Es va fer comunista, però va ser una inversió fallida

Abans pensava que la inèrcia i la llei de ferro de l’oligarquia jugaven a favor de les elits. Segons aquesta llei, hi ha poques garanties de canviar radicalment les societats perquè qualsevol nova organització acabava necessitant una burocràcia i tota burocràcia acaba instaurant els seus mandarins: noves elits amb ganes d’acumular poder i perpetuar-se. Acabo de veure el documental sobre Jesús Monzón -tard, sempre tard. Després del veure’l  constato que les elits no se substitueixen sinó que, si cal, es transmuten per perpetuar-se. Ara es veu que tocarà celebrar que una aliança adolescent entre senyorets de Navarra trascendís la irracionalitat de la guerra civil i permetés a Monzón acabar triomfant com a gran gurú del marketing. Era un comunista més partidari de les angules per a tothom que de la guerra entre classes. I això es veu que redimeix.

Barnils i la història estroncada

A principis del segle XX, a Barcelona, hi havia diaris en català i hi havia qui els escrivia: Ors, Pla, Xammar, Carner, Riba, Fabra, Pujols, Foix. Sembla una obvietat, però alguns no se n’ha assabentat encara ara. Si conec molts d’aquests periodistes -que  han fet història, que deia Casassús- és en gran mesura gràcies a Ramon Barnils. Els que he esmentat i molts d’altres: Tísner, Fuster, Espriu, Estellés, Vinyoli, Bauçà, Calders, Monzó. I Ferrater. El memorable apunt  biogràfic sobre Gabriel Ferrater. Tots surten en alguna banda o altra del llibre “Articles” que fa deu anys em va caure a les mans.

Em sembla recordar que era Eugeni d’Ors que va definir la feina dels articulistes com a “papallonera”. Vés a saber què devia voler dir: podia referir-se a l’efimeritat, a la lleugeresa, o qualsevol cursilada noucentista. Potser també es referia a l’agilitat, o a la punteria. El perill de les metàfores és que t’exposen a la imprecisió i la carrincloneria. Però d’agilitat i punteria no n’hi faltaven, al Barnils. Fa uns mesos vaig escriure que era una baula en la tradició del periodisme català. Un enllaç entre generacions.  Veient com el record de Barnils s’ha estès per la xarxa aquests dies veig que la meva metàfora només pecava de cursi. No el vaig tenir de professor, ni tan sols el vaig arribar a conèixer, però n’he après unes quantes coses sobre què cal llegir i com cal llegir-ho. Barnils ens ha avançat molta feina.

Coda: Havia tingut solució de continuïtat.

Les lliçons de la història, a cavall de La Vanguardia

Meditacions en el desert

Les lliçons de la història. Així va titular La Magrana el conjunt de textos de Ramon d’Abadal que va aplegar i publicar a principis d’any. Ara han reeditat “Meditacions en el desert”, d’Agustí Calvet, Gaziel.

Catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia). Conèixer fins on va arribar Gaziel amb les idees que tenia ens assabenta d’on som, exactament: al periodista, el dilema que li presenta el país no és de fer periodisme en català o de fer-ne en espanyol, sinó de fer de periodista o de no poder-ne fer.

Ho va dir Ramon Barnils fa dotze anys. Fa gràcia recordar-ho ara que sembla que La Vanguardia tirarà una edició en català. A risc de pecar d’ingenu, em fa l’efecte que la cosa ha canviat una mica. Sempre hi ha el típic gattopardista: se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi, però pels que no som gaire amics de les essències, un canvi és un canvi. Si l’evolució de La Vanguardia reflecteix la del país, anem pel bon camí. Potser La Vanguardia no és el “nostre” diari,  però toca celebrar que siguin “ells” els que s’han d’adaptar per perpetuar-se. Continuava Barnils:

El tornarem a llegir, i tractarem de tornar a distingir-ne el que hi és accessori, la salvació d’Espanya, del que hi és essencial, la nostra.

Perquè de lliçons, la nostra història, ens en dóna per triar i remenar. Avui, a 76 anys dels fets del 6 d’octubre, podeu acostar-vos  a la magnífica hemeroteca on-line de La Vanguardia i perseguir Gaziel:

El dia 5, Las armas de la Generalitat
L’11, resum dels fets, Apuntes de una noche inolvidable (1 i 2)
El dia 19, La gran interrogación
El 30 de novembre, El alma en pena

Llavors l’Aliança Obrera també havia predicat “és avui que cal proclamar la República Catalana. Demà potser fóra tard”. Una  impetuositat que si a res va contribuir, va ser a un llarg i duríssim ajornament de les aspiracions nacionals catalanes. Ara o mai, una impetuositat que sembla que es torna a posar de moda. Ja sé que és fàcil jutjar les coses retrospectivament, però avui, com fa 76 anys, fer les coses una mica bé ens pot estalviar de fer el ridícul. Massa ganes de fer honor a la dualitat seny i rauxa i poques de pensar el món en termes d’encerts i cagades. Escriu Gaziel:

La historia de Cataluña es esto: cada vez que el destino nos coloca en una de esas encrucijadas decisivas, en que los pueblos han de escoger, entre  varios caminos, el de su salvación y su encumbramiento, nosotros, los catalanes, nos metemos fatalmente, voluntariamente, estúpidamente, en un callejón sin salida.

Rellegir Xammar, a “Seixanta anys d’anar pel món” o Hurtado, a “Abans del 6 d’octubre”, em fa veure amb certa tristesa que llavors també hi havia qui ens hagués estalviat el ridícul, però se’ls va fer ben poc cas. No sé qui representa aquesta lucidesa avui. No sé qui n’és el portador. Però si hi és, segur que el devem a la tasca de Barnils, una altra baula del periodisme català. Mestre de periodistes, ens va ensenyar què cal llegir i com cal fer-ho.

PD: No sé si la gent lúcida d’avui serà capaç de generar prou adhesions. Però sé del cert que de gent lúcida en tenim. Un parell d’articles del Ferran Requejo que ofereixen bones pistes per distingir-los (Hacia la independencia i Después de las elecciones). No us els perdeu.