Amb campistes o sense, la circumscripció única és a l’agenda

La incidència de les acampades en el resultat de les eleccions ha estat irrellevant. D’acord, poden haver afectat lleugerament al PSOE, però la garrotada no és pas deguda a les sessions de ioga matinal a la plaça de Catalunya. Les acampades poden haver impel·lit unes quantes persones a quedar-se a casa. O poden haver animat uns quants lectors de La Razón a anar al col·legi per evitar una Tercera República. Tot ben testimonial.

Al capdavall bona part de les reclamacions campistes han estat farcides d’un missatge naïf, prepolític (a moments) i deliberadament inconcret (quasi sempre). El sincretisme new age portat a la política. Després, les queixes: “no s’enteren!”, “ens critiquen perquè no ens pillen!” deia la jovenalla. Pura ostentació adolescent: som uns incompresos. És veritat que els manuals per entendre acampades i identificar campistes van tenir molt èxit entre editors de premsa i analistes de tota mena. El Ramoneda, comparava les acampades amb els moviments aforamericans dels 60. La similitud, segons ell, vindria pel fet de ser moviments polítics originats en la indignació. S’oblidava d’una cosa: ningú necessitava explicacions ni mapes per reconèixer un negre i endevinar què podia reclamar. I cap negre hagués tingut massa dificultats per explicar els seus greuges i aspiracions. Però té raó en el sentit que això ha d’acabar cristal·litzant en alguna proposta política més o menys estructurada. Fins i tot les joventuts llibertàries del 36 van acabar necessitant “organizar la indisciplina”.

Raons objectives per la protesta n’hi ha. Les dades d’atur, i en especial l’atur juvenil, són el caldo de cultiu d’aquest descontentament. Però les taxes d’atur actuals són les que hi havia a mitjans dels anys 80 i les que hi va tornar a haver a mitjans dels 90.

Llavors es va liar? Sí, i el Cojo Manteca es va fer famós, però poca cosa més.

Algú pretenia que feia revolucions? Als 80 sembrar el caos i recuperar la feina semblaven raons suficients; als 90, amb menys també ens conformàvem.

Les protestes i vagues van suposar algun fre a la -dita- reconversió industrial, primer, o a la desregulació del mercat laboral, després? No, de cap manera.

El que va passar llavors és que el PSOE va perdre algunes eleccions, com ara. No hi ha res de nou, doncs? Jo crec que sí. El PSOE, com assenyalava el sempre agut Roger Senserrich, s’ha creat el seu particular hivern del descontentament.  Amb una diferència important. A Gran Bretanya les vagues sindicals de finals dels 70 van erosionar els laboristes, a l’Estat espanyol no només el govern socialista, sinó també els sindicats, s’hauran vist desbordats per la seva inacció. El Pla d’Ajust ha combinat les retallades amb  la voluntat de no fer enfadar massa les grans centrals sindicals. Es volia evitar una condemna dels sindicats que posés en entredit “l’únic govern d’esquerres possible”. La quantitat de mà d’obra que hi ha a l’Estat espanyol ara mateix no és necessària i, posats a rebutjar, han escollit continuar garantint seguretats als treballadors grans a canvi de condemnar els que hi entren –i els que hi entren i hi surten des de fa més de 20 anys– a la precarietat absoluta. El malestar, per tant, s’ha covat amb sordina. Sense referents polítics ni sindicals estructurats. No és que no hi hagi cap alternativa a l’esquerra, és que fins han aconseguit deixar-nos sense cap altaveu per a la rondinada laxant. La política és disseny institucional, però també fisiologia. La sensació d’orfandat d’amples sectors de l’esquerra és important. Com és fefaent.

Les conseqüències de tot plegat existiran, seran diverses i no totes volgudes, però ara només en vull assenyalar una. Arreu d’Europa la desconfiança envers el sistema tradicional de partits s’ha traduït en un augment de l’abstenció i un creixent suport als partits minoritaris, especialment verds -d’una banda- i populistes de dreta -de l’altra. Els fruits de la derrota del PSOE no els ha recollit IU, ni Cayo Lara, ni tots els clons de Paco Frutos. Veurem què fa l’invent de l’Herrera i l’Uralde -un partit verd que es vol presentar a les properes eleccions generals. El bipartidisme, per més que diguin uns quants, s’ha mantingut quasi immutable a les passades municipals. Però UPyD va intentar infiltrar les acampades i impulsar la demanda de circumscripció única. IU també ha defensat vehementment la necessitat d’una reforma electoral. Aquests verds segurament també se’n veurien beneficiats. Difícilment hi haurà una reforma de la llei electoral abans de les properes eleccions, però no es pot descartar que a mitjà termini es faci. A nivell espanyol la demanda existeix i pot intensificar-se. Potser sí que tinc massa afició a la dietrologia, però de cop i volta hi ha dos problemes espanyols que poden tenir una solució comuna: la recurrent preocupació per la influència –excessiva, diuen– dels nacionalistes perifèrics i l’absència d’una vàlvula que reguli l’electorat d’esquerres descontent. Atents.

Edito (25/05/2011) per remarcar que el principal valedor d’una reforma ara mateix (a banda dels partits petits, beneficiaris directes) seria el PP, que pot guanyar però no ser capaç d’aconseguir cap suport al Congrés. Necessiten la crossa d’UPyD com l’aire que respiren.

La difícil campanya del PSC a Barcelona

El mite de l’underdog

L’any 1948 va néixer un mite. Hi havia eleccions al congrés americà i els principals comentaristes polítics havien predit una victòria aclaparadora del republicà Dewey. La foto de Truman –el guanyador dels comicis– amb una tirada del Chicago Tribune anunciant la seva derrota a tota pàgina era el cop de gràcia a la credibilitat dels oracles polítics. Diversos diaris van cancel·lar els seus contractes amb empreses demoscòpiques. La victòria de l’underdog, del David contra Goliat, era entronitzat al paradís de les eleccions espectacle.

Els mètodes d’enquesta s’han perfeccionat molt des de llavors. S’han millorat els sistemes de mostreig, s’ha afinat en la identificació dels probables votants i abstencionistes, s’ha ajustat la inferència del vot dels indecisos. Però les enquestes no només tenien problemes de mesura, també en tenien –i en tenen– de circularitat: el resultat de les enquestes preelectorals condiciona els votants potencials en un bucle tan magnificat com difícil d’aïllar i predir. I aquest efecte no només es dóna per accident, esclar. Les enquestes preelectorals s’utilitzen i es difonen amb ànim de mobilitzar (o desmobilitzar). Perquè la remuntada del dèbil és una història innegablement atractiva, però la tendència a enfilar-se al bandwagon -el carro guanyador- també està ben documentada.

Ni Hereu és Truman, ni Trias és Dewey…

Aquests dos efectes, underdog i bandwagon, han sobrevolat les municipals barcelonines. D’una banda, els mitjans propers a Trias han anunciat una clara victòria del seu candidat. Més clara del què es veu en les seves pròpies enquestes, que assenyalen una reducció de les distàncies que aconsellaria ser prudent (1). De l’altra, en determinats mitjans ha quallat la visió d’un Hereu enfrontat als elements, que “esclafà l’exconsellera Tura” contra la voluntat de l’aparell del seu partit. És un discurs que tampoc sembla gaire ajustat a la realitat: l’aparell havia donat suport explícit a Hereu, l’extemporània candidatura de Tura mai va semblar tenir cap possibilitat d’imposar-se i, així tot, Hereu amb prou feines va aconseguir mobilitzar la militància de la seva federació. Independement d’aquestes objeccions sembla que alguns ja tenen el seu Truman.

Però l’esquema té dos defectes. El primer, de repartiment: ni Hereu sembla massa còmode en el paper d’underdog disposat a trencar-se la cara al tot o res, ni sembla que Trias vulgui assumir el risc d’haver-se d’empassar un excés d’eufòria. Ho escrivia Marçal Sintes a El Periódico:

Hereu (…) ensopega amb les dificultats inherents a l’art d’actuar -per dir-ho com Arthur Miller-, art que no està a l’abast de tothom. Això provoca que l’ús de frases fetes i d’eslògans suats, juntament amb l’agressivitat impostada i la pulla de microones, es facin evidents, encartonin el seu discurs i, el pitjor de tot, entelin la seva autenticitat. Passa que és més fàcil el que ha triat Trias, que a sobre és un home que, en general, cau bé en la seva desimboltura.

La publicació de l’enquesta preelectoral del CIS ha acabat d’estalviar part de la feina als convergents. Poden dedicar-se a aconsellar prudència perquè l’eufòria ja la cultiven les previsions. Ja ho he dit oi, que el valor predictiu de les enquestes ha millorat molt?

… ni això és Amèrica

El segon defecte és de fronts: en un debat sense cap proposta identificable ni cap desacord estratègic profund, amb uns candidats de perfil polític com a mínim desdibuixat, els socialistes apel·len a contenir la dreta. L’enquesta del CIS ajuda als socialistes en aquest cas, perquè el primer pacte de govern que suggereix és la suma de CiU i PP. Malgrat totes les dificultats que pot tenir Hereu per ser creïble com a garant de l’esquerra, fan ben fet de portar el debat a aquest terreny. Fan ben fet perquè les retallades del Govern de la Generalitat, combinades amb l’escàndol de successions i la rebaixa de l’IRPF a les rendes superiors a 120.000 euros poden generar una mobilització vital pel PSC. Fan ben fet perquè podrà defugir un debat en clau nacional/identitària on el PSC va perdre molts vots el novembre -i on Hereu es va enganxar els dits recentment arran de la consulta. Fan ben fet perquè també els beneficia una lectura de les eleccions (i un càstig electoral) a nivell autonòmic. Però això no és el bipartidisme americà. La tàctica no és només mobilitzar els propis i desmotivar els adversaris. Les mencions al desballestament de l’Estat del Benestar xerriquen com qui es passa de frenada. Massa soroll. I del soroll, com de l’embolic, sempre hi ha qui en treu profit, però res no garanteix que sigui Hereu qui l’acabi capitalitzant. L’enquesta preelectoral del CIS conté amenaces evidents: el PP aparentment infraestimat i uns Ciutadans a les portes de l’ajuntament. Tot plegat sense comptar la PxC, que Vila d’Abadal esmentava fa uns dies a RAC1 sabent perfectament a qui pot fer més mal.
A més, per més curta que sigui la memòria de l’electorat, el PSC ho tindrà difícil per sortir indemne del retallòdrom. Fa un any que l’Estat espanyol va ser intervingut pel Directori i Zapatero va fer les retallades més brutals de la post-transició, recordava avui el Juliana.  Només els faltava la sempiterna supeditació del PSC als interessos del PSOE que avui ha donat aire a la campanya convergent. Dissabte mani contra les retallades i embolica que fa fort.
Competència per fer valer l’eix polític que ha de centrar la campanya, per atribuir responsabilitats administratives pels deutes passats i futurs, per  imposar una cronologia o una altra, per agitar o conternir determinades pors, etc.  Pels que ens ho mirem de lluny, la barreja és molt interessant. Agafeu les crispetes, aviat sabrem què ha pesat més.

Apunts postelectorals I: Mapes, fronteres i brúixoles (electorals)

Ja fa un mes que es van celebrar -per dir-ho així- les eleccions al parlament i sembla que encara no hi ha una interpretació dels resultats que generi acceptació. Per a mi és una alegria, últimament he anat molt despitat i no actualitzava el blog des d’abans d’eleccions. Ja em va bé reprendre el fil a l’estil Fray Luis de León.

El votant català? The American Voter és un clàssic dels estudis de comportament electoral. L’argument central del llibre és basa en la consideració que el sentit del vot depèn de la identificació política de les persones. Una identificació -una identitat política- que es es transmetria com una herència -de pares a fills- o com un contagi – entre membres d’un grup. El vot menys fidel, més volàtil, també seria el menys motivat per la cosa política i per tant el menys procliu a participar. Com tot a la vida, aquest esquema té els seus matisos: l’existència de desviacions del comportament electotral dels individus respecte el seu grup de referència, la possibilitat que certes condicions ambientals fragmentin grups teòricament homogenis, la influència de l’economia en el sentit del vot, etc. L’estudi es va publicar el 1960 i de seguida va tenir crítiques, la més coneguda de les quals, The Responsible Electorate, venia a dir que “els votants no són tontos”. Han passat anys des de llavors i hi ha hagut canvis: menys persones s’identifiquen inequívocament amb un partit, creix la importància del candidat per davant fins i tot dels programes, es polaritza l’electorat. Ara, siguin més o menys tontos, sembla ser que els votants americans segueixen patrons similars als que seguien fa 50 anys. I el valor de les interpretacions depèn més de la seva capacitat d’analitzar els fenòmens i trobar-hi dinàmiques i predictors relativament estables, que no a posar el focus en les novetats conjunturals.

Dipositaris de vot. Puc creure’m a mitges l’Iceta i el discurs autoexculpatori de la crisi econòmica com a causa del càstig electoral rebut pels socialistes. Puc considerar amb prudència els anàlisis reciclats de les eleccions franceses de 2002 segons els quals la combinació d’atur i immigració adoba el terreny a la nova dreta xenòfoba. Puc intentar no riure quan sento que la desafecció genera un ímpetu experimentador que possibilita la irrupció de tota mena de freaks amb vocació parlamentària. El que no puc és subscriure la tesi que els electors no són de ningú. No deuen ser ben bé de cap partit, una cosa del tot comprensible tenint en compte la infinita fragmentació de l’oferta electoral a Catalunya i els també infinits llocs comuns que tenen entre sí bona part dels partits amb representació al parlament. Però els votants se situen a sí mateixos en unes coordenades ideològiques concretes, i és allà que els partits els van a buscar. Una cosa que el senyor Artur Mas ha entès ràpid, proclamant-se simple dipositari de vots. Recol·lector, hauria d’haver dit per ser precís.

Conjunts, subconjunts, interseccions. Dels interessants anàlisis de transvassament de vot que ha publicat Jordi Muñoz a diferents mitjans (a Directe!cat 1 i 2 i a l’Ara, per a subscriptors), una de les conclusions que en podem extreure és que de les passades eleccions en sortim amb un mapa polític més polaritzat en l’eix nacional. Els moviments de vot entre els quadrants que formen les principals divisòries de la política catalana (esquerra-dreta; espanyolitat-catalanitat), mostren que una part important de la sagnia de vot d’Esquerra és deguda a l’eclosió de Solidaritat i Reagrupament (que explica la meitat del vot perdut). Un vot, per tant, que es quedaria on era en termes d’estricte posicionament ideològic. La resta del vot perdut (l’altra meitat) hauria anat cap a Convergència, que de fet ja havia fet una opa explícita a aquests sectors amb la Casa Gran i un Dret a Decidir no per diluït o fragmentat menys efectiu publicitàriament. Per tot això penso que l’ensulsiada d’esquerra no és tal, la major part de l’electorat que ha perdut la formació respecte les eleccions de 2006 s’ha mantingut dins d’un espectre polític afí.
La veritable crisi, la debacle més contundent pel què fa a les xifres i la més trascendent pel què fa al sentit, és la que ha patit el PSC. La influència del  vot econòmic s’estima en un 5% i el PSC va perdre quasi el 30% dels vots. Hauran de buscar altres explicacions i ho hauran de fer ràpid. Veient la magnitud de les fuites els seus dirigents s’hauran d’afanyar a fer l’inventari d’ànimes: bona part dels sectors catalanistes del seu electorat s’han quedat sense arguments i han dipositat el seu vot al cabàs de Convergència i una part gens menypreable s’ha decantat pel PP i PxC. Els primers símptomes d’esquinçament? La vacuïtat de la retòrica federalista s’ha mostrat amb tota cruesa i ara li passa factura en tots els fronts. No sé si la nau rebentarà contra els esculls o farà aigües abans d’arribar-hi, el moviment de Mascarell, però, té ingredients d’evacuació.

Apunts electorals 2: Les dues llengües de Catalunya

El tàndem Rivera-Camacho. Catalunya té dues llengües, diuen. No havíem quedat que els territoris no en tenien, de llengua? Tan emmerdats de contradicció que ja no en senten la pudor. Que consti que jo sí que crec que és desitjable un règim territorial de les llengües que preservi, no cap llengua, sinó el dret dels catalanoparlants a una dignitat igual als castellanoparlants en un territori determinat. Perquè els drets s’apliquen a jurisdiccions concretes, trossos de terra amb fronteres perfectament delimitades. Però si volen parlar dels territoris que prendran com a referència per instaurar les seves idees de justícia i llibertat, trobo que seria coherent que pensessin en Espanya, aquest parell. En una Catalunya independent podria tenir sentit -potser- que algú apel·lés als drets dels castellanoparlants, però determinats discursos, en el context en què vivim, només denoten ulleres de burro.

Arcadi Espada sempre és un dels que dóna més voltes a la sínia. El perdonavidas, es diu l’article que dedica criticar Artur Mas i el fet que posés com a mostra de tolerància que a TV3 s’hi pugui parlar castellà. Mentre imaginava els càstigs que Artur Mas desitjava -ocultament- inflingir als qui parlessin castellà a la tele catalana, Espada no va ser capaç de pensar que a pràcticament cap altra televisió de l’Estat espanyol s’hi pot intervenir en català. Els costa una mica de veure que darrera la retòrica de la llengua comuna hi ha una imposició, a aquesta gent. Res gaire mutual.

A Catalunya hi ha parlants de dues llengües -si descomptem l’àrab, que amb un 2,6% de parlants suposo que encara no té prou punts per ser una llengua catalana. Ara, les persones no tenen dues llengües, ni n’hi ha gaires que utilitzin indistintament dues llengües. Usem diferents llengües en funció dels contextos, el què en termes sociolingüístics es coneix com a diglòssia. És així com es va introduir inicialment el castellà a Catalunya. “La majoria dels catalans, incloent-hi la noblesa, mai no van parlar (…) en altra llengua que la pròpia. (…) els catalans es van anar acostumant a la idea que, certes coses, era socialment més indicat fer-les en aquella llengua que no era la seva”. Ho diu Joan-Lluís Marfany, un senyor que cito perquè difícilment se’l pot acusar d’esbiaixament nacionalista. I un senyor que també ha deixat escrit que “el que no tenim dret a fer és de reconstruir retrospectivament la llengua tal com en agradaria que hagués estat. En darrera instància, perquè és mentida”. La mentida que assenyala Marfany és que hi hagués hagut cap resistència contra el procés de castellanització iniciat al segle XVII i intensificat el segle XIX. Però és clar, no hi havia resistència perquè no calia. El castellà era una llengua franca que tothom desitjava conèixer pels rèdits que reportava, no una altra cosa. No era la llengua de pràcticament ningú. Per això Xammar, a mitjans dels anys 20, podia dir al Congrés de les Minories Europees que “les anomenades minories, en realitat, i dintre d’un paràmetres donats, no eren minories sinó majories perfectament homogènies. A la major part dels països interessats, doncs, no hi havia plantejat cap problema de minories, sinó, senzillament, un problema de fronteres”. Aquestes coses ens queden a un parell de generacions. Ens les han explicat pares i avis. No prou lluny com perquè ens prenguin el pèl, encara.

Ja sabem que Catalunya va començar a rebre immigrants al segle XIX, amb l’impacte econòmic de la revolució industrial i  l’apogeu del tèxtil.  Però la preocupació pel fenomen migratori, a Catalunya, no apareix fins als anys 30, i és llavors que es revindica poder exercir algun tipus de control sobre el volum d’immigrants que s’acullen i sobre els termes de la seva integració. El mateix Estatut de Núria plesbicitat el 1931 deia al seu article 5: “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial de la llengua castellana”. I afegia “L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant dels tribunals de justícia i davant del òrgans de l’administració”.

L’autèntica allau immigratòria, però, es va donar entre els anys 1955 i 1975. Durant aquestes dues dècades, la població catalana va augmentar en més de dos milions. En ple franquisme. No cal suposar que el règim franquista afavorís premeditadament la immigració castellanoparlant a Catalunya com a una estratègia més per a fer desaparèixer la identitat catalana -tot i que això ho digui algú tan poc eixelebrat com Montserrat Guibernau. Encara que fossin, simplement,  fenòmens coincidents en el temps, és innegable que no per manca de voluntarietat les coses deixen de tenir conseqüències. I si les conseqüències no són justes, cal que siguin reparades. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut reconeix “situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials respecte l’altra” que s’han de corregir. Algun problema d’òptica deuen tenir els que no són capaços de detectar-les.

Les dades del gràfic són de l’Enquesta de Condicions de Vida 2006 i fan referència exclusiva a població més gran de 65 de la demarcació de Barcelona

Apunts electorals 1: L’elogi del voluntarisme

El candidat Herrera surt a la pantalla i pregunta si per formar part del govern dels millors cal haver estudiat a Harvard. Una conyeta que connecta amb el discurs antielisitista que van explotar insistentment els republicans americans a les darreres eleccions: “Pensen que poden dir-nos què hem de fer, que la majoria d’americans no som prou espavilats per saber què ens convé”. No seré jo qui negui la capacitat de ningú per decidir sobre la seva vida, però noi, a mi em sembla que les credencials acadèmiques tenen un innegable valor informatiu. I no acabo d’entendre per quins set sous haver estudiat a Harvard podria ser un demèrit.

Sembla que això és la translació a l’àmbit educatiu d’aquell esquema que aposta pels candidats menys potentats. Com si ser pobre fos sinònim de ser honrat. Va ser el mateix Herrera qui va instar els candidats a fer públic el seu patrimoni. On no hi ha pa, Déu no hi habita, diu la saviesa popular. Però vaja, com que també diu que el que és ric no ha tingut amic podem acceptar que cal posar el focus en com han obtingut els béns, els candidats. Per això sobta que el senyor Herrera ridiculitzi les credencials. Al capdavall la formació és indicador usual del mèrit, explica prou bé cabals i capacitats i és un factor essencial de mobilitat social ascendent. Si qüestionem això què ens queda? Es busquen tontos pobres per encapçalar llista electoral.

Sala-Martín esvalota La Vanguardia

Comportament electoral. El 1980, a la campanya  presidencial americana, Ronald Reagan va preguntar als electors: “El proper dimarts tots vostès aniran a les urnes, seran allà, al lloc de votació, i prendran una decisió. Crec que per prendre aquesta decisió els podria ajudar preguntar-se a si mateixos: estic millor del que estava fa quatre anys?”. No tinc clar com respondria aquesta pregunta com a potencial votant a les eleccions al parlament de Catalunya del proper 28 de novembre, ni tampoc si allò que s’ha anomenat vot econòmic té prou potència per explicar en solitari el comportament electoral. Del  que no tinc cap dubte és que qualsevol soci del Barça que es plantés davant l’urna el passat juny havia de respodre afirmativament a la pregunta.

Campanya mediàtica. Els resultats a les eleccions del Barça no s’entendrien sense la campanya de desgast protagonitzada pel grup Godó. “La Vanguardia ha arribat a la conclusió que Joan Laporta entrarà al Parlament i que les seves expectatives electorals creixen. És per això que tant Antich com fins i tot Godó han prohibit que s’esmenti el nom de Laporta a les pàgines de Política del diari. I han donat l’ordre precisa que l’expresident del Barça només aparegui a La Vanguardia a la secció d’Esports i per les acusacions que rebi del Sandrusco”. Ho escrivia Salvador Sostres, el dia 6 d’octubre al seu blog.

Jo votaré Joan Laporta. Xavier Sala-Martín, distingit amb el premi Godó de peridisme el 2003,  ha entrat en campanya amb un article on demana el vot per Solidaritat Catalana: “CiU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas (…). Lo que necesitamos es esa valentía y esa determinación. Ya basta de quedar bien, de pedagogía, de seny,de encajes, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President, ¡es que a lo mejor no los hay!”. No és la primera irrupció de l’economista al galliner polític, però és evident que l’article d’avui no els fa tanta gràcia com aquella entrevista al candidat Montilla (1). Avui, el seu article, ni tan sols surt al requadre d’opinions.

(1) Potser sóc jo, però em va semblar apreciar certa tensió entre Antich i Sala-Martín, ahir al Món a RAC1