Desigualtats i conflicte

“La immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, que no para de créixer, és una innovació dels segles XX i XXI”

Ho diu Héssel al pamflet “Indigneu-vos” i deu ser una de les poques tesis del llibre en què les dades el sostenen.  L’OCDE, que prepara un document d’envergadura sobre les causes de l’augment de les desigualtats,  assenyala com a principals culpables la tecnologia i la globalització. D’una banda perquè han generat uns guanys dels que s’han beneficiat les persones amb més formació i millors competències tecnològiques, mentre que les persones menys formades es veien condemnades per la deslocalització del treball no qualificat. De l’altra, perquè provocat la reforma a la baixa dels sistemes de protecció social -per competir amb garanties als mercats de béns i serveis, justificaven. Res massa nou vaja, la pròpia OCDE advertia fa anys de la cursa a la baixa –race to the bottom– que implicava la globalització. Una competència ferotge per atraure inversió estrangera a canvi d’eliminar càrregues impositives i tota mena de regulacions.

Com es veu al gràfic, el percentatge de participació sobre els ingressos de l’1% més ric, que s’havia reduït després de la 2a guerra mundial, es torna a enfilar a finals dels anys 70. L’1% més ric de població sueca deté el 7% de la riquesa, el país més igualitari de la mostra. A l’altre extrem, els EUA han passat de mantenir-se a la mitjana, cap als anys 70, a veure com les desigualtats creixien fins al punt que el 18,3% de la riquesa estava en mans de l’1% més ric l’any 2007. El què dèiem, les desigualtats no són cosa d’abans d’ahir. Com a problema polític s’havia mantingut a un segon nivell, perquè durant molts anys la prioritat havia estat “millorar la vida dels més desafavorits” (en el millor dels casos), o  fomentar allò tan inconcret de la inclusió social (en el pitjor). La crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària han tornat a posar les desigualtats en un lloc destacat de les preocupacions: les classes mitjanes han perdut poder adquisitiu, les credencials acadèmiques -l’ascensor social- s’han devaluat, les prestacions socials han estat retallades, s’han impulsat exempcions fiscals (pretesament dinamizadores) als sectors més benestants. A més, ara s’ha posat de moda la tesi que l’existència de desigualtats de renda perjudica a tothom, no només els pobres (si hi voleu fer una ullada, aneu equalitytrust, però no us ho prengueu gaire seriosament).

Héssel creu que aquestes desigualtats creixents són combustible per a la revolta. El mateix deia fa uns dies Jeffrey Sachs –el senyor Teràpia de Xoc!: “El contracte social està amenaçat per les creixents desigualtats”. El vell Stuart Mill ho advertia fa molts més anys, sense salaris dignes i alfabetització universal no hi ha democràcia que se sostingui. La por al conflicte és tan vella com les pròpies desigualtats i sembla bastant plausible que les dues coses estan relacionades. Es diu que les desigualtats van associades a dues inclinacions l’autoritarisme complementàries: d’una banda els pobres, que volen apropiar-se i redistribuir les riqueses dels més acomodats. De l’altra els rics, que volen protegir les seves propietats i evitar majors càrregues fiscals. Per dir-ho com el coi de Héssel, l’enfrontament entre la revolució bolxevic i el feixisme promogut pels propietaris espantats. Però perquè esclati un conflicte hi ha dues precondicions que malgrat que es formulen com a hipòtesi semblen versemblants:
a) la hipòtesi de la privació, de la que parlàvem fa uns dies, que considera que els conflictes esclaten no tant per l’existència de desigualtats com per la distància entre les expectatives  de benestar de les persones i els seus assoliments
b) la hipòtesi de la mobilització de recursos, que parteix de la base que el conflicte és més probable com més factible és imposar una redistribució
Suposo que confiant en els efectes dissuassoris d’aquest darrer enfoncament, hi ha qui insisteix que l’actual context de llibertat de moviments del capital fa impossible augmentar els impostos sense que els contribuents més rics mirin d’escaquejar-se. Sempre amb la corba de Laffer a la boca.  I s’ha de reconèixer que és un temor fundat. El que passa és que a l’altra banda del ring està quallant el lema argentí del “nada se ha perdido si asumimos primero que todo se ha perdido”. És força irracional (sóc de l’opinió que hi podem perdre MOLT més encara), però funciona. Per això diuen que els rics comencen a estar preocupats per les protestes violentes i temen per la seva seguretat. Fan ben fet.

Les dades de la motion chart provenen de la World Top Incomes Database. Al Banc Mundial també hi trobareu sèries de dades interessants.

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?

EPA del 3r trimestre: el Servei d’Ocupació de Catalunya s’ha passat amb el maquillatge

L’INE ha publicat l’Enquesta de la Població Activa (EPA) del tercer trimestre i sembla que tothom està la mar de content. Catalunya reduce el paro en 6.700 personas y lidera la creación de empleo en el tercer trimestre, deia La Vanguardia; La taxa d’atur baixa per segon trimestre consecutiu, llegíem a l’Avui; El paro baja por primera vez en tres años y se sitúa en el 19,79% , titulava El Periódico sempre amb el sabó a punt.

Com és habitual, també hi ha qui s’ha mirat les dades suspicàcia i hi ha fet esmenes diverses. Ángel Laborda, director de conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS) esmentava la clàssica estacionalitat a El País. A Comissions Obreres els preocupa que els llocs de treball creats siguin temporals. Els més dements han volgut mirar-s’ho des de l’òptica de la conspiració: El PSOE propone subir el sueldo a quienes hacen las estadísticas, titulava l’ABC.

Però en aquest cas la cosa és molt més fàcil.  Creix l’ocupació entre la gent jove, amb contractes temporals, al sector serveis, Catalunya estira el carro. Quan vaig veure els acords de govern del 4 de maig ja vaig predir com es resoldria aquesta equació. Hi torno, tot i que les profecies a pilota passada perden gràcia: els plans extraordinaris d’ocupació local són una brutal maniobra de maquillatge de les dades d’atur. I era fàcil preveure que la presentació de les dades del tercer trimestre coincidiria amb la campanya electoral. 13.227 persones contractades en aquest període (sense comptar el plans d’ocupació ordinaris). Una part substantiva dels 34.500 llocs de treball creats el 3r trimestre.

Els plans d’ocupació consisteixen en la subvenció a organitzacions públiques i no lucratives per a la creació de llocs de treball -temporals. El diners els posa el Servei d’Ocupació de Catalunya. La cosa fa anys que dura sense uns beneficis gaire tangibles (ho veureu a l’avaluació que en va presentar l’Ivàlua al març): no es generen llocs de treball nous, no es capacita ningú, ni s’aconsegueix inserir ningú enlloc. En el millor dels casos la persona beneficiària és contractada una vegada i una altra amb aquesta fórmula mentre l’administració de torn s’estalvia de crear una plaça que necessita. Que el que ja era pervers s’empitjori introduint unes hores de formació l’objectiu prioritari de les quals és reduir el salari dels beneficiaris -i estirar el pressupost- i a sobre ens ho vulguin vendre com a indicador que el pitjor de la crisi ha passat és insultant. “Hi ha urgència per millorar les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones en atur” diu que va dir la Consellera Serna. Jo hi estic força d’acord.

Edito: Ahir consultava les dades de població assalariada per sectors a l’Idescat. Pretenia fer un gràfic amb l’evolució del número d’assalariats al sector públic i al sector privat. M’hi trobo que les xifra de contractació temporal a l’adminstració pública catalana ha caigut el tercer trimestre. Mmm… Sé del cert que les contractacions dels plans extraordinaris d’ocupació local (PEOL) s’han fet durant el tercer trimestre i suposo que Treball no ha mentit en la quantificació de persones beneficiàries. Només queda sospitar que, malgrat els criteris de l’INE, s’hagin comptabilitzat en el sector privat els contractes fets per organismes autònoms, empreses públiques de règim privat, etc. I són aquestes les que solen gestionar les polítiques actives d’ocupació a nivell municipal i les que hauran assumit la contractació dels PEOL. El millor maquillatge és el que no es nota.

Per què la banca sempre guanya?

Fa un parell de dies José García Montalvo va ser entrevistat al 3/24. L’economista havia d’explicar si la bombolla immobiliària ha esclatat del tot, i déu-n’hi-do de les pistes que aportava. Segurament és un dels experts en el sector immobiliari amb millors dots didàctiques. Mireu-lo, que val la pena, i deixem per després les esmenes.

Vodpod videos no longer available.

Minut 2’40. Qüestionar el Ministeri d’Habitatge em sembla lògic. No és un ministeri, és un holograma, i jo estic en contra de la fantasmagoria. Però defensar les dades d’evolució de preus de TINSA em sembla impropi d’algú rigorós i ponderat com ell.

L’estadística de preus del Ministeri prové de l’agregació de les taxacions de l’Asociación Profesional de Sociedades de Valoración (ATASA). ATASA aglutina 39 empreses una de les quals és TINSA, però TINSA no fa totes les valoracions. Si comparem la memòria 2009 de TINSA amb la d’ATASA veiem que les taxacions de TINSA no arriben al 20% del total. El que sí que és veriat és que en fa moltes. De fet, el conjunt d’empreses de taxació controlades per les entitats financeres fan moltes taxacions.

Perquè cal saber que fins a finals de juliol -que va ser adquirida per Advent– TINSA era la taxadora que controlava la confederació de caixes d’estalvis, una vinculació que la va fer sospitosa de males pràctiques. Si tenim en compte que els bancs i caixes tenen més de 250.000 habitatges -més d’un terç de l’stock pendent de vendre-, si tenim en compte la importància dels actius immobiliaris en els balanços de la major part de bancs i caixes (crític, com en vist, en moltes caixes catalanes), convindrem que les taxacions de TINSA s’havien d’agafar amb pinces. I les coses no s’arreglen d’un dia per l’altre.

L’entrevista al Montalvo és una excusa, però toca recordar aquestes coses. Sobretot ara. Ara que s’ha posat de moda dir que la crisi la va provocar Clinton, incentivant la concessió d’hipoteques a famílies poc solvents. Ara que volen fer-nos creure que tots som responsables de la crisi per haver-nos endeutat irracionalment. La sobretaxació s’hagués donat en els mateixos termes si els deutes hipotecaris es poguessin cancel·lar simplement tornant les claus? Perquè, per qui no ho sàpiga, el deute no es cancel·la un cop t’han embargat el pis. En cas d’execució de la hipoteca, et subasten la casa i, si no hi ha oferta de compra, la casa se la queda el banc al 50% del seu valor de taxació i tu has de pagar la resta més els costos judicials. La banca sempre guanya. Va guanyar amb la bombolla immobiliària i ara que aquesta es desinfla pretén no perdre. Tot això s’explica força bé al Document Marc del 3er Fòrum Hipotecari de Catalunya que es va presentar la setmana passada: “Mesures contra el sobreendeutament familiar, per una solució a la condemna hipotecària”.  Els bancs i caixes, i les taxadores al seu servei, han d’assumir la pèrdua del valor patrimonial dels habitatges que ells van taxar. Jo no sé si la crisi l’han de pagar els rics, però estic segur que no l’han de pagar els que van decidir hipotecar-se aconsellats per… experts independents.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti

El Corbacho va fer un regal als independentistes. L’amenaça que la secessió de Catalunya no serà pacífica abona que aquesta serà un realitat i associa els seus detractors amb una manera d’expressar les preferències polítiques ben poc civilitzada. L’atzar ha volgut que el futur exministre se’ns posi ibèric i barregi divorcis i violències la setmana que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) presenta el baròmetre de setembre (*). Es veu -no he trobat la dada a l’avanç provisional de resultats– que els catalans som cada vegada menys partidaris del sistema democràtic. I la cosa no és per aquella adhesió crítica que sol inferir el CEO. També augmenten aquells que no perceben diferències entre democràcia i dictadura. Això serien els fets. La nota informativa que signa Carles Castro a La Vanguardia és impagable i va una mica més enllà dels fets (la negreta és meva):

Catalunya se hunde lentamente en un cierto nihilismo político. O al menos eso es lo que sugieren los sondeos que indagan en el alma de un territorio que ha sido tradicional motor económico de España y abanderado de las libertades frente a la dictadura franquista. No es sólo que en los últimos tiempos la identidad de los catalanes experimente una cierta mutación, o que el respaldo a la independencia alcance récords históricos. Ahora, además, el apoyo a la democracia languidece en Catalunya, y aumenta –hasta suponer uno de cada cuatro catalanes– la cifra de ciudadanos que se muestran indiferentes ante el dilema entre democracia y dictadura, como si no apreciasen las visibles diferencias entre uno y otro régimen.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti. Estan bé les habilitats interpretatives del redactor. Un procés continu, Castro? Evidentment, ja tenim qui li ha comprat la tesi. Arcadi Espada. Espada, de fet, no compra la tesi, diu que l’havia descobert primer en estat embrionari. Ressuscita Cambó i la seva frase cèlebre: “Monarquia? República? Catalunya!” per acabar concloent que la causa de tot plegat és el caràcter intrínsecament antidemocràtic del nacionalisme. Tan preocupats pel propi melic que ens tornaríem indiferents al règim de govern. Una original manera d’entendre la història recent espanyola, avui que es commemora l’afusellament de Companys. No sé si té el cul llogat o és per allò de la biga i la palla, però ja em sap greu ja, no estar d’acord amb el periodista més intel·ligent del país. La cosa no quadra senyor Espada.  El nacionalisme és la doctrina que persegueix la congruència entre nació política i nació cultural i ja des de Stuart Mill s’intueix que un país amb diferents nacionalitats té dificultats per mantenir institucions lliures. Tony Judt ho esmentava d’esquitllada fa un any just. No la veig clara aquesta oposició entre nacionalisme i democràcia Espada, més aviat al contrari. Sí que veig, en canvi, que mentre s’instesifiquen les reivindicacions nacions,  l’unionisme es posa nerviós i Corbacho insinua una ombreta de bigoti totalitari. La reacció és la meva hipòtesi alternativa: qualsevol cosa els sembla bona per aturar l’independentisme. I no es pensi que me n’alegro.

(*) 19/10/2010 Fe d’errades: La dada no prové del baròmetre de setembre, sinó de l’estudi CIS nº 2790, Calidad de la democracia (II)

Política educativa evidence-based

Diu un Zapatero: “debemos tener una visión distinta de lo que es desempleo y empleo. Una persona, cuando está formándose, está trabajando para un país, esto es lo que hemos descubierto de la crisis, que la formación y la innovación es fundamental”. I al programa del Fuentes es fan els escandalitzats perquè els sembla que tot plegat és un intent de manipular les dades d’atur. A hores d’ara veig que hi ha més mitjans que critiquen les declaracions per aquest mateix motiu. Doncs home, a bones hores descobreixes que et prenien el pèl: l’atur registrat exclou del còmput no només les persones que estudien a l’ensenyament reglat, sinó també a qui assisteix a cursos de formació ocupacional. Però això és així des de 1985.

I entre els que saben una mica més de què parlen, proliferen els indignats perquè el Govern espanyol augmenta la despesa en formació. Una cosa ben estranya. Criticar que es s’augmentin els cursos i places de formació ocupacional? Què s’ha de fer sinó, en un moment de creixement de l’atur? Podem qüestionar l’encert -l’eficàcia insertora- dels cursos ofimàtics que dominen l’oferta d’aquesta mena de formació. A nivell estrictament català podem criticar l’oportunisme del Projecte Impuls, que sembla un intent d’amagar 300.000 aturats en vigílies de les eleccions. Però vaja, reforçar les polítiques actives sembla un moviment lògic en una situació com l’actual.

Potser algú hauria d’haver comentat, en canvi, que ja és mala sort que li toqués escriure el discurs d’Oslo a algú que desconeix les teories del capital humà.