Tag Archives: diaris

Excuses, culpables i periodisme de dades

Excuses. Fas uns dies de vacances, pateixes un parell de desgavells familiars, passes 3 dies amb més feina del compte i el blog et queda fet una rampoina agònica. Al tinter m’ha quedat respondre al senyor Antoni B.C., celebrar que fa un any que escric aquí i culminar una sèrie de tres articles sobre els rumors. Sobre això, un consell: mai no comenceu una enumeració sense saber on voleu anar a parar, fa l’efecte d’ordre, però predisposa a l’expectativa d’un final fulgurant. A més, això de l’expectativa és una càrrega que no para d’augmentar, com més trigues a actualitzar, més resplendent sembla que hagi de ser el retorn i acabes així: paralitzat. El cas és que he desatès el blog i buscava alguna excusa per reprendre’l. No vull dir un subterfugi, ni una evasiva, ni tan sols algú a qui carregar el mort de la meva desídia. Volia dir un motiu.

Culpables. Ja que hi som, però, cal reconèixer que acusar els altres és un mecanisme autoprotector utilíssim i recurrent. Rubalcaba acusa el PP i CiU d’haver desdenyat el corredor mediterrani, Mari Luz Rodríguez acusava les autonomies i els ajuntaments de l’augment de l’atur de setembre, i el tal Anglada continua acusant els immigrants de tots els mals. Els moros porten droga, els negres malalties i els gitanos criminalitat. All together now: els culpables són els altres. Ho explica aquests dies en Ramon Térmens. La seva pel·lícula Catalunya Über Alles! té –com a mínim– dues virtuts: denuncia el racisme, i el despulla d’atenuants com aquell que parla d’un “conflicte entre diferents onades migratòries”. Al contrari, racisme catalaníssim a ritme de Dead Kennedys.

Periodisme de dades. Al diari Ara no es deuen haver assabentat d’aquest mecanisme de protecció. Només així s’explica que titulessin “La meitat de la població admet que abusa de la sanitat”. La dada diu que prové de l’estudi Opinions i actituds fiscals dels espanyols al 2010. Però en aquest estudi no s’hi pregunta si l’entrevistat utilitza malament algun serveix públic, el què es pregunta és “quin servei públic utilitzen pitjor els usuaris?”.  O sigui, es formula una pregunta que indueix per partida doble a acceptar l’abús. D’una banda s’evita posar una pregunta filtre. Si preguntéssim prèviament “creu que els usuaris fan mal ús d’alguns serveis?” la gent no partiria d’una corruptela donada per descomptat. De l’altra s’invita a projectar culpabilitats. Si podem acusar als altres, fem-ho, que és de franc. Però a més enllà de l’esmena “metodològica”, el periodista comet un parell d’errors més. Un d’interpretació: no és cert que el 90% d’enquestats reconegui haver fer mal ús d’algun servei. Quan se’ls pregunta concretament si estan o no d’acord amb què la gent fa mal ús d’algun servei poc més de la meitat  responen que bastant o molt d’acord. Un altre és –diguem-ho així– de documentació: no és cert que Espanya registri el doble de visites al metge que França (a Espanya es fan unes 7,5 visites al metge per persona i any, a França 6,9, dades OCDE pel 2009). Potser el periodista tenia moltes ganes d’escriure “nivell desmesurat en la utilització dels serveis públics”. A veure si ara que els periodistes han descobert les dades s’oblidaran de fer preguntes pertinents, buscar fonts rigoroses i donar respostes satisfactòries.

Per tot això m’ha agradat que avui la Sara Moreno recordés  des de les pròpies pàgines de l’Ara que:

(…) la modalitat de l’enquesta d’opinió té límits com a tècnica. El principal problema és el risc d’imposar una problemàtica a la població enquestada. És a dir, preguntar per aspectes sobre els quals no es té opinió o experiència. El fet de preguntar sobre una qüestió que no s’ha plantejat prèviament comporta el risc de forçar una resposta. En la mesura que la població respon, es pot parlar d’opinió pública i es poden legitimar determinades accions.

Que ho emmarquin i s’ho pengin a la redacció.

Au. Sant tornem-hi.

Anuncis
Etiquetat , , ,

Duran va nu

Valentí Puig escriu a La Vanguardia:

Quienes distorsionen el eje Mas-Duran posiblemente dañarán las posibilidades del momento político y no sólo en CiU. Mas es el ganador de las elecciones autonómicas; Duran, el político con más prestigio en España y también con poder en Madrid. Suman un capital, y dilapidarlo se volvería en contra de la actual hegemonía de CiU.

S’equivoca de mig a mig. El flanc que li toca defensar a Duran va ser el que va quedar més mal cobert a les passades eleccions al parlament. CiU va esgarrapar milers de vots sobiranistes, però no va poder evitar una  important fuga de vot cap al PP. L’actiu Duran no és que estigui amortitzat, és contraindicat en un escenari polític com l’actual, vertebrat per la polaritat nacional. Menció a part mereix que s’insisteixi en el prestigi polític del líder d’Unió. Algú que quan ha de reivindicar la seva (qüestionada) autoritat només se li acut humiliar públicament els seus col·laboradors és un pèssim líder. A més d’una intel·ligència política ben escassa. Enlloc de callar es deixa véncer per l’altivesa i mostra sense pudor fins a quin punt és una antigalla. Per això el més sorprenent del què diu Puig és el següent:

Miquel Roca [en el pròleg d’un llibre de Duran] criticaba en el 2007 a los políticos que prefieren la ambigüedad a la definición polémica. Criticaba también la democracia auscultativa, el decirle a cada uno lo que desea escuchar, porque la función del líder es proponer, no ir a remolque.

Pretén elogiar-lo per la capacitat d’abstreure’s de la influència del 10-A. Però es torna a equivocar. La posició de Duran no conté la més tímida proposta ni pretén anar més enllà del què és donat. És l’ immobilisme del general que vol evitar la guerra per no perdre els galons que li han penjat sense actuar. No és sorprenent que a La Vanguardia -el seu Estat Major- en comparteixin les pors. La seguretat d’una inacció que no els obligui a revelar les pròpies ineptituds. Han fet tard.

Etiquetat , , , ,

Sala-Martín esvalota La Vanguardia

Comportament electoral. El 1980, a la campanya  presidencial americana, Ronald Reagan va preguntar als electors: “El proper dimarts tots vostès aniran a les urnes, seran allà, al lloc de votació, i prendran una decisió. Crec que per prendre aquesta decisió els podria ajudar preguntar-se a si mateixos: estic millor del que estava fa quatre anys?”. No tinc clar com respondria aquesta pregunta com a potencial votant a les eleccions al parlament de Catalunya del proper 28 de novembre, ni tampoc si allò que s’ha anomenat vot econòmic té prou potència per explicar en solitari el comportament electoral. Del  que no tinc cap dubte és que qualsevol soci del Barça que es plantés davant l’urna el passat juny havia de respodre afirmativament a la pregunta.

Campanya mediàtica. Els resultats a les eleccions del Barça no s’entendrien sense la campanya de desgast protagonitzada pel grup Godó. “La Vanguardia ha arribat a la conclusió que Joan Laporta entrarà al Parlament i que les seves expectatives electorals creixen. És per això que tant Antich com fins i tot Godó han prohibit que s’esmenti el nom de Laporta a les pàgines de Política del diari. I han donat l’ordre precisa que l’expresident del Barça només aparegui a La Vanguardia a la secció d’Esports i per les acusacions que rebi del Sandrusco”. Ho escrivia Salvador Sostres, el dia 6 d’octubre al seu blog.

Jo votaré Joan Laporta. Xavier Sala-Martín, distingit amb el premi Godó de peridisme el 2003,  ha entrat en campanya amb un article on demana el vot per Solidaritat Catalana: “CiU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas (…). Lo que necesitamos es esa valentía y esa determinación. Ya basta de quedar bien, de pedagogía, de seny,de encajes, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President, ¡es que a lo mejor no los hay!”. No és la primera irrupció de l’economista al galliner polític, però és evident que l’article d’avui no els fa tanta gràcia com aquella entrevista al candidat Montilla (1). Avui, el seu article, ni tan sols surt al requadre d’opinions.

(1) Potser sóc jo, però em va semblar apreciar certa tensió entre Antich i Sala-Martín, ahir al Món a RAC1

Etiquetat , , , , , ,

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti

El Corbacho va fer un regal als independentistes. L’amenaça que la secessió de Catalunya no serà pacífica abona que aquesta serà un realitat i associa els seus detractors amb una manera d’expressar les preferències polítiques ben poc civilitzada. L’atzar ha volgut que el futur exministre se’ns posi ibèric i barregi divorcis i violències la setmana que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) presenta el baròmetre de setembre (*). Es veu -no he trobat la dada a l’avanç provisional de resultats– que els catalans som cada vegada menys partidaris del sistema democràtic. I la cosa no és per aquella adhesió crítica que sol inferir el CEO. També augmenten aquells que no perceben diferències entre democràcia i dictadura. Això serien els fets. La nota informativa que signa Carles Castro a La Vanguardia és impagable i va una mica més enllà dels fets (la negreta és meva):

Catalunya se hunde lentamente en un cierto nihilismo político. O al menos eso es lo que sugieren los sondeos que indagan en el alma de un territorio que ha sido tradicional motor económico de España y abanderado de las libertades frente a la dictadura franquista. No es sólo que en los últimos tiempos la identidad de los catalanes experimente una cierta mutación, o que el respaldo a la independencia alcance récords históricos. Ahora, además, el apoyo a la democracia languidece en Catalunya, y aumenta –hasta suponer uno de cada cuatro catalanes– la cifra de ciudadanos que se muestran indiferentes ante el dilema entre democracia y dictadura, como si no apreciasen las visibles diferencias entre uno y otro régimen.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti. Estan bé les habilitats interpretatives del redactor. Un procés continu, Castro? Evidentment, ja tenim qui li ha comprat la tesi. Arcadi Espada. Espada, de fet, no compra la tesi, diu que l’havia descobert primer en estat embrionari. Ressuscita Cambó i la seva frase cèlebre: “Monarquia? República? Catalunya!” per acabar concloent que la causa de tot plegat és el caràcter intrínsecament antidemocràtic del nacionalisme. Tan preocupats pel propi melic que ens tornaríem indiferents al règim de govern. Una original manera d’entendre la història recent espanyola, avui que es commemora l’afusellament de Companys. No sé si té el cul llogat o és per allò de la biga i la palla, però ja em sap greu ja, no estar d’acord amb el periodista més intel·ligent del país. La cosa no quadra senyor Espada.  El nacionalisme és la doctrina que persegueix la congruència entre nació política i nació cultural i ja des de Stuart Mill s’intueix que un país amb diferents nacionalitats té dificultats per mantenir institucions lliures. Tony Judt ho esmentava d’esquitllada fa un any just. No la veig clara aquesta oposició entre nacionalisme i democràcia Espada, més aviat al contrari. Sí que veig, en canvi, que mentre s’instesifiquen les reivindicacions nacions,  l’unionisme es posa nerviós i Corbacho insinua una ombreta de bigoti totalitari. La reacció és la meva hipòtesi alternativa: qualsevol cosa els sembla bona per aturar l’independentisme. I no es pensi que me n’alegro.

(*) 19/10/2010 Fe d’errades: La dada no prové del baròmetre de setembre, sinó de l’estudi CIS nº 2790, Calidad de la democracia (II)

Etiquetat , , , , , , ,

Les lliçons de la història, a cavall de La Vanguardia

Meditacions en el desert

Les lliçons de la història. Així va titular La Magrana el conjunt de textos de Ramon d’Abadal que va aplegar i publicar a principis d’any. Ara han reeditat “Meditacions en el desert”, d’Agustí Calvet, Gaziel.

Catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia). Conèixer fins on va arribar Gaziel amb les idees que tenia ens assabenta d’on som, exactament: al periodista, el dilema que li presenta el país no és de fer periodisme en català o de fer-ne en espanyol, sinó de fer de periodista o de no poder-ne fer.

Ho va dir Ramon Barnils fa dotze anys. Fa gràcia recordar-ho ara que sembla que La Vanguardia tirarà una edició en català. A risc de pecar d’ingenu, em fa l’efecte que la cosa ha canviat una mica. Sempre hi ha el típic gattopardista: se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi, però pels que no som gaire amics de les essències, un canvi és un canvi. Si l’evolució de La Vanguardia reflecteix la del país, anem pel bon camí. Potser La Vanguardia no és el “nostre” diari,  però toca celebrar que siguin “ells” els que s’han d’adaptar per perpetuar-se. Continuava Barnils:

El tornarem a llegir, i tractarem de tornar a distingir-ne el que hi és accessori, la salvació d’Espanya, del que hi és essencial, la nostra.

Perquè de lliçons, la nostra història, ens en dóna per triar i remenar. Avui, a 76 anys dels fets del 6 d’octubre, podeu acostar-vos  a la magnífica hemeroteca on-line de La Vanguardia i perseguir Gaziel:

El dia 5, Las armas de la Generalitat
L’11, resum dels fets, Apuntes de una noche inolvidable (1 i 2)
El dia 19, La gran interrogación
El 30 de novembre, El alma en pena

Llavors l’Aliança Obrera també havia predicat “és avui que cal proclamar la República Catalana. Demà potser fóra tard”. Una  impetuositat que si a res va contribuir, va ser a un llarg i duríssim ajornament de les aspiracions nacionals catalanes. Ara o mai, una impetuositat que sembla que es torna a posar de moda. Ja sé que és fàcil jutjar les coses retrospectivament, però avui, com fa 76 anys, fer les coses una mica bé ens pot estalviar de fer el ridícul. Massa ganes de fer honor a la dualitat seny i rauxa i poques de pensar el món en termes d’encerts i cagades. Escriu Gaziel:

La historia de Cataluña es esto: cada vez que el destino nos coloca en una de esas encrucijadas decisivas, en que los pueblos han de escoger, entre  varios caminos, el de su salvación y su encumbramiento, nosotros, los catalanes, nos metemos fatalmente, voluntariamente, estúpidamente, en un callejón sin salida.

Rellegir Xammar, a “Seixanta anys d’anar pel món” o Hurtado, a “Abans del 6 d’octubre”, em fa veure amb certa tristesa que llavors també hi havia qui ens hagués estalviat el ridícul, però se’ls va fer ben poc cas. No sé qui representa aquesta lucidesa avui. No sé qui n’és el portador. Però si hi és, segur que el devem a la tasca de Barnils, una altra baula del periodisme català. Mestre de periodistes, ens va ensenyar què cal llegir i com cal fer-ho.

PD: No sé si la gent lúcida d’avui serà capaç de generar prou adhesions. Però sé del cert que de gent lúcida en tenim. Un parell d’articles del Ferran Requejo que ofereixen bones pistes per distingir-los (Hacia la independencia i Después de las elecciones). No us els perdeu.

Etiquetat , , , , , , , ,