Quatre comptes (amb ànim alarmista)

El post d’ahir al Café Steiner és d’imprescindible lectura. Resumidament: ve a dir que tal com prengui possessió Mariano Rajoy  podria dur a terme una reducció dràstica del deute. Assumir un sacrifici expiatori esperant –com a contrapartida– que Alemanya se’n compadeixi i li garanteixi liquiditat.

Les xifres que remena Torreblanca fan feredat: els 4 punts de dèficit que l’Estat espanyol ha de retallar per complir els límits pactats equivalen a uns 40.000 milions d’euros. El pressupost pel 2011 va ser de poc més de 315.000 euros.  40.000 euros serien el 12% d’aquesta xifra, però hi ha condicionants amb els que toca comptar:

Rajoy ha promès no tocar les pensions, i les pensions i altres prestacions socials representen el 38% dels pressupostos generals de l’estat. Ja només ens queden uns 195.000 euros sobre els quals retallar.

Resteu-hi 30.000 euros més –com a mínim– corresponents al pagament d’interessos del deute.

Compteu que les despeses de personal representaven 30.000 euros més i no tinc clar que es puguin reduir fàcilment.

Ens queden poc més de 135.000 milions d’euros entre els quals n’hi ha 30.000 que corresponen a les prestacions d’atur i 40.000 que es transfereixen  a d’altres administracions (incloent-hi, no cal dir-ho, les autonòmiques). És d’aquí d’on s’haurien de restar els 40.000 milions inicials. I amb aquest dividend la reducció representa ben bé el 30%.

“Yo salvo el tema de pensiones y el tema de la deuda pública, porque no se puede. Todo lo demás lo pondremos encima de la mesa” deia Rajoy ahir a El País. Crec que endevino a qui tocarà el rebre.

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc

Joaquín Romero comenta els efectes de la crisi al País Basc:

El País Basc viu la crisi de forma diferent de la resta d’Espanya, com es manifesta en la seva taxa d’atur, que és de l’11,6%, gairebé la meitat de la mitjana. També el seu deute públic és més baix: 7,2% del PIB, molt inferior a l’espanyol i per sota del català, que és del 16,9%; com ho és la taxa d’immigració, només del 6%.

En el primer que un pensa quan veu aquestes diferències és en els avantatges del concert econòmic, però les dades apunten que no és solament això. De fet, la relació entre despesa pública i PIB al País Basc és inferior a la mitjana espanyola, cosa que suggereix que la clau radica més en com s’utilitzen els recursos públics -la gestió- que en la quantia.

Home… Podem admirar el talent planificador i la capacitat d’anticipació dels bascos –amb exemples diversos d’Arrasate a Bilbao. Podem estar molt atents als múltiples factors i matisos que expliquen el desenvolupament econòmic. Podem acceptar, òbviament, que no tot es basa en gastar diners sinó que cal gastar-los amb encert. Però fins i tot així s’han de tenir moltes ganes de relativitzar els efectes del concert per escriure un paràgraf com aquest. Mirar-se els pressupostos com a percentatge del PIB està molt bé per comparar el pes del sector públic entre economies. Però per valorar la capacitat d’incidència de la despesa pública sempre és útil tenir present la despesa per càpita. I la despesa pública per càpita del País Basc l’any passat era un 15% superior a la de Catalunya. Fins i tot amb un pressupost més petit en termes de percentatge del PIB.

Del concert econòmic podem qüestionar-ne moltes coses, però no l’avantatge crucial que representa.

Desigualtats i conflicte

“La immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, que no para de créixer, és una innovació dels segles XX i XXI”

Ho diu Héssel al pamflet “Indigneu-vos” i deu ser una de les poques tesis del llibre en què les dades el sostenen.  L’OCDE, que prepara un document d’envergadura sobre les causes de l’augment de les desigualtats,  assenyala com a principals culpables la tecnologia i la globalització. D’una banda perquè han generat uns guanys dels que s’han beneficiat les persones amb més formació i millors competències tecnològiques, mentre que les persones menys formades es veien condemnades per la deslocalització del treball no qualificat. De l’altra, perquè provocat la reforma a la baixa dels sistemes de protecció social -per competir amb garanties als mercats de béns i serveis, justificaven. Res massa nou vaja, la pròpia OCDE advertia fa anys de la cursa a la baixa –race to the bottom– que implicava la globalització. Una competència ferotge per atraure inversió estrangera a canvi d’eliminar càrregues impositives i tota mena de regulacions.

Com es veu al gràfic, el percentatge de participació sobre els ingressos de l’1% més ric, que s’havia reduït després de la 2a guerra mundial, es torna a enfilar a finals dels anys 70. L’1% més ric de població sueca deté el 7% de la riquesa, el país més igualitari de la mostra. A l’altre extrem, els EUA han passat de mantenir-se a la mitjana, cap als anys 70, a veure com les desigualtats creixien fins al punt que el 18,3% de la riquesa estava en mans de l’1% més ric l’any 2007. El què dèiem, les desigualtats no són cosa d’abans d’ahir. Com a problema polític s’havia mantingut a un segon nivell, perquè durant molts anys la prioritat havia estat “millorar la vida dels més desafavorits” (en el millor dels casos), o  fomentar allò tan inconcret de la inclusió social (en el pitjor). La crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària han tornat a posar les desigualtats en un lloc destacat de les preocupacions: les classes mitjanes han perdut poder adquisitiu, les credencials acadèmiques -l’ascensor social- s’han devaluat, les prestacions socials han estat retallades, s’han impulsat exempcions fiscals (pretesament dinamizadores) als sectors més benestants. A més, ara s’ha posat de moda la tesi que l’existència de desigualtats de renda perjudica a tothom, no només els pobres (si hi voleu fer una ullada, aneu equalitytrust, però no us ho prengueu gaire seriosament).

Héssel creu que aquestes desigualtats creixents són combustible per a la revolta. El mateix deia fa uns dies Jeffrey Sachs –el senyor Teràpia de Xoc!: “El contracte social està amenaçat per les creixents desigualtats”. El vell Stuart Mill ho advertia fa molts més anys, sense salaris dignes i alfabetització universal no hi ha democràcia que se sostingui. La por al conflicte és tan vella com les pròpies desigualtats i sembla bastant plausible que les dues coses estan relacionades. Es diu que les desigualtats van associades a dues inclinacions l’autoritarisme complementàries: d’una banda els pobres, que volen apropiar-se i redistribuir les riqueses dels més acomodats. De l’altra els rics, que volen protegir les seves propietats i evitar majors càrregues fiscals. Per dir-ho com el coi de Héssel, l’enfrontament entre la revolució bolxevic i el feixisme promogut pels propietaris espantats. Però perquè esclati un conflicte hi ha dues precondicions que malgrat que es formulen com a hipòtesi semblen versemblants:
a) la hipòtesi de la privació, de la que parlàvem fa uns dies, que considera que els conflictes esclaten no tant per l’existència de desigualtats com per la distància entre les expectatives  de benestar de les persones i els seus assoliments
b) la hipòtesi de la mobilització de recursos, que parteix de la base que el conflicte és més probable com més factible és imposar una redistribució
Suposo que confiant en els efectes dissuassoris d’aquest darrer enfoncament, hi ha qui insisteix que l’actual context de llibertat de moviments del capital fa impossible augmentar els impostos sense que els contribuents més rics mirin d’escaquejar-se. Sempre amb la corba de Laffer a la boca.  I s’ha de reconèixer que és un temor fundat. El que passa és que a l’altra banda del ring està quallant el lema argentí del “nada se ha perdido si asumimos primero que todo se ha perdido”. És força irracional (sóc de l’opinió que hi podem perdre MOLT més encara), però funciona. Per això diuen que els rics comencen a estar preocupats per les protestes violentes i temen per la seva seguretat. Fan ben fet.

Les dades de la motion chart provenen de la World Top Incomes Database. Al Banc Mundial també hi trobareu sèries de dades interessants.

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.

Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Prohoms nostrats

Jordi Pujol. Fa dies que assistim a un degoteig d’articles dedicats a (re)interpretar les paraules de Jordi Pujol. S’ha estès la creença que l’últim pare de la pàtria s’ha convertit a l’independentisme: hosanna president, que bé que ens doni la raó! Canten els exagetes. No puc evitar de sorprendre’m encara avui de tot aquest entusiasme. Per més que rellegeixi el famós editorial hi trobo més prevencions que arengues independentistes. Massa anys d’aiaiais i uiuius. A banda que després de tan dosificar l’exaltament, la pancarta fa pudor d’enxubat. Que el projecte Vicens Vives ha mort? A bona hora! El projecte Vicens Vives era un zombie, un mort en vida. Era desvetllar una esperança regeneradora que va deixar de tenir sentit el dia que vam començar a tenir més problemes d’identitat de casa endins que a provocar-ne de portes enfora. I d’això, pel què m’han dit, ja fa molts anys. Més de 10. Més de 30. Probablement més dels 35 que esmenta, president. Aquell “jaient pactista” del què parlava Vives volia evitar una altra guerra, aquesta era la supervivència -ben tangible per altra banda- per la que es va optar. I qui diu evitar una guerra, diu continuar obrint la botiga. O guanyar una càtedra a Saragossa. En aquesta renúncia a fer nosa i provocar fractures -a embolicar-se la vida- hi covaven els mals que patim ara. Ves que l’editorial de Pujol no fos, abans que res, una disculpa.

Manel Fuentes. Paradoxalment, si alguna gràcia ha tingut la sortida de to presidencial ha estat la de reactivar aquella inexorable llei del pèndol que Vives considerava la base del temperament català. Així, la setmana passada van continuar els arrauxaments de gent que fins fa poc havia estat la mar d’assenyada. Manuel Milián Mestre es feia independentista després de sentir l’entrevista-interrogatori de Manel Fuentes al corresponsal del Financial Times a l’Estat espanyol. Podeu abstenir-vos d’escoltar-ho, us ben asseguro que sentireu més vergonya que frenesí patriòtic. Vergonya perquè demostra que el senyor Fuentes no havia llegit ni un sol article de Victor Mallet abans d’entrevistar-lo. Si ho hagués fet sabria que Mallet ha escrit sobre l’espoli fiscal (aquí i aquí). Vergonya per l’inexistent sentit del ridícul que demostra pretendre alliçonar el FT. Vergonya perquè s’hi veu fins a quin punt estem envoltats de nul·litats que no tenen la més mínima aspiració estratègica. Vegonya per la pesada cançó de l’espoli fiscal, com si fos una estranya anomalia que només patim a Catalunya (1). És que ja no ens queda cap intel·ligència ni cap dignitat? No tenim clar encara què cal defensar i contra qui toca fer-ho? Com a mínim en això, Pujol apunta on toca.

Joan Majó. El senyor Fuentes, mentrestant, continuarà duent l’exministre Majó a la seva tertúlia. Continuarà servint cafè a un exponent privilegiat de les nostres tares. Un personatge que signa dos articles al diari ARA que no mostren altra cosa que la seva infinita desorientació (Resignació o independència 1 i 2). El bon home va tan despistat que encara no ha entès les coordenades del debat i diu tan tranquil: “prefereixo lluitar pel que considero el millor, ser com la Baviera d’Alemanya o la Llombardia d’Itàlia”. Vol dir que prefereix que el català es converteixi en un residu folklòric com el llombardès? O és que el cervell li va realment tan lent com sembla denotar que citi Baviera, germànica de fa mil anys? Vol ser el primer motor econòmic d’Espanya? No pateixi exministre, viu on toca. Catalunya és míster Scrooge. Bah, humbug!

Coda: “Demanar als estranys i sobretot als poderosos que s’interessin per la nacionalitat catalana i la deslliurin de l’esclavatge, es pretendre que es fiquin en un plet minúscul que no els importa per res, que es barallin per un desconegut insignificant”. Gaziel

(1) per anar als tòpics, el dèficit fiscal de Baden-Württemberg s’estima en un 4%, el de Catalunya en un 8%, però el Llombardia en un 11%. Qüestió a banda serien les anomalies flagrants, com que no sempre aporti més qui més té, o que de les transferències interterritorials en resultin alteracions en el rànking del PIB per càpita

Els enemics de l’Estat del benestar es disfressen d’ovella

Per populistes ells. Infecta portada de l’Avui de diumenge. Casanovas, Comajuncosa, Brunet, tots ben d’acord a proclamar que “el dèficit català compromet la universalitat d’alguns serveis” i el què cal fer es corregir “l’universalisme populista” (sic). L’argument falaç el subratlla Casasnovas: “La dilució del pressupost en despesa universalista genera un impacte redistributiu mínim”.

Not only the poor. Julian Le Grand -i d’altres- han estudiat com els sectors més beneficiats per les polítiques socials d’accés universal eren les classes mitjanes i altes. Segons alguns dels seus estudis, basats en la despesa pública britànica dels anys 70, les classes benestants gaudien d’unes transferències públiques -en espècies- fins a un 30% superiors a les que rebien les classes baixes. Això és degut que el seu nivell educatiu superior, els seus millors horaris laborals i el fet que visquin en llocs més propers als centres de provisió de serveis els facilita les coses. Competeixen pels recursos públics amb avantatge.

La paradoxa redistributiva. No dic que em sembli just. Tampoc m’ho sembla que les classes mitjanes tinguin el pes que tenen a l’hora de confeccionar l’agenda de les polítiques socials i crec que és una atrocitat que les polítiques de garantia de rendes tinguin l’irrisori pressupost que tenen. Ara bé, això no fa que comparteixi la tesi segons la qual el que caldria és que les polítiques públiques beneficiïn només -o principalment- els pobres. Per començar, perquè com també expliquen Le Grand i Goodin “it would seem to be the case that even fairly rigorously means-tested programmes tend to attract an increasingly middle-class clientele over time, as people find a way around the means test”. O sigui, que les classes mitjanes saben fer trampes per accedir als serveis quan aquests són de qualitat i per més rigorosos que siguin els filtres i proves. Però en segon lloc i més important, perquè del fet que d’aquests serveis se’n beneficïi un número important de persones en depèn la seva supervivència (1). Quins consens hi hauria d’haver per mantenir uns serveis públics que paguem i no gaudim? Cap ni un, evidentment. Però no cal que us pregunteu a qui beneficia perquè el propi Casasnovas ens respon. “Els que tenen un cert estatus que s’ho assegurin pel seu compte, coadjuvat, això sí, per desgravacions fiscals”. Molt redistributiu, sí senyor.

(1) Korpi i Palme, Skocpol

Pensions II: I si treballem quan toca?

Generacions. Acabava el primer post sobre pensions amb un estirabot sobre com el poder electoral del vells condiciona les propostes de reforma del sistema de pensions. Veig que ni així estimulo l’activitat comentadora. Sigui com sigui advertia que volia continuar i ho faig recapitulant. L’altre dia assenyalava 3 coses:
a) No és el mateix plantejar les desigualtats entre generacions en termes de cohorts que fer-ho en termes de grups d’edat.
b) Les fronteres entre grups d’edat canvien -som joves més anys perquè ens emancipem més tard; som vells més anys perquè vivim més-, com també canvien les condicions de vida dels membres dels diferents grups d’edat, i el pes proporcional d’aquests grups a l’estructura demogràfica.
c) En aquest entorn canviant, plantejar la justícia entre classes d’edat com una gran cadena de solidaritat intergeneracional fa que sigui difícil pensar les desigualtats entre generacions d’una altra manera que no sigui entenenent les generacions com a cohorts.
És en aquest darrer sentit que cal emmarcar la menció -tan grollera com vulgueu- a la gerontocràcia: tots els estudis que han pretès desmitificar el poder polític -electoral- de les persones grans ho han fet partint de la idea que l’edat és transicional: com que tots ens farem grans un dia o altre, tots gaudirem dels mateixos drets dels que gaudeixen el vells avui. Per això l’edat no implicaria cap fractura política. Aquesta argument, però, té una debilitat: molt probablement els beneficis que perceben les persones grans no seran sostenibles en un context de desequilibri creixent entre actius i inactius. Aquesta debilitat, és clar, també la té el crit de “no ens toqueu l’edat de jubilació”.

Trajectòries laborals. Hi ha qui ha corregut a proclamar que els desequilibris pressupostaris que podrien generar els canvis demogràfics es veuran compensats per l’augment de la riquesa. Xerrameca. El PIB per càpita espanyol  ha crescut 10 punts en des de l’any 1995, la població pràcticament el 18%. I posats a torturar amb dades, de 1980 a 2006 el temps de jubilació que correspondria a cada any cotitzat ha augmentat un 48%. Això per no per no parlar de qüestions més punyents. Segons els indicadors de productivitat de l’OCDE,  de 1980 a 1995 la productivitat per hora treballada a l’Estat espanyol va créixer poc més del 3%. Els deu anys següents, de 1996 a 2006 es va reduir un 0,25%. Al ritme que anem, la productivitat no serveix ni per pagar-nos l’augment d’esperança de vida. I ja pot dir missa el senyor Navarro. Les previsions que anunciaven el col·lapse de la seguretat social els anys 2000 i 2005 no contemplaven que la immigració aportaria 4 milions de persones en edat de treballar en 10 anys. El 45% de les altes a la seguretat social entre 2000 i 2005. Això no tornarà a passar. Però és que, a més, encara que passés, no ho resoldríem tot. L’equilibri global entre persones actives i inactives no és l’únic problema que tenim sobre la taula (malgrat que la seva evolució es prevegi preocupant). L’equilibiri entre anys actius (o cotitzats) i anys inactius (o no cotitzats) en les nostres vides -en la teva biografia i en la meva- també és un problema pendent de resolució.

No cal més mà d’obra. A mi també em semblen preocupants les previsions demogràfiques, també m’inquieten les evolucions de la comptabilitat pública, també podria -finalment- subscriure la tesi que cal repensar el sistema de pensions. Però no fotem. Que estiguem on estem i patim el què patim no és una casualitat demogràfica fruit de decisions reproductives imprevisibles. Van ser unes dades d’atur descomunals les que van desencadenar l’estratègia de retallar la població activa per baix -fent que els joves estudiessin més anys i entressin al mercat de treball com més tard millor- i per dalt -fomentant que les persones grans es (pre)jubilessin ben aviat. Reduir la població activa per maquillar les dades d’atur, res massa original. Però si no hi ha feina, no hi ha feina. Pretendre que la gent gran treballi més anys només podria semblar acceptable si poguéssim assegurar que aquestes persones podran  treballar. Però qui es creu que la necessitat de mà d’obra augmentarà? Jo, no. Per tant només hi ha dos escenaris possibles.
El primer. Continuarem en un mercat laboral de baix valor afegit, amb unes taxes irrisòries de formació al llarg de la vida, i per tant amb una tendència a substituir treballadors vells i cars per treballadors joves i barats (1), fent que augmenti encara més la diferència entre l’edat efectiva i l’edat teòrica de jubilació i per tant el descompte en la pensió per avançament de la jubilació. Respireu.
El segon. Si les persones grans treballen més temps serà a expenses de continuar endarrerint la incorporació dels joves al mercat laboral que seguiran mantinguts per les seves famílies i prolongant la seva dedicació acadèmica per aconseguir una posició d’avantatge competitiu al mercat laboral. Un estalvi per l’erari públic, és clar. Convertir uns inactius que mantenia l’Estat en uns inactius que mantindran les famílies. Però quan s’incorporaran al mercat laboral, aquests joves? Evidentment més tard -encara- que ara. I si no tenen una font estable d’ingressos, quan se suposa que tindran fills? I si els joves continuen amb les baixíssimes taxes de fertilitat que gastem, quan coi figura que revertirem aquesta tendència a l’envelliment que tants sacrificis ens porta? I si… I si enlloc d’endarrerir l’edat de jubilació avancem l’edat de treballar? No és una broma. Why not start younger? O és que no anava de demografia i anys de cotització , el problema?

(1) Sembla ser que això només es dóna en treballadors poc qualificats. En treballadors grans que s’hagin anat formant al llarg de la vida, la productivitat augmenta: “older workers are worthy of their pay in the sense that their contribution to production exceeds their contribution to the wage bill”. Això ho he après avui, no sense sorpresa 😉

PD: Remenant dades he descobert això. Una explotació de dades de la “Muestra Continua de Vidas Laborales”. Molt, molt interessant.

Pensions I: Desigualtats intergeneracionals. Aclariments conceptuals i dubtes normatius.

Desigualtats intergeneracionals. La reforma de les pensions va fer sortir milers de joves als carrers de França. La qüestió es va plantejar com un nou capítol d’un conflicte entre generacions les dimensions del qual figura que tothom entén -i entén de la mateixa manera. Ja em disculpareu que em miri amb escepticisme el general intellect, però tinc seriosos dubtes que això sigui així. De què parlem quan parlem de desigualtats -o de justícia- entre generacions? Dels drets d’uns joves respecte dels vells que els són coetanis? Dels drets dels vells de demà respecte dels dels vells d’avui?  Aquestes són les dues maneres d’entendre les generacions: d’una banda com a classes d’edat, persones que podem definir pel període de vida en què es troben -infants, joves, adults, vells i tots els eufemismes edulcorats que vulgueu-; de l’altra, cohorts, grups d’individus nascuts en el mateix interval de temps. Pot semblar una precisió òbvia, però és important saber en quin dels eixos ens movem quan esmentem la justícia entre generacions i la volem convertir en argument polític.

Justícia entre cohorts. Quan parlem de justícia entre cohorts fem referència a la necessitat que unes generacions deixin una herència justa a les que la succeeixin. L’exemple més recurrent és el que fa referència al medi ambient: si una generació malmet o esgota tots els recursos naturals que es troba quan arriba al món és evident que el benestar de les generacions que vinguin darrera se’n ressentirà. El nivell de deute que deixem a la posteritat també és un dels clàssics d’aquesta mena de raonament: no seria just deixar un elevat deute públic a les generacions que ens succeiran sense garantir, com a mínim, que també els deixem els recursos necessaris per generar prou riquesa com per afrontar-ne el pagament.
La sostenibilitat és, per derivació, l’argument amb el que es vol justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació: el procés d’envelliment farà que la relació entre pensionistes i cotitzants creixi, fent que augmentin les càrregues amb les que les persones laboralment actives financen les pensions de les persones passives. “Member states should undertake ambitious reforms of pension systems in order to contain pressures on public finances, to place pension systems on a sound financial footing and ensure a fair intergenerational balance” deia la Comissió Europea el 2003. Si cal reformar les pensions per garantir la justícia entre generacions deu ser que no reformar-les compromet aquestes aspiracions de justícia. Però acceptar aquest argument implica passar per alt unes quantes qüestions. En primer lloc, si bé sembla clar que la tendència demogràfica ens durà a escenaris d’envelliment creixent, també ho és que serem més rics i productius i per tant podrem afrontar amb més garanties el cost creixent de les pensions. En segon lloc, no està escrit que les jubilacions no es puguin pagar via impostos generals. Les advertències de Fedea en contra d’aquesta solució no són tan sòlides com moltes de les seves tesis en favor de la reforma de les pensions. Tampoc no tranquil·litza pensar que entre els pioners d’aquest argumentari hi ha el Banc Mundial, que el 1994, al seu Averting the old age crisis considerava que el millor remei per als sistemes de pensions en crisi de finançament era substituir-los per sistemes privats de pensions. Sorprèn, finalment, que aquest argument no aparegués per aturar la llei de reforma laboral del setembre passat. O és que no és veritat que els joves que han accedit al mercat laboral després de les múltiples reformes laborals endegades des de mitjans dels anys vuitanta ho han hagut de fer en unes condicions cada vegada pitjors que les generacions que els precedien?

Justícia entre classes d’edat. La justícia entre generacions no és només una qüestió d’equitat entre cohorts. També és un problema de distribució de recursos entre classes d’edat. Potser no cal explicar gaire aquest enfocament perquè sol ser el més freqüent en el plantejament de les polítiques socials que sofrim -polítiques de joventut centrades en l’oci i la formació, mencions a la pobresa infantil o el fracàs escolar que semblen ignorar la indefectible llosa de la transmissió intergeneracional de les desigualtats, etc. Parlaríem, simplificant, d’uns adults amb capacitat de treballar i per tant de satisfer les seves necessitats i mantenir-se per si mateixos; uns joves que no treballen, són mantinguts per les seves famílies i tenen unes determinades necessitats educatives; i uns vells que tampoc treballen, són mantinguts per l’estat via pensions i altres prestacions econòmiques, i tenen determinades necessitats d’atenció sanitària. La qüestió, aquí, ja no és com garantir el futur de ningú, sinó decidir com redistribuïm una riquesa que creen -quasi en exclusiva-  els individus d’una classe d’edat. Quines transferències en benefici de joves i vells és just d’exigir als adults? Els sindicats sembla ser que veuen just que les transferències que hagin d’assumir els adults del futur siguin suficients per pagar unes prestacions per càpita idèntiques a les que es paguen actualment. I el més important, des del mateix moment que es paguen ara ,els 65 anys. Però això és força contraïntuitiu ni que sigui per dos aspectes. El primer i elemental és que les desigualtats entre classes d’edat se’ns confonen amb les desigualtats entre cohorts quan els límits i les condicions de les classes d’edat canvien: si els joves triguen més temps a entrar al mercat laboral, si els adults tenen feines més precàries i els vells viuen més anys, sembla lògic que repensem les transferències entre grups d’edat. Però en segon lloc, encara que acceptéssim la jubilació als 65 com un dret fonamental, i perfectament sostenible: seria just que els vells rebessin unes transferències superiors (en termes absoluts) a les actuals? Ens hem oblidat que el percentatge de la despesa en protecció social que es dedica a la gent gran excedeix el 40% sense comptar-hi l’atenció sanitària? Tot això fa pudor de gerontocràcia. Continuarem…

Petroli, transports i infraestructures

El zènit del petroli. Encara no us sona el sintagma? Fa referència al moment en què l’explotació de les reserves de petroli passarà pel seu punt culminant i començarà a declinar. En un context com el nostre, en què la demanda d’energia no para de créixer, això va associat indefectiblement a una crisi de subministrament. Doncs sembla que el zènit del petroli és a la cantonda. I no ho anuncia cap secta apocalíptica. Des que Marion King Hubbert va encunyar el terme cap als anys 50 les seves tesis s’han anat confirmant i han anat sumant partidaris: l’Agència Internacional de l’Energia, l’informe que Hirsch va elaborar pel departament d’energia del govern dels Estats Units i a principis d’aquest any un grup de prospectiva de l’exèrcit alemany. (1)

El transport de mercaderies. Fa tres anys, a casa nostra, també es va fer públic un estudi sobre el consum energètic l’Anàlisi del Metabolisme Energètic de l’Economia Catalana. S’hi explicava, entre d’altres coses, que el transport és responsable del 37,7% de l’energia consumida a Catalunya (a parts iguals entre transport de persones i mercaderies) i que d’aquest consum, un 98% prové dels derivats del petroli.
Hi ha una part del problema força clara, una part excepcionalment elevada del transport de mercaderies es fa per carretera i semblaria lògic fer les inversions que calgui per impulsar el transport ferroviari. Però, malgrat les declaracions, el ministre Blanco s’ha arronsat a l’hora de prendre decisions sobre aquest tema i s’ha oposat a la introducció d’un gravamen al transport de mercaderies per carretera. El sector transports ocupa quasi un milió de persones a l’estat espanyol, de les quals un 70% al transport per carretera. Segurament per això el ministre tem prendre decisions per reconvertir el sector, quan no l’unta per intentar salvar-lo. Però per més cataclísmiques que fossin les protestes dels camioners de fa dos anys, pitjor serà mirar cap a un altra banda: el transport per carretera sembla el candidat perfecte per succeir la construcció en destrucció de llocs de treball.

El Quart Cinturó. Algú va dir que Quart Cinturó és una de les infraestructures cabdals pel país, que ens ha d’ajudar a ser més competitius, i hi ha qui s’ho ha cregut. També es deia que els pisos no baixarien mai de preu i els que s’ho van creure ho lamentaran temps. El cas és que 130 entitats de Sabadell han firmat una declaració a favor del traçat proposat pel Ministeri de Foment. Uns altres que també creuen que l’autovia és necessària per millorar la connexió de l’àrea d’influència de Sabadell amb la resta del territori. Cadascú pot fer el que li roti, també hi ha qui menja cap-i-pota i a mi em vénen nàusees només d’escriure-ho. Criticar els comerciants i l’empresariat per la seva avidesa seria ridícul, és un mal que va amb la bèstia. Però noi, dels pecats dels pares els fills en van geperuts i un ajuntament hauria d’anticipar els problemes futurs, no crear-los.

Anècdotes de la planificació estratègica. El consistori sabadellenc es posiciona a favor del Quart Cinturó obviant que l’estudi informatiu és fluix, que es basa en un avaluació d’impacte ambiental que no té validesa legal i passa per alt totes les proclames sobre la necessitat de canviar el model de mobilitat. Aquests sí que són gent valenta. Els orígens del projecte del Quart Cinturó es remunten al Plan Director Territorial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del 1966. 7 anys abans de la primera crisi del petroli. 45 anys abans de la que podria ser encara pitjor. Fins acceptant la necessitat de les aglomeracions urbanes com a motors del creixement econòmic, hi ha alternatives.
Però el senyor Bustos viu al dia. Va ingressar 28,50 milions d’euros amb la venda de Can Gambús, que s’ha convertit en un barri fantasma i ara, en plena ressaca urbanística, es dedica advertir de la dramàtica situació de les arques muncipals (2). Bustos, estratega, qui no guarda de son pa, no en té per l’endemà. El seu posicionament hauria de ser un contraexemple.

(1) Le Monde té un blog força exhaustiu sobre el tema

(2) Les notícies de Can Gambús i de la Federació de Municipis van sortir el mateix dia (diari Avui del 29-08-2010, pàgines 28 i 30 respectivament). Una curiosa coincidència que posa de manifest les contradictòries relacions de l’administració muncipal amb el sector de la contrucció

Per què la banca sempre guanya?

Fa un parell de dies José García Montalvo va ser entrevistat al 3/24. L’economista havia d’explicar si la bombolla immobiliària ha esclatat del tot, i déu-n’hi-do de les pistes que aportava. Segurament és un dels experts en el sector immobiliari amb millors dots didàctiques. Mireu-lo, que val la pena, i deixem per després les esmenes.

Vodpod videos no longer available.

Minut 2’40. Qüestionar el Ministeri d’Habitatge em sembla lògic. No és un ministeri, és un holograma, i jo estic en contra de la fantasmagoria. Però defensar les dades d’evolució de preus de TINSA em sembla impropi d’algú rigorós i ponderat com ell.

L’estadística de preus del Ministeri prové de l’agregació de les taxacions de l’Asociación Profesional de Sociedades de Valoración (ATASA). ATASA aglutina 39 empreses una de les quals és TINSA, però TINSA no fa totes les valoracions. Si comparem la memòria 2009 de TINSA amb la d’ATASA veiem que les taxacions de TINSA no arriben al 20% del total. El que sí que és veriat és que en fa moltes. De fet, el conjunt d’empreses de taxació controlades per les entitats financeres fan moltes taxacions.

Perquè cal saber que fins a finals de juliol -que va ser adquirida per Advent– TINSA era la taxadora que controlava la confederació de caixes d’estalvis, una vinculació que la va fer sospitosa de males pràctiques. Si tenim en compte que els bancs i caixes tenen més de 250.000 habitatges -més d’un terç de l’stock pendent de vendre-, si tenim en compte la importància dels actius immobiliaris en els balanços de la major part de bancs i caixes (crític, com en vist, en moltes caixes catalanes), convindrem que les taxacions de TINSA s’havien d’agafar amb pinces. I les coses no s’arreglen d’un dia per l’altre.

L’entrevista al Montalvo és una excusa, però toca recordar aquestes coses. Sobretot ara. Ara que s’ha posat de moda dir que la crisi la va provocar Clinton, incentivant la concessió d’hipoteques a famílies poc solvents. Ara que volen fer-nos creure que tots som responsables de la crisi per haver-nos endeutat irracionalment. La sobretaxació s’hagués donat en els mateixos termes si els deutes hipotecaris es poguessin cancel·lar simplement tornant les claus? Perquè, per qui no ho sàpiga, el deute no es cancel·la un cop t’han embargat el pis. En cas d’execució de la hipoteca, et subasten la casa i, si no hi ha oferta de compra, la casa se la queda el banc al 50% del seu valor de taxació i tu has de pagar la resta més els costos judicials. La banca sempre guanya. Va guanyar amb la bombolla immobiliària i ara que aquesta es desinfla pretén no perdre. Tot això s’explica força bé al Document Marc del 3er Fòrum Hipotecari de Catalunya que es va presentar la setmana passada: “Mesures contra el sobreendeutament familiar, per una solució a la condemna hipotecària”.  Els bancs i caixes, i les taxadores al seu servei, han d’assumir la pèrdua del valor patrimonial dels habitatges que ells van taxar. Jo no sé si la crisi l’han de pagar els rics, però estic segur que no l’han de pagar els que van decidir hipotecar-se aconsellats per… experts independents.