Quatre comptes (amb ànim alarmista)

El post d’ahir al Café Steiner és d’imprescindible lectura. Resumidament: ve a dir que tal com prengui possessió Mariano Rajoy  podria dur a terme una reducció dràstica del deute. Assumir un sacrifici expiatori esperant –com a contrapartida– que Alemanya se’n compadeixi i li garanteixi liquiditat.

Les xifres que remena Torreblanca fan feredat: els 4 punts de dèficit que l’Estat espanyol ha de retallar per complir els límits pactats equivalen a uns 40.000 milions d’euros. El pressupost pel 2011 va ser de poc més de 315.000 euros.  40.000 euros serien el 12% d’aquesta xifra, però hi ha condicionants amb els que toca comptar:

Rajoy ha promès no tocar les pensions, i les pensions i altres prestacions socials representen el 38% dels pressupostos generals de l’estat. Ja només ens queden uns 195.000 euros sobre els quals retallar.

Resteu-hi 30.000 euros més –com a mínim– corresponents al pagament d’interessos del deute.

Compteu que les despeses de personal representaven 30.000 euros més i no tinc clar que es puguin reduir fàcilment.

Ens queden poc més de 135.000 milions d’euros entre els quals n’hi ha 30.000 que corresponen a les prestacions d’atur i 40.000 que es transfereixen  a d’altres administracions (incloent-hi, no cal dir-ho, les autonòmiques). És d’aquí d’on s’haurien de restar els 40.000 milions inicials. I amb aquest dividend la reducció representa ben bé el 30%.

“Yo salvo el tema de pensiones y el tema de la deuda pública, porque no se puede. Todo lo demás lo pondremos encima de la mesa” deia Rajoy ahir a El País. Crec que endevino a qui tocarà el rebre.

Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Prohoms nostrats

Jordi Pujol. Fa dies que assistim a un degoteig d’articles dedicats a (re)interpretar les paraules de Jordi Pujol. S’ha estès la creença que l’últim pare de la pàtria s’ha convertit a l’independentisme: hosanna president, que bé que ens doni la raó! Canten els exagetes. No puc evitar de sorprendre’m encara avui de tot aquest entusiasme. Per més que rellegeixi el famós editorial hi trobo més prevencions que arengues independentistes. Massa anys d’aiaiais i uiuius. A banda que després de tan dosificar l’exaltament, la pancarta fa pudor d’enxubat. Que el projecte Vicens Vives ha mort? A bona hora! El projecte Vicens Vives era un zombie, un mort en vida. Era desvetllar una esperança regeneradora que va deixar de tenir sentit el dia que vam començar a tenir més problemes d’identitat de casa endins que a provocar-ne de portes enfora. I d’això, pel què m’han dit, ja fa molts anys. Més de 10. Més de 30. Probablement més dels 35 que esmenta, president. Aquell “jaient pactista” del què parlava Vives volia evitar una altra guerra, aquesta era la supervivència -ben tangible per altra banda- per la que es va optar. I qui diu evitar una guerra, diu continuar obrint la botiga. O guanyar una càtedra a Saragossa. En aquesta renúncia a fer nosa i provocar fractures -a embolicar-se la vida- hi covaven els mals que patim ara. Ves que l’editorial de Pujol no fos, abans que res, una disculpa.

Manel Fuentes. Paradoxalment, si alguna gràcia ha tingut la sortida de to presidencial ha estat la de reactivar aquella inexorable llei del pèndol que Vives considerava la base del temperament català. Així, la setmana passada van continuar els arrauxaments de gent que fins fa poc havia estat la mar d’assenyada. Manuel Milián Mestre es feia independentista després de sentir l’entrevista-interrogatori de Manel Fuentes al corresponsal del Financial Times a l’Estat espanyol. Podeu abstenir-vos d’escoltar-ho, us ben asseguro que sentireu més vergonya que frenesí patriòtic. Vergonya perquè demostra que el senyor Fuentes no havia llegit ni un sol article de Victor Mallet abans d’entrevistar-lo. Si ho hagués fet sabria que Mallet ha escrit sobre l’espoli fiscal (aquí i aquí). Vergonya per l’inexistent sentit del ridícul que demostra pretendre alliçonar el FT. Vergonya perquè s’hi veu fins a quin punt estem envoltats de nul·litats que no tenen la més mínima aspiració estratègica. Vegonya per la pesada cançó de l’espoli fiscal, com si fos una estranya anomalia que només patim a Catalunya (1). És que ja no ens queda cap intel·ligència ni cap dignitat? No tenim clar encara què cal defensar i contra qui toca fer-ho? Com a mínim en això, Pujol apunta on toca.

Joan Majó. El senyor Fuentes, mentrestant, continuarà duent l’exministre Majó a la seva tertúlia. Continuarà servint cafè a un exponent privilegiat de les nostres tares. Un personatge que signa dos articles al diari ARA que no mostren altra cosa que la seva infinita desorientació (Resignació o independència 1 i 2). El bon home va tan despistat que encara no ha entès les coordenades del debat i diu tan tranquil: “prefereixo lluitar pel que considero el millor, ser com la Baviera d’Alemanya o la Llombardia d’Itàlia”. Vol dir que prefereix que el català es converteixi en un residu folklòric com el llombardès? O és que el cervell li va realment tan lent com sembla denotar que citi Baviera, germànica de fa mil anys? Vol ser el primer motor econòmic d’Espanya? No pateixi exministre, viu on toca. Catalunya és míster Scrooge. Bah, humbug!

Coda: “Demanar als estranys i sobretot als poderosos que s’interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l’esclavatge, es pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa per res, que es barallin per un desconegut insignificant”. Gaziel

(1) per anar als tòpics, el dèficit fiscal de Baden-Württemberg s’estima en un 4%, el de Catalunya en un 8%, però el Llombardia en un 11%. Qüestió a banda serien les anomalies flagrants, com que no sempre aporti més qui més té, o que de les transferències interterritorials en resultin alteracions en el rànking del PIB per càpita