on a sound financial footing and ensure a fair intergenerational balance” deia la Comissió Europea el 2003. Si cal reformar les pensions per garantir la justícia entre generacions deu ser que no reformar-les compromet aquestes aspiracions de justícia. Però acceptar aquest argument implica passar per alt unes quantes qüestions. En primer lloc, si bé sembla clar que la tendència demogràfica ens durà a escenaris d’envelliment creixent, també ho és que serem més rics i productius i per tant podrem afrontar amb més garanties el cost creixent de les pensions. En segon lloc, no està escrit que les jubilacions no es puguin pagar via impostos generals. Les advertències de Fedea en contra d’aquesta solució no són tan sòlides com moltes de les seves tesis en favor de la reforma de les pensions. Tampoc no tranquil·litza pensar que entre els pioners d’aquest argumentari hi ha el Banc Mundial, que el 1994, al seu Averting the old age crisis considerava que el millor remei per als sistemes de pensions en crisi de finançament era substituir-los per sistemes privats de pensions. Sorprèn, finalment, que aquest argument no aparegués per aturar la llei de reforma laboral del setembre passat. O és que no és veritat que els joves que han accedit al mercat laboral després de les múltiples reformes laborals endegades des de mitjans dels anys vuitanta ho han hagut de fer en unes condicions cada vegada pitjors que les generacions que els precedien?

Justícia entre classes d’edat. La justícia entre generacions no és només una qüestió d’equitat entre cohorts. També és un problema de distribució de recursos entre classes d’edat. Potser no cal explicar gaire aquest enfocament perquè sol ser el més freqüent en el plantejament de les polítiques socials que sofrim -polítiques de joventut centrades en l’oci i la formació, mencions a la pobresa infantil o el fracàs escolar que semblen ignorar la indefectible llosa de la transmissió intergeneracional de les desigualtats, etc. Parlaríem, simplificant, d’uns adults amb capacitat de treballar i per tant de satisfer les seves necessitats i mantenir-se per si mateixos; uns joves que no treballen, són mantinguts per les seves famílies i tenen unes determinades necessitats educatives; i uns vells que tampoc treballen, són mantinguts per l’estat via pensions i altres prestacions econòmiques, i tenen determinades necessitats d’atenció sanitària. La qüestió, aquí, ja no és com garantir el futur de ningú, sinó decidir com redistribuïm una riquesa que creen -quasi en exclusiva-  els individus d’una classe d’edat. Quines transferències en benefici de joves i vells és just d’exigir als adults? Els sindicats sembla ser que veuen just que les transferències que hagin d’assumir els adults del futur siguin suficients per pagar unes prestacions per càpita idèntiques a les que es paguen actualment. I el més important, des del mateix moment que es paguen ara ,els 65 anys. Però això és força contraïntuitiu ni que sigui per dos aspectes. El primer i elemental és que les desigualtats entre classes d’edat se’ns confonen amb les desigualtats entre cohorts quan els límits i les condicions de les classes d’edat canvien: si els joves triguen més temps a entrar al mercat laboral, si els adults tenen feines més precàries i els vells viuen més anys, sembla lògic que repensem les transferències entre grups d’edat. Però en segon lloc, encara que acceptéssim la jubilació als 65 com un dret fonamental, i perfectament sostenible: seria just que els vells rebessin unes transferències superiors (en termes absoluts) a les actuals? Ens hem oblidat que el percentatge de la despesa en protecció social que es dedica a la gent gran excedeix el 40% sense comptar-hi l’atenció sanitària? Tot això fa pudor de gerontocràcia. Continuarem…

Cal protestar fins i tot quan ho desaconsellen a Catalunya Ràdio

Ho deia la setmana passada. La tertúlia dels dimarts de cal Fuentes em posa negre. De debò que no han pogut trobar cap economista empirista, que hagin de donar veu al Cirus Andreu i l’Ajram aquest?

El dogma d’avui era que la flexibilitat –externa, aquests no en coneixen d’altra– crea llocs de treball. D’on ho han tret? Ni idea. Pur dogma. Amb intenció, és clar: subjugar els treballadors als objectius de l’empresa a través del control i la vulnerabilitat que suposa la contractació temporal i l’amenaça d’acomiadament. Tertulians amb molt temps per la subtilesa argumental i poc per la lectura. Era el 2003 quan l’OCDE advertia que l’alta precarietat laboral existent a l’Estat espanyol podia provocar un fort increment de l’atur si s’entrava en una etapa de contracció de l’economia.

En tot cas si ens centrem en les reformes laborals aprovades pel Congrés espanyol els darrers 25 anys és difícil veure quina incidència positiva han tingut sobre el mercat de treball.

1984, reforma de l’estatut dels treballadors: temporalitat

1994, mesures urgents pel foment de l’ocupació: introducció de les ETT, ampliació de les causes d’acomiadament, debilitament del marc negociador

1997, acords interconfederals: primera pedra en la flexibilització dels acomiadaments

Allò del 2006 ni ho comento, una broma a tall de pròleg del què ens cau ara.

L’únic que sóc capaç de veure-hi és un augment alarmant de la temporalitat a partir de 1987 (que és quan en tenim dades). I ja sabem amb què correlaciona la temporalitat, amb sinistralitat laboral i nul·la formació al lloc de treball. Les dades d’atur han anat sempre a remolc de l’evolució del PIB i el PIB espanyol ha anat sempre a remolc del què ha passat a l’entorn europeu. La legislació laboral com a molt ha servit per mantenir l’excedent empresarial a base de facilitar la retallada de llocs de treball quan anava maldades.

Els problemes d’ara són els de sempre: mercats inestables i caducitat creixent de la tecnologia. Els mateixos empresaris que s’omplen la boca d’esperit emprenedor són els que no han arriscat els beneficis d’avui per desenvolupar les estructures tecnològiques i productives de demà. Els polítics que canten al canvi de model productiu són els que han legislat per repercutir les pèrdues al factor treball i han relegat la formació al tocador de les polítiques socials. Mà d’obra barata i poc qualificada? Un peix que es mossega la cua.

Coda: Què passa amb els temporals, per què haurien de fer vaga, em preguntaven l’altre dia. La introducció de la temporalitat, el 1984, no va acabar amb l’atur. Va segmentar i precaritzar el mercat de treball. Els sindicats majoritaris no van convocar vaga llavors i sí que ho van fer l’any següent per oposar-se absurdament a l’augment del període de càlcul de les pensions. Vam perdre un llençol. Que els sindicats siguin on toca (dits creuats!) ara que tenim una altra bugada ens hauria d’alegrar. Que no en perdem un altre.

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

El Govern espanyol i la reforma laboral. Trigarem a veure’n els efectes, deia Zapatero. Sembla ser que Don Simón s’ha afanyat a corregir-lo. La reforma laboral figura que perseguia dos objectius: reduir l’atur i corregir la dualitat entre treballadors fixos i temporals. I alguna ment preclara va pensar que podia matar dos pardals d’un tret: abaratim l’acomiadament, en socialitzem part dels costos i en relativitzem les causes, ja veureu que bé. És una convergència a la baixa, però potser hem d’acceptar que acomplirà el segon dels objectius. Però el primer? Permeteu que ho dubti. Es parteix de la base que el treball és un bé que es ven i es compra i que si es redueixen les garanties d’aquest bé  -els costos- hi haurà més gent interessada a comprar-ne. L’esquema és primitiu, però a més, per quins set sous algú hauria de voler comprar força de treball en un moment com l’actual, de contracció brutal del consum? Produir més perquè compri qui? I posant-nos primmirats, on queden aquelles ànsies de canviar de model productiu amb les que ens han inflat el cap des que va esclatar la bombolla immobiliària? Què farem quan se’n surtin de produir més amb menys factor treball? Perquè tard o d’hora se’n sortiran. Tot i que amb aquest problema ja hi deuen comptar, perquè en una setmana han passat de voler extingir l’ajut de 426 euros el febrer de 2011 a allargar el període de sol·licitud fins a l’abril. Una mena de renda bàsica d’efectes sedants?

Els sindicats de classe. Han convocat una vaga general pel proper 29 de setembre. Una cosa suau de no dir, el govern amic, ja se sap.  Hi ha por que no tingui prou èxit i és bastant veritat que aquesta tropa persegueix el seu descrèdit amb desesperació. Exemples de les darreres setmanes: 1) De tot el que es pot explicar sobre la reforma laboral a la UGT se’ls ha acudit optar per la conyeta casposa i el tòpic simplificador. L’abominable mania de voler-ho fer tot divertit. 2) La Condesa de Murillo, per no perdre quota de pantalla amb les primàries del PSM, surt a la palestra i amenaça “d’ajustar” el número d’alliberats. I als sindicaleros els trontollen les prioritats, defensem la barraqueta o enganxem més cartellets?. 3) Surt el compañero andalús i proposa que els avis facin vaga de les tasques de cura. Que sí, que a mi també em van explicar allò del valor econòmic del treball domèstic i també sé que el paper de les famílies com a proveïdores de benestar (i catalitzadores del malestar) és imprescindible. Però home, si les teves declaracions han d’arribar filtrades pel Màrius Carol més val ser entenedor. I prudent. Podríeu sortir a cremar uns palets de Don Simón al súper de davant de casa i em sentiria més representat.

Els mitjans. Ja hem vist com han jugat, els mitjans. Alimentant la profecia autocomplerta del  fracàs de convocatòria. Furgant en qualsevol contradicció o sortida de to dels sindicats amb una mala bava que ja m’agradaria veure dirigida contra d’altres actors. Però sobretot, qüestionant la negociació col·lectiva i el dret de vaga. Se’ls ha ficat la pudor de vaga salvatge al nas. Doncs les coses  pel seu nom: quan dius individualització de les relacions laborals vols dir retorn a la unilateralitat empresarial? Avui ha sortit el broker tatuat insistint al programa del Fuentes que la vaga general no servirà de res. Piercings, tinta i  proclames nihilistes vuitanteres. Aplaudim el teu rollo transgressor self-made man. No servirà de res! Com votar cada quatre anys, suposo. Doncs a mi em servirà per mostrar disconformitat no només amb la reforma laboral. També protestaré pel fet que el salaris reals hagin baixat els darrers anys d’expansió econòmica mentre creixien els beneficis empresarials o perquè el valor de mercat de les empreses que cotitzen a la borsa espanyola va créixer un 21’1% l’exercici 2009 mentre creixia l’atur i es demanaven sacrificis. Tot plegat em treu força més de polleguera que tots els alliberats sindicals dels món tocant-se els nassos simultàniament, ja t’ho diré. O sigui que si entre la revisió de Moody’s i la vaga espantem “els mercats” i et fem perdre uns quants euros em donaré per ben pagat.

29 de setembre. Ja ho deia Cipolla, subestimem el número d’individus estúpids en circulació. I fins i tot hi ha estúpids que són dels nostres, sí. Però és aquí on ens toca moure’ns. No veure que aquesta reforma laboral pot tenir conseqüències nefastes i irreversibles per a tots i totes, que és la primera destralada al (tènue) sistema de protecció social que tenim és, també, força estúpid. Amb el nas tapat si voleu, però el 29-S toca ser al carrer.