La premsa econòmica internacional feia dies que ho advertia: l’economia espanyola no és de fiar. La principal preocupació és que els nous governs sorgits del 22M revelin dèficits superiors al que s’estimava inicialment, deien a Bloomberg; el Doom de l’euro comença amb el què ara passa a Espanya, titulaven al Business Insider; una derrota del PSOE reforçaria els nostres dubtes sobre la capacitat d’Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit, llegíem al Wall Street Journal. Doncs ja tenim derrota socialista. I a més tenim canvis de govern en un bon número d’ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes.
Ara serà l’hora de reconèixer deutes i incapacitats de pagament. Totes aquestes administracions de primer i segon nivell que han canviat de color polític explicaran que els administradors precedents s’ha polit els capítols 2 (pagaments corrents) i 4 (subvencions) del pressupost 2011…
… amb avançaments fets el 2010, perquè s’havien quedat sense pasta
… amb focs d’artifici electorals, perquè s’havia de conservar la cadira com fos
… amb balons d’oxigen a les empreses i entitats fidels, perquè tampoc els deixarem amb el cul a l’aire ara que marxem, oi?
“Hi ha hagut una sobredespesa en el període preelectoral” deia Edward Hugh al Financial Times fa pocs dies. Dilluns es confirmaven tots els temors i el mateix diari publicava les declaracions del responsable econòmic del PP a Castella – la Manxa: “segons les dades que tenim Castella – la Manxa és la Grècia de les regions d’Espanya. Està totalment en fallida”.
Bé amigues, ja ho sabeu, ha arribat l’hora de les retallades. De les retallades de veritat. Aviat sabrem quin era l’abast de l’amenaça d’ERO a les administracions que anunciava Salvador Esteve. “No serà inhabitual parlar d’ERO públics als ajuntaments“, comentava en una entrevista recent. I de les retallades, a la mobilització dels treballadors públics, que si no són els que estan pitjor, sí que seran els que més hi perdran amb la contenció pressupostària. Hi havia una vegada una classe mitjana sostinguda pel diner públic. No, no us foteu dels funcionaris -només- perquè aquí s’ha sostingut un poder de compra que ha beneficiat a tothom. Són desenes i desenes de milers de llocs de treball directes, però també indirectes i induïts. I sí, dic “hi havia” perquè és una classe mitjana que corre seriós perill de desaparèixer. Per què no hi ha una revolta? Es preguntava tothom just fa uns mesos. Doncs uns no es movien perquè no volien “fer el joc al PP”; altres perquè els semblava que tampoc n’hi havia per tant amb el Plan de Ajuste; però molts més dels que recordem no s’han queixat perquè mai havien estat gaire millor: als moments d’esplendor econòmica, la pobresa afectava el 20% de la població espanyola, els treballadors pobres eren més d’un 10% (el doble si només ens fixem en les dones i el triple si ens fixem en els joves). Són aquests els que van rebre les primeres clatellades. I ja ho deia Kapuściński quan explicava la caiguda de Haile Selassie: “La persona sometida al hambre toda su vida no se rebelará”. Però afegia “apenas dejas que el súbdito tenga comida suficiente, se te sublevará en cuanto intentes quitarle su cuenco”. Bé, ara prendran el bol als que en tenen. Prepareu-vos. Les hòsties estan a punt de començar.
En defensa pròpia 