Tag Archives: nacionalisme

Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Etiquetat , , , , , ,

Apunts postelectorals I: Mapes, fronteres i brúixoles (electorals)

Ja fa un mes que es van celebrar -per dir-ho així- les eleccions al parlament i sembla que encara no hi ha una interpretació dels resultats que generi acceptació. Per a mi és una alegria, últimament he anat molt despitat i no actualitzava el blog des d’abans d’eleccions. Ja em va bé reprendre el fil a l’estil Fray Luis de León.

El votant català? The American Voter és un clàssic dels estudis de comportament electoral. L’argument central del llibre és basa en la consideració que el sentit del vot depèn de la identificació política de les persones. Una identificació -una identitat política- que es es transmetria com una herència -de pares a fills- o com un contagi – entre membres d’un grup. El vot menys fidel, més volàtil, també seria el menys motivat per la cosa política i per tant el menys procliu a participar. Com tot a la vida, aquest esquema té els seus matisos: l’existència de desviacions del comportament electotral dels individus respecte el seu grup de referència, la possibilitat que certes condicions ambientals fragmentin grups teòricament homogenis, la influència de l’economia en el sentit del vot, etc. L’estudi es va publicar el 1960 i de seguida va tenir crítiques, la més coneguda de les quals, The Responsible Electorate, venia a dir que “els votants no són tontos”. Han passat anys des de llavors i hi ha hagut canvis: menys persones s’identifiquen inequívocament amb un partit, creix la importància del candidat per davant fins i tot dels programes, es polaritza l’electorat. Ara, siguin més o menys tontos, sembla ser que els votants americans segueixen patrons similars als que seguien fa 50 anys. I el valor de les interpretacions depèn més de la seva capacitat d’analitzar els fenòmens i trobar-hi dinàmiques i predictors relativament estables, que no a posar el focus en les novetats conjunturals.

Dipositaris de vot. Puc creure’m a mitges l’Iceta i el discurs autoexculpatori de la crisi econòmica com a causa del càstig electoral rebut pels socialistes. Puc considerar amb prudència els anàlisis reciclats de les eleccions franceses de 2002 segons els quals la combinació d’atur i immigració adoba el terreny a la nova dreta xenòfoba. Puc intentar no riure quan sento que la desafecció genera un ímpetu experimentador que possibilita la irrupció de tota mena de freaks amb vocació parlamentària. El que no puc és subscriure la tesi que els electors no són de ningú. No deuen ser ben bé de cap partit, una cosa del tot comprensible tenint en compte la infinita fragmentació de l’oferta electoral a Catalunya i els també infinits llocs comuns que tenen entre sí bona part dels partits amb representació al parlament. Però els votants se situen a sí mateixos en unes coordenades ideològiques concretes, i és allà que els partits els van a buscar. Una cosa que el senyor Artur Mas ha entès ràpid, proclamant-se simple dipositari de vots. Recol·lector, hauria d’haver dit per ser precís.

Conjunts, subconjunts, interseccions. Dels interessants anàlisis de transvassament de vot que ha publicat Jordi Muñoz a diferents mitjans (a Directe!cat 1 i 2 i a l’Ara, per a subscriptors), una de les conclusions que en podem extreure és que de les passades eleccions en sortim amb un mapa polític més polaritzat en l’eix nacional. Els moviments de vot entre els quadrants que formen les principals divisòries de la política catalana (esquerra-dreta; espanyolitat-catalanitat), mostren que una part important de la sagnia de vot d’Esquerra és deguda a l’eclosió de Solidaritat i Reagrupament (que explica la meitat del vot perdut). Un vot, per tant, que es quedaria on era en termes d’estricte posicionament ideològic. La resta del vot perdut (l’altra meitat) hauria anat cap a Convergència, que de fet ja havia fet una opa explícita a aquests sectors amb la Casa Gran i un Dret a Decidir no per diluït o fragmentat menys efectiu publicitàriament. Per tot això penso que l’ensulsiada d’esquerra no és tal, la major part de l’electorat que ha perdut la formació respecte les eleccions de 2006 s’ha mantingut dins d’un espectre polític afí.
La veritable crisi, la debacle més contundent pel què fa a les xifres i la més trascendent pel què fa al sentit, és la que ha patit el PSC. La influència del  vot econòmic s’estima en un 5% i el PSC va perdre quasi el 30% dels vots. Hauran de buscar altres explicacions i ho hauran de fer ràpid. Veient la magnitud de les fuites els seus dirigents s’hauran d’afanyar a fer l’inventari d’ànimes: bona part dels sectors catalanistes del seu electorat s’han quedat sense arguments i han dipositat el seu vot al cabàs de Convergència i una part gens menypreable s’ha decantat pel PP i PxC. Els primers símptomes d’esquinçament? La vacuïtat de la retòrica federalista s’ha mostrat amb tota cruesa i ara li passa factura en tots els fronts. No sé si la nau rebentarà contra els esculls o farà aigües abans d’arribar-hi, el moviment de Mascarell, però, té ingredients d’evacuació.

Etiquetat , , , , , ,

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti

El Corbacho va fer un regal als independentistes. L’amenaça que la secessió de Catalunya no serà pacífica abona que aquesta serà un realitat i associa els seus detractors amb una manera d’expressar les preferències polítiques ben poc civilitzada. L’atzar ha volgut que el futur exministre se’ns posi ibèric i barregi divorcis i violències la setmana que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) presenta el baròmetre de setembre (*). Es veu -no he trobat la dada a l’avanç provisional de resultats– que els catalans som cada vegada menys partidaris del sistema democràtic. I la cosa no és per aquella adhesió crítica que sol inferir el CEO. També augmenten aquells que no perceben diferències entre democràcia i dictadura. Això serien els fets. La nota informativa que signa Carles Castro a La Vanguardia és impagable i va una mica més enllà dels fets (la negreta és meva):

Catalunya se hunde lentamente en un cierto nihilismo político. O al menos eso es lo que sugieren los sondeos que indagan en el alma de un territorio que ha sido tradicional motor económico de España y abanderado de las libertades frente a la dictadura franquista. No es sólo que en los últimos tiempos la identidad de los catalanes experimente una cierta mutación, o que el respaldo a la independencia alcance récords históricos. Ahora, además, el apoyo a la democracia languidece en Catalunya, y aumenta –hasta suponer uno de cada cuatro catalanes– la cifra de ciudadanos que se muestran indiferentes ante el dilema entre democracia y dictadura, como si no apreciasen las visibles diferencias entre uno y otro régimen.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti. Estan bé les habilitats interpretatives del redactor. Un procés continu, Castro? Evidentment, ja tenim qui li ha comprat la tesi. Arcadi Espada. Espada, de fet, no compra la tesi, diu que l’havia descobert primer en estat embrionari. Ressuscita Cambó i la seva frase cèlebre: “Monarquia? República? Catalunya!” per acabar concloent que la causa de tot plegat és el caràcter intrínsecament antidemocràtic del nacionalisme. Tan preocupats pel propi melic que ens tornaríem indiferents al règim de govern. Una original manera d’entendre la història recent espanyola, avui que es commemora l’afusellament de Companys. No sé si té el cul llogat o és per allò de la biga i la palla, però ja em sap greu ja, no estar d’acord amb el periodista més intel·ligent del país. La cosa no quadra senyor Espada.  El nacionalisme és la doctrina que persegueix la congruència entre nació política i nació cultural i ja des de Stuart Mill s’intueix que un país amb diferents nacionalitats té dificultats per mantenir institucions lliures. Tony Judt ho esmentava d’esquitllada fa un any just. No la veig clara aquesta oposició entre nacionalisme i democràcia Espada, més aviat al contrari. Sí que veig, en canvi, que mentre s’instesifiquen les reivindicacions nacions,  l’unionisme es posa nerviós i Corbacho insinua una ombreta de bigoti totalitari. La reacció és la meva hipòtesi alternativa: qualsevol cosa els sembla bona per aturar l’independentisme. I no es pensi que me n’alegro.

(*) 19/10/2010 Fe d’errades: La dada no prové del baròmetre de setembre, sinó de l’estudi CIS nº 2790, Calidad de la democracia (II)

Etiquetat , , , , , , ,

“El nacionalismo es la peor construcción del hombre”

Seductors, il.lustrats i visionaris

Així encapçalava el diari “El País” l’entrevista a Vargas Llosa que publicaven el passat 29 d’agost dins de la Revista de Verano.  No val la pena llegir-la. I molt menys si ho heu de fer interessats per les opinions d’aquest bon home sobre els moviments nacionalistes.

En comptes d’això, agafeu el segon llibre de records de J.M. Castellet i fullegeu el retrat de Gabriel Ferrater. Hi trobareu l’opinió que el poeta tenia de Vargas Llosa. “És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar de llegir La ciudad y los perros.  No tinc perquè discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d’un premi. No vull tornar a parlar (…) d’aquest individu”.

Ja està tot dit.

Etiquetat ,