Combatre els rumors II: Defectes del raciocini

L’altre dia explicàvem el cas del rumor d’Orleans. La història il·lustra força bé la relativa immunitat dels rumors davant la rèplica racional. Però encara que sembli que cal ser idiota per empassar-se una inversemblant història antisemita, no només la gent idiota raona de manera defectuosa. També podem trobar gent cultivada que passa per alt l’evidència més palmària i es manté ferma en les pròpies conviccions. Fins i tot quan aquestes són errònies o infundades. Un parell d’exemples:

1. Des que Seymour Lipset va “inventar” la teoria de la modernització cap al 1959, s’havia estès que l’educació ens feia més tolerants, menys proclius a seguir credos extremistes, més capaços de basar les nostres decisions electorals en la racionalitat. Simplificant, més educació ens faria “més demòcrates”. Unes investigadores han estudiat  si, efectivament, l’educació ens fa més lliures o si, al contrari, l’educació reprodueix el sistema i fomenta l’acceptació del poder existent. Comparen els efectes d’una escolarització més prolongada en un grup de noies kenyanes i les conclusions a les que arriben són sorprenents: si bé sembla que l’educació reforça l’individualisme i les aspiracions personals, també aprofundeix els sentiment d’identificació amb el propi grup ètnic i augmenta la tolerància envers la violència política. L’educació fa que les persones vulguin millorar la seva vida, però això no vol dir que la democràcia els sembli el camí òptim per aconseguir-ho.

2. Durant les eleccions presidencials americanes del 2004 es va sotmetre 30 homes a un experiment. La meitat deien ser fortament republicans i l’altra meitat es consideraven demòcrates convençuts. Se’ls va demanar que avaluessin algunes declaracions dels candidats Bush i Kerry on aquests es contradeien a sí mateixos. Les observacions de neuroimatge mostraven que les parts del cervell associades les funcions executives –encarregades d’ordenar, preveure i planificar accions– es mantenien inactives mentre els pobres s’esforçaven a justificar els seus líders. Les que s’activaven, en canvi, eren aquelles que tenen a veure amb les emocions i la resolució de conflictes.

Els estris, ja ho sabem, es poden fer servir de moltes maneres. La facultat de raonar la solem fer servir en benefici propi o del propi grup d’identificació. Dan Sperber i Hugo Mercier acaben de publicar un article que confirmaria aquesta tesi.  Es pregunten per què raonem els éssers humans i conclouen que raonem per convèncer i per evitar ser convençuts. L’article en qüestió ha generat certa polèmica, en bona mesura perquè les conclusions a les que arriben no són massa complaents. Sperber i Mercier analitzen els exemples d’argumentació defectuosa més habituals, especialment la tendència al “biaix de confirmació” –la inclinació a sobrevalorar les dades que confirmen els nostres punts de vista mentre relativitzem les que ens contradiuen. “Raonar no té la funció d’ajudar-nos a tenir creences més fonamentades ni prendre millors decisions” deia Mercier al NYT. La capacitat de raonar “ha evolucionat per ajudar-nos a convèncer els altres i estar vigilant perquè els altres no ens convencin”. Per això consideren que corregir els biaixos i les creences infundades és una tasca extremadament difícil. El propi Mercier feia servir les pàgines del NYT per defensar-se de les acusacions de relativisme. Ho feia de manera estranya: venia a dir que les conclusions certes tendeixen a imposar-se perquè són les que, a la llarga, beneficien els dos bàndols en discussió. No entenc massa què te a veure la certesa, amb el consens i l’interès, però vaja. Després m’he assabentat que el paio és un fervent defensor de la democràcia deliberativa. No em sembla pas malament, però un pot acabar pensat que el tal Mercier és el primer de raonar en defensa dels seus punts de vista. El que no es pot negar, però, és que la seva tesi parteix d’una síntesi prou exhaustiva de les descobertes recents en psicologia evolutiva. I les seves fixacions amb la deliberació, tot i que no sé si ens duen a la veritat, sí que ens duen a considerar la importància del context, de la pressió social, de les normes, a l’hora de configurar el posicionament dels individus en un debat. Qüestionar els rumors, sancionar-los, burlar-se’n, són coses que estan molt bé. Però només són pràctiques eficaces si l’antirumor és percebut com una sanció per (a) qui difon el rumor. Perquè el combat contra els rumors tingui efecte, no ha de ser -només- una pràctica vinculada al convèncer, sinó que també ha d’inferir culpabilitat.

Els enemics de l’Estat del benestar es disfressen d’ovella

Per populistes ells. Infecta portada de l’Avui de diumenge. Casanovas, Comajuncosa, Brunet, tots ben d’acord a proclamar que “el dèficit català compromet la universalitat d’alguns serveis” i el què cal fer es corregir “l’universalisme populista” (sic). L’argument falaç el subratlla Casasnovas: “La dilució del pressupost en despesa universalista genera un impacte redistributiu mínim”.

Not only the poor. Julian Le Grand -i d’altres- han estudiat com els sectors més beneficiats per les polítiques socials d’accés universal eren les classes mitjanes i altes. Segons alguns dels seus estudis, basats en la despesa pública britànica dels anys 70, les classes benestants gaudien d’unes transferències públiques -en espècies- fins a un 30% superiors a les que rebien les classes baixes. Això és degut que el seu nivell educatiu superior, els seus millors horaris laborals i el fet que visquin en llocs més propers als centres de provisió de serveis els facilita les coses. Competeixen pels recursos públics amb avantatge.

La paradoxa redistributiva. No dic que em sembli just. Tampoc m’ho sembla que les classes mitjanes tinguin el pes que tenen a l’hora de confeccionar l’agenda de les polítiques socials i crec que és una atrocitat que les polítiques de garantia de rendes tinguin l’irrisori pressupost que tenen. Ara bé, això no fa que comparteixi la tesi segons la qual el que caldria és que les polítiques públiques beneficiïn només -o principalment- els pobres. Per començar, perquè com també expliquen Le Grand i Goodin “it would seem to be the case that even fairly rigorously means-tested programmes tend to attract an increasingly middle-class clientele over time, as people find a way around the means test”. O sigui, que les classes mitjanes saben fer trampes per accedir als serveis quan aquests són de qualitat i per més rigorosos que siguin els filtres i proves. Però en segon lloc i més important, perquè del fet que d’aquests serveis se’n beneficïi un número important de persones en depèn la seva supervivència (1). Quins consens hi hauria d’haver per mantenir uns serveis públics que paguem i no gaudim? Cap ni un, evidentment. Però no cal que us pregunteu a qui beneficia perquè el propi Casasnovas ens respon. “Els que tenen un cert estatus que s’ho assegurin pel seu compte, coadjuvat, això sí, per desgravacions fiscals”. Molt redistributiu, sí senyor.

(1) Korpi i Palme, Skocpol

Pensions I: Desigualtats intergeneracionals. Aclariments conceptuals i dubtes normatius.

Desigualtats intergeneracionals. La reforma de les pensions va fer sortir milers de joves als carrers de França. La qüestió es va plantejar com un nou capítol d’un conflicte entre generacions les dimensions del qual figura que tothom entén -i entén de la mateixa manera. Ja em disculpareu que em miri amb escepticisme el general intellect, però tinc seriosos dubtes que això sigui així. De què parlem quan parlem de desigualtats -o de justícia- entre generacions? Dels drets d’uns joves respecte dels vells que els són coetanis? Dels drets dels vells de demà respecte dels dels vells d’avui?  Aquestes són les dues maneres d’entendre les generacions: d’una banda com a classes d’edat, persones que podem definir pel període de vida en què es troben -infants, joves, adults, vells i tots els eufemismes edulcorats que vulgueu-; de l’altra, cohorts, grups d’individus nascuts en el mateix interval de temps. Pot semblar una precisió òbvia, però és important saber en quin dels eixos ens movem quan esmentem la justícia entre generacions i la volem convertir en argument polític.

Justícia entre cohorts. Quan parlem de justícia entre cohorts fem referència a la necessitat que unes generacions deixin una herència justa a les que la succeeixin. L’exemple més recurrent és el que fa referència al medi ambient: si una generació malmet o esgota tots els recursos naturals que es troba quan arriba al món és evident que el benestar de les generacions que vinguin darrera se’n ressentirà. El nivell de deute que deixem a la posteritat també és un dels clàssics d’aquesta mena de raonament: no seria just deixar un elevat deute públic a les generacions que ens succeiran sense garantir, com a mínim, que també els deixem els recursos necessaris per generar prou riquesa com per afrontar-ne el pagament.
La sostenibilitat és, per derivació, l’argument amb el que es vol justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació: el procés d’envelliment farà que la relació entre pensionistes i cotitzants creixi, fent que augmentin les càrregues amb les que les persones laboralment actives financen les pensions de les persones passives. “Member states should undertake ambitious reforms of pension systems in order to contain pressures on public finances, to place pension systems on a sound financial footing and ensure a fair intergenerational balance” deia la Comissió Europea el 2003. Si cal reformar les pensions per garantir la justícia entre generacions deu ser que no reformar-les compromet aquestes aspiracions de justícia. Però acceptar aquest argument implica passar per alt unes quantes qüestions. En primer lloc, si bé sembla clar que la tendència demogràfica ens durà a escenaris d’envelliment creixent, també ho és que serem més rics i productius i per tant podrem afrontar amb més garanties el cost creixent de les pensions. En segon lloc, no està escrit que les jubilacions no es puguin pagar via impostos generals. Les advertències de Fedea en contra d’aquesta solució no són tan sòlides com moltes de les seves tesis en favor de la reforma de les pensions. Tampoc no tranquil·litza pensar que entre els pioners d’aquest argumentari hi ha el Banc Mundial, que el 1994, al seu Averting the old age crisis considerava que el millor remei per als sistemes de pensions en crisi de finançament era substituir-los per sistemes privats de pensions. Sorprèn, finalment, que aquest argument no aparegués per aturar la llei de reforma laboral del setembre passat. O és que no és veritat que els joves que han accedit al mercat laboral després de les múltiples reformes laborals endegades des de mitjans dels anys vuitanta ho han hagut de fer en unes condicions cada vegada pitjors que les generacions que els precedien?

Justícia entre classes d’edat. La justícia entre generacions no és només una qüestió d’equitat entre cohorts. També és un problema de distribució de recursos entre classes d’edat. Potser no cal explicar gaire aquest enfocament perquè sol ser el més freqüent en el plantejament de les polítiques socials que sofrim -polítiques de joventut centrades en l’oci i la formació, mencions a la pobresa infantil o el fracàs escolar que semblen ignorar la indefectible llosa de la transmissió intergeneracional de les desigualtats, etc. Parlaríem, simplificant, d’uns adults amb capacitat de treballar i per tant de satisfer les seves necessitats i mantenir-se per si mateixos; uns joves que no treballen, són mantinguts per les seves famílies i tenen unes determinades necessitats educatives; i uns vells que tampoc treballen, són mantinguts per l’estat via pensions i altres prestacions econòmiques, i tenen determinades necessitats d’atenció sanitària. La qüestió, aquí, ja no és com garantir el futur de ningú, sinó decidir com redistribuïm una riquesa que creen -quasi en exclusiva-  els individus d’una classe d’edat. Quines transferències en benefici de joves i vells és just d’exigir als adults? Els sindicats sembla ser que veuen just que les transferències que hagin d’assumir els adults del futur siguin suficients per pagar unes prestacions per càpita idèntiques a les que es paguen actualment. I el més important, des del mateix moment que es paguen ara ,els 65 anys. Però això és força contraïntuitiu ni que sigui per dos aspectes. El primer i elemental és que les desigualtats entre classes d’edat se’ns confonen amb les desigualtats entre cohorts quan els límits i les condicions de les classes d’edat canvien: si els joves triguen més temps a entrar al mercat laboral, si els adults tenen feines més precàries i els vells viuen més anys, sembla lògic que repensem les transferències entre grups d’edat. Però en segon lloc, encara que acceptéssim la jubilació als 65 com un dret fonamental, i perfectament sostenible: seria just que els vells rebessin unes transferències superiors (en termes absoluts) a les actuals? Ens hem oblidat que el percentatge de la despesa en protecció social que es dedica a la gent gran excedeix el 40% sense comptar-hi l’atenció sanitària? Tot això fa pudor de gerontocràcia. Continuarem…