Tag Archives: llibres

Combatre els rumors I: Orleans

Era l’any 1969 i a la ciutat francesa d’Orleans s’hi covava un pogrom antisemita. La derrota en un referèndum sobre la transferència de competències a les regions havia jubilat De Gaulle i es respirava certa inestabilitat política. El detonant de la tensió, però, va ser el rumor que en una botiga de prêt-à-porter regentada per jueus s’hi havien drogat, segrestat i obligat a prostituir-se algunes noies. 28 noies, es va concretar. Se’ls injectava la droga mitjançant unes sabates enverinades, s’afirmava. Eren transportades per la xarxa de passadissos subterranis que comunicaven les botigues de la ciutat amb els ports submarins de la Loire, explicaven els més ben informats. Els ànims es van calmar tan bon punt les eleccions van haver passat, però la història ha quedat ben documentada. El sociòleg Edgar Morin va aterrar a Orleans poc després dels fets per estudiar els mecanismes d’aparició i propagació dels rumors. Va destacar principalment dos factors que els potenciaven: la universal fascinació pels complots -la sospita que els malestars d’un grup es deuen a l’acció deliberada d’uns individus, pocs i concrets-, i la creença arrelada qu’il n’y a pas de fumée sans feu. Quan els gossos lladren alguna cosa senten. Cuando el río suena agua lleva. Aquest segon factor és una protecció quasi infal·lible contra tot intent de rebatre’l: el seu fonament és confirmat per la pròpia existència del rumor i qualsevol desmentiment pot ser vist com una confirmació de les sospites que hi ha alguna cosa que es vol ocultar. Que la policia demostrés que no hi havia hagut cap desaparició va servir per acusar els agents de complicitat amb els segrestos. “Hi havia qui deia que m’havia embutxacat milions de francs amb aquesta història” explicava el cap d’investigació criminal. Els rumors són persistents, lliçó 1.

(1) A banda de La Rumeur d’Orléans, la història apareix referida a ¿Es real la realidad?

Anuncis
Etiquetat , , , ,

El mandarí de la portada

De la Història només m’interessen les anècdotes, deia Merimée. Però les anècdotes tenen un  valor ben diferent en funció de qui les protagonitza: hi ha persones que tenen una incidència sobre el curs de la història més gran que d’altres. Fer de periodista permet viure de prop les anècdotes d’aquests notables, saber-ne detalls que van més enllà de les entrevistes transcrites a la premsa.

D’anècdotes recollides en anys de feina Rafel Nadal n’ha fet un petit llibret  –a aquestes alçades ja el coneixereu–  que es diu Els mandarins. Algú l’ha comparat amb els Homenots de Josep Pla. Em sembla una comparació exagerada, perquè en Pla tot acaba sent monumental i Nadal és d’una concisió extrema –miniatúrica– , però el llibre és interessant. Una col·lecció de passatges que permeten situar personatges centrals de la història política present o recent. Dels silencis de Montilla  al rasputinisme de Prenafeta, passant pel superficial Zapatero i el pusil·lànime Rajoy. Retrats que segur que no agradaran a més d’un dels protagonistes. Però què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? La mateixa pregunta es feia Pla al pròleg del primer volum d’Homenots.

El llibre es basa en un joc suggerent, endevinar el pecat del protagonista, detectar la falta només suggerida. Despulla els poderosos i les seves misèries i ambicions. Però descobreix també les pròpies vanitats. Arturo San Agustín li diu a Pujol que el seu problema és no tenir res per mostrar a la posteritat i el president es preocupa. Exhibeix com un trofeu la capacitat del periodista per detectar les inquietuds del polític. I qui diu detectar, diu inventar. El periodista marca l’agenda, Nadal és el mandarí de la portada.

Etiquetat , , , ,

Les lliçons de la història, a cavall de La Vanguardia

Meditacions en el desert

Les lliçons de la història. Així va titular La Magrana el conjunt de textos de Ramon d’Abadal que va aplegar i publicar a principis d’any. Ara han reeditat “Meditacions en el desert”, d’Agustí Calvet, Gaziel.

Catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia). Conèixer fins on va arribar Gaziel amb les idees que tenia ens assabenta d’on som, exactament: al periodista, el dilema que li presenta el país no és de fer periodisme en català o de fer-ne en espanyol, sinó de fer de periodista o de no poder-ne fer.

Ho va dir Ramon Barnils fa dotze anys. Fa gràcia recordar-ho ara que sembla que La Vanguardia tirarà una edició en català. A risc de pecar d’ingenu, em fa l’efecte que la cosa ha canviat una mica. Sempre hi ha el típic gattopardista: se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi, però pels que no som gaire amics de les essències, un canvi és un canvi. Si l’evolució de La Vanguardia reflecteix la del país, anem pel bon camí. Potser La Vanguardia no és el “nostre” diari,  però toca celebrar que siguin “ells” els que s’han d’adaptar per perpetuar-se. Continuava Barnils:

El tornarem a llegir, i tractarem de tornar a distingir-ne el que hi és accessori, la salvació d’Espanya, del que hi és essencial, la nostra.

Perquè de lliçons, la nostra història, ens en dóna per triar i remenar. Avui, a 76 anys dels fets del 6 d’octubre, podeu acostar-vos  a la magnífica hemeroteca on-line de La Vanguardia i perseguir Gaziel:

El dia 5, Las armas de la Generalitat
L’11, resum dels fets, Apuntes de una noche inolvidable (1 i 2)
El dia 19, La gran interrogación
El 30 de novembre, El alma en pena

Llavors l’Aliança Obrera també havia predicat “és avui que cal proclamar la República Catalana. Demà potser fóra tard”. Una  impetuositat que si a res va contribuir, va ser a un llarg i duríssim ajornament de les aspiracions nacionals catalanes. Ara o mai, una impetuositat que sembla que es torna a posar de moda. Ja sé que és fàcil jutjar les coses retrospectivament, però avui, com fa 76 anys, fer les coses una mica bé ens pot estalviar de fer el ridícul. Massa ganes de fer honor a la dualitat seny i rauxa i poques de pensar el món en termes d’encerts i cagades. Escriu Gaziel:

La historia de Cataluña es esto: cada vez que el destino nos coloca en una de esas encrucijadas decisivas, en que los pueblos han de escoger, entre  varios caminos, el de su salvación y su encumbramiento, nosotros, los catalanes, nos metemos fatalmente, voluntariamente, estúpidamente, en un callejón sin salida.

Rellegir Xammar, a “Seixanta anys d’anar pel món” o Hurtado, a “Abans del 6 d’octubre”, em fa veure amb certa tristesa que llavors també hi havia qui ens hagués estalviat el ridícul, però se’ls va fer ben poc cas. No sé qui representa aquesta lucidesa avui. No sé qui n’és el portador. Però si hi és, segur que el devem a la tasca de Barnils, una altra baula del periodisme català. Mestre de periodistes, ens va ensenyar què cal llegir i com cal fer-ho.

PD: No sé si la gent lúcida d’avui serà capaç de generar prou adhesions. Però sé del cert que de gent lúcida en tenim. Un parell d’articles del Ferran Requejo que ofereixen bones pistes per distingir-los (Hacia la independencia i Después de las elecciones). No us els perdeu.

Etiquetat , , , , , , , ,

“El nacionalismo es la peor construcción del hombre”

Seductors, il.lustrats i visionaris

Així encapçalava el diari “El País” l’entrevista a Vargas Llosa que publicaven el passat 29 d’agost dins de la Revista de Verano.  No val la pena llegir-la. I molt menys si ho heu de fer interessats per les opinions d’aquest bon home sobre els moviments nacionalistes.

En comptes d’això, agafeu el segon llibre de records de J.M. Castellet i fullegeu el retrat de Gabriel Ferrater. Hi trobareu l’opinió que el poeta tenia de Vargas Llosa. “És un pretensiós amb una ambició que no correspon als seus escassos mèrits literaris: he començat i no he pogut acabar de llegir La ciudad y los perros.  No tinc perquè discutir de literatura amb ell en el mateix jurat d’un premi. No vull tornar a parlar (…) d’aquest individu”.

Ja està tot dit.

Etiquetat ,