Excuses, culpables i periodisme de dades

Excuses. Fas uns dies de vacances, pateixes un parell de desgavells familiars, passes 3 dies amb més feina del compte i el blog et queda fet una rampoina agònica. Al tinter m’ha quedat respondre al senyor Antoni B.C., celebrar que fa un any que escric aquí i culminar una sèrie de tres articles sobre els rumors. Sobre això, un consell: mai no comenceu una enumeració sense saber on voleu anar a parar, fa l’efecte d’ordre, però predisposa a l’expectativa d’un final fulgurant. A més, això de l’expectativa és una càrrega que no para d’augmentar, com més trigues a actualitzar, més resplendent sembla que hagi de ser el retorn i acabes així: paralitzat. El cas és que he desatès el blog i buscava alguna excusa per reprendre’l. No vull dir un subterfugi, ni una evasiva, ni tan sols algú a qui carregar el mort de la meva desídia. Volia dir un motiu.

Culpables. Ja que hi som, però, cal reconèixer que acusar els altres és un mecanisme autoprotector utilíssim i recurrent. Rubalcaba acusa el PP i CiU d’haver desdenyat el corredor mediterrani, Mari Luz Rodríguez acusava les autonomies i els ajuntaments de l’augment de l’atur de setembre, i el tal Anglada continua acusant els immigrants de tots els mals. Els moros porten droga, els negres malalties i els gitanos criminalitat. All together now: els culpables són els altres. Ho explica aquests dies en Ramon Térmens. La seva pel·lícula Catalunya Über Alles! té –com a mínim– dues virtuts: denuncia el racisme, i el despulla d’atenuants com aquell que parla d’un “conflicte entre diferents onades migratòries”. Al contrari, racisme catalaníssim a ritme de Dead Kennedys.

Periodisme de dades. Al diari Ara no es deuen haver assabentat d’aquest mecanisme de protecció. Només així s’explica que titulessin “La meitat de la població admet que abusa de la sanitat”. La dada diu que prové de l’estudi Opinions i actituds fiscals dels espanyols al 2010. Però en aquest estudi no s’hi pregunta si l’entrevistat utilitza malament algun serveix públic, el què es pregunta és “quin servei públic utilitzen pitjor els usuaris?”.  O sigui, es formula una pregunta que indueix per partida doble a acceptar l’abús. D’una banda s’evita posar una pregunta filtre. Si preguntéssim prèviament “creu que els usuaris fan mal ús d’alguns serveis?” la gent no partiria d’una corruptela donada per descomptat. De l’altra s’invita a projectar culpabilitats. Si podem acusar als altres, fem-ho, que és de franc. Però a més enllà de l’esmena “metodològica”, el periodista comet un parell d’errors més. Un d’interpretació: no és cert que el 90% d’enquestats reconegui haver fer mal ús d’algun servei. Quan se’ls pregunta concretament si estan o no d’acord amb què la gent fa mal ús d’algun servei poc més de la meitat  responen que bastant o molt d’acord. Un altre és –diguem-ho així– de documentació: no és cert que Espanya registri el doble de visites al metge que França (a Espanya es fan unes 7,5 visites al metge per persona i any, a França 6,9, dades OCDE pel 2009). Potser el periodista tenia moltes ganes d’escriure “nivell desmesurat en la utilització dels serveis públics”. A veure si ara que els periodistes han descobert les dades s’oblidaran de fer preguntes pertinents, buscar fonts rigoroses i donar respostes satisfactòries.

Per tot això m’ha agradat que avui la Sara Moreno recordés  des de les pròpies pàgines de l’Ara que:

(…) la modalitat de l’enquesta d’opinió té límits com a tècnica. El principal problema és el risc d’imposar una problemàtica a la població enquestada. És a dir, preguntar per aspectes sobre els quals no es té opinió o experiència. El fet de preguntar sobre una qüestió que no s’ha plantejat prèviament comporta el risc de forçar una resposta. En la mesura que la població respon, es pot parlar d’opinió pública i es poden legitimar determinades accions.

Que ho emmarquin i s’ho pengin a la redacció.

Au. Sant tornem-hi.

Desigualtats i conflicte

“La immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, que no para de créixer, és una innovació dels segles XX i XXI”

Ho diu Héssel al pamflet “Indigneu-vos” i deu ser una de les poques tesis del llibre en què les dades el sostenen.  L’OCDE, que prepara un document d’envergadura sobre les causes de l’augment de les desigualtats,  assenyala com a principals culpables la tecnologia i la globalització. D’una banda perquè han generat uns guanys dels que s’han beneficiat les persones amb més formació i millors competències tecnològiques, mentre que les persones menys formades es veien condemnades per la deslocalització del treball no qualificat. De l’altra, perquè provocat la reforma a la baixa dels sistemes de protecció social -per competir amb garanties als mercats de béns i serveis, justificaven. Res massa nou vaja, la pròpia OCDE advertia fa anys de la cursa a la baixa –race to the bottom– que implicava la globalització. Una competència ferotge per atraure inversió estrangera a canvi d’eliminar càrregues impositives i tota mena de regulacions.

Com es veu al gràfic, el percentatge de participació sobre els ingressos de l’1% més ric, que s’havia reduït després de la 2a guerra mundial, es torna a enfilar a finals dels anys 70. L’1% més ric de població sueca deté el 7% de la riquesa, el país més igualitari de la mostra. A l’altre extrem, els EUA han passat de mantenir-se a la mitjana, cap als anys 70, a veure com les desigualtats creixien fins al punt que el 18,3% de la riquesa estava en mans de l’1% més ric l’any 2007. El què dèiem, les desigualtats no són cosa d’abans d’ahir. Com a problema polític s’havia mantingut a un segon nivell, perquè durant molts anys la prioritat havia estat “millorar la vida dels més desafavorits” (en el millor dels casos), o  fomentar allò tan inconcret de la inclusió social (en el pitjor). La crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària han tornat a posar les desigualtats en un lloc destacat de les preocupacions: les classes mitjanes han perdut poder adquisitiu, les credencials acadèmiques -l’ascensor social- s’han devaluat, les prestacions socials han estat retallades, s’han impulsat exempcions fiscals (pretesament dinamizadores) als sectors més benestants. A més, ara s’ha posat de moda la tesi que l’existència de desigualtats de renda perjudica a tothom, no només els pobres (si hi voleu fer una ullada, aneu equalitytrust, però no us ho prengueu gaire seriosament).

Héssel creu que aquestes desigualtats creixents són combustible per a la revolta. El mateix deia fa uns dies Jeffrey Sachs –el senyor Teràpia de Xoc!: “El contracte social està amenaçat per les creixents desigualtats”. El vell Stuart Mill ho advertia fa molts més anys, sense salaris dignes i alfabetització universal no hi ha democràcia que se sostingui. La por al conflicte és tan vella com les pròpies desigualtats i sembla bastant plausible que les dues coses estan relacionades. Es diu que les desigualtats van associades a dues inclinacions l’autoritarisme complementàries: d’una banda els pobres, que volen apropiar-se i redistribuir les riqueses dels més acomodats. De l’altra els rics, que volen protegir les seves propietats i evitar majors càrregues fiscals. Per dir-ho com el coi de Héssel, l’enfrontament entre la revolució bolxevic i el feixisme promogut pels propietaris espantats. Però perquè esclati un conflicte hi ha dues precondicions que malgrat que es formulen com a hipòtesi semblen versemblants:
a) la hipòtesi de la privació, de la que parlàvem fa uns dies, que considera que els conflictes esclaten no tant per l’existència de desigualtats com per la distància entre les expectatives  de benestar de les persones i els seus assoliments
b) la hipòtesi de la mobilització de recursos, que parteix de la base que el conflicte és més probable com més factible és imposar una redistribució
Suposo que confiant en els efectes dissuassoris d’aquest darrer enfoncament, hi ha qui insisteix que l’actual context de llibertat de moviments del capital fa impossible augmentar els impostos sense que els contribuents més rics mirin d’escaquejar-se. Sempre amb la corba de Laffer a la boca.  I s’ha de reconèixer que és un temor fundat. El que passa és que a l’altra banda del ring està quallant el lema argentí del “nada se ha perdido si asumimos primero que todo se ha perdido”. És força irracional (sóc de l’opinió que hi podem perdre MOLT més encara), però funciona. Per això diuen que els rics comencen a estar preocupats per les protestes violentes i temen per la seva seguretat. Fan ben fet.

Les dades de la motion chart provenen de la World Top Incomes Database. Al Banc Mundial també hi trobareu sèries de dades interessants.

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.

Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

I vostè, considera just que existeixin impostos sobre l’herència o successió de béns?

“Les vaques volen? Si ho publica La Vanguardia, creu-t’ho” deia un celebrat anunci del diari barceloní. I si  publica que  el 80% del catalans creu que les vaques volen, què hem de fer? Creure que volen o exiliar-nos urgentment? El tripartito ocultó una encuesta en la que el 83% veía injusto el impuesto de sucesiones, titulava La Vanguardia fa uns dies.  Dues mentides fàcils d’identificar per qualsevol persona que entengui el que llegeix:
1) No era un sondeig del govern, sinó una “Enquesta proposada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Sociologia com a beneficiària de la subvenció concedida pel Centre d’Estudis d’Opinió, per a un projecte d’investigació social aplicada”. Es pot llegir a la portada de la pròpia enquesta.
2) Ningú l’havia ocultada, es podia consultar a la portada del web del CEO; i el que es podia veure eren els resultats preliminars d’un informe encara no entregat (que s’hagués decretat el 28 de desembre entra dins la lògica de l’execució pressupostària, que permet lliurar un estudi preliminar que possibiliti . fer el pagament, i “millorar-lo” dins del termini de justificació, que sol expirar el març de l’any següent a la convocatòria)

Però a banda de les mentides hi ha unes quantes confusions dignes de revisar. La pseudonotícia m’ha recordat aquells “bells deliris que fascinen la raó” que esmentaven Salvador Cardús i Joan Estruch a propòsit de les enquestes de la joventut a Catalunya. Les ciències socials de fa 25 anys no s’assemblaven gens a les actuals, però al llibret hi ha unes quantes idees que cal no oblidar. Una enquesta imposa una problemàtica, suposa que tothom té una opinió sobre aquella problemàtica i tracta totes les opinions com si valguessin el mateix (valora igual l’opinió dels anticonceptius d’un ginecòleg que la d’una monja, hi diuen). A més, suposa que hi ha una “opinió publica”, que seria la mitjana de les opinions individuals dels ciutadans. Com si aquesta hipotètica opinió pública no tingués res a veure amb la que els propis mitjans han creat. Com si l’opinió pública fos la realitat ontològica.

En periodisme hi ha una distinció rudimentària: la informació tracta dels fets, no d’opinions. A vegades aquesta distinció es difumina i el periodista opina dins d’un text informatiu. A vegades la cosa és més perversa i es pretén fer passar una opinió per un fet, sense profilaxi. El súmmum ve quan directament es menteix.  Fa cent anys que el periodisme polític va entrar en crisi i que la premsa prova de  dissimular el partidisme i el sensacionalisme amb o menys fortuna. En fa 70 que  Hearst és un dolent de pel·lícula. Però al comte de Godó això no li importa. Ell fa periodisme de casta.

Coda: “If men define situations as real, they are real in their consequences”. William Isaac Thomas

Pensions II: I si treballem quan toca?

Generacions. Acabava el primer post sobre pensions amb un estirabot sobre com el poder electoral del vells condiciona les propostes de reforma del sistema de pensions. Veig que ni així estimulo l’activitat comentadora. Sigui com sigui advertia que volia continuar i ho faig recapitulant. L’altre dia assenyalava 3 coses:
a) No és el mateix plantejar les desigualtats entre generacions en termes de cohorts que fer-ho en termes de grups d’edat.
b) Les fronteres entre grups d’edat canvien -som joves més anys perquè ens emancipem més tard; som vells més anys perquè vivim més-, com també canvien les condicions de vida dels membres dels diferents grups d’edat, i el pes proporcional d’aquests grups a l’estructura demogràfica.
c) En aquest entorn canviant, plantejar la justícia entre classes d’edat com una gran cadena de solidaritat intergeneracional fa que sigui difícil pensar les desigualtats entre generacions d’una altra manera que no sigui entenenent les generacions com a cohorts.
És en aquest darrer sentit que cal emmarcar la menció -tan grollera com vulgueu- a la gerontocràcia: tots els estudis que han pretès desmitificar el poder polític -electoral- de les persones grans ho han fet partint de la idea que l’edat és transicional: com que tots ens farem grans un dia o altre, tots gaudirem dels mateixos drets dels que gaudeixen el vells avui. Per això l’edat no implicaria cap fractura política. Aquesta argument, però, té una debilitat: molt probablement els beneficis que perceben les persones grans no seran sostenibles en un context de desequilibri creixent entre actius i inactius. Aquesta debilitat, és clar, també la té el crit de “no ens toqueu l’edat de jubilació”.

Trajectòries laborals. Hi ha qui ha corregut a proclamar que els desequilibris pressupostaris que podrien generar els canvis demogràfics es veuran compensats per l’augment de la riquesa. Xerrameca. El PIB per càpita espanyol  ha crescut 10 punts en des de l’any 1995, la població pràcticament el 18%. I posats a torturar amb dades, de 1980 a 2006 el temps de jubilació que correspondria a cada any cotitzat ha augmentat un 48%. Això per no per no parlar de qüestions més punyents. Segons els indicadors de productivitat de l’OCDE,  de 1980 a 1995 la productivitat per hora treballada a l’Estat espanyol va créixer poc més del 3%. Els deu anys següents, de 1996 a 2006 es va reduir un 0,25%. Al ritme que anem, la productivitat no serveix ni per pagar-nos l’augment d’esperança de vida. I ja pot dir missa el senyor Navarro. Les previsions que anunciaven el col·lapse de la seguretat social els anys 2000 i 2005 no contemplaven que la immigració aportaria 4 milions de persones en edat de treballar en 10 anys. El 45% de les altes a la seguretat social entre 2000 i 2005. Això no tornarà a passar. Però és que, a més, encara que passés, no ho resoldríem tot. L’equilibri global entre persones actives i inactives no és l’únic problema que tenim sobre la taula (malgrat que la seva evolució es prevegi preocupant). L’equilibiri entre anys actius (o cotitzats) i anys inactius (o no cotitzats) en les nostres vides -en la teva biografia i en la meva- també és un problema pendent de resolució.

No cal més mà d’obra. A mi també em semblen preocupants les previsions demogràfiques, també m’inquieten les evolucions de la comptabilitat pública, també podria -finalment- subscriure la tesi que cal repensar el sistema de pensions. Però no fotem. Que estiguem on estem i patim el què patim no és una casualitat demogràfica fruit de decisions reproductives imprevisibles. Van ser unes dades d’atur descomunals les que van desencadenar l’estratègia de retallar la població activa per baix -fent que els joves estudiessin més anys i entressin al mercat de treball com més tard millor- i per dalt -fomentant que les persones grans es (pre)jubilessin ben aviat. Reduir la població activa per maquillar les dades d’atur, res massa original. Però si no hi ha feina, no hi ha feina. Pretendre que la gent gran treballi més anys només podria semblar acceptable si poguéssim assegurar que aquestes persones podran  treballar. Però qui es creu que la necessitat de mà d’obra augmentarà? Jo, no. Per tant només hi ha dos escenaris possibles.
El primer. Continuarem en un mercat laboral de baix valor afegit, amb unes taxes irrisòries de formació al llarg de la vida, i per tant amb una tendència a substituir treballadors vells i cars per treballadors joves i barats (1), fent que augmenti encara més la diferència entre l’edat efectiva i l’edat teòrica de jubilació i per tant el descompte en la pensió per avançament de la jubilació. Respireu.
El segon. Si les persones grans treballen més temps serà a expenses de continuar endarrerint la incorporació dels joves al mercat laboral que seguiran mantinguts per les seves famílies i prolongant la seva dedicació acadèmica per aconseguir una posició d’avantatge competitiu al mercat laboral. Un estalvi per l’erari públic, és clar. Convertir uns inactius que mantenia l’Estat en uns inactius que mantindran les famílies. Però quan s’incorporaran al mercat laboral, aquests joves? Evidentment més tard -encara- que ara. I si no tenen una font estable d’ingressos, quan se suposa que tindran fills? I si els joves continuen amb les baixíssimes taxes de fertilitat que gastem, quan coi figura que revertirem aquesta tendència a l’envelliment que tants sacrificis ens porta? I si… I si enlloc d’endarrerir l’edat de jubilació avancem l’edat de treballar? No és una broma. Why not start younger? O és que no anava de demografia i anys de cotització , el problema?

(1) Sembla ser que això només es dóna en treballadors poc qualificats. En treballadors grans que s’hagin anat formant al llarg de la vida, la productivitat augmenta: “older workers are worthy of their pay in the sense that their contribution to production exceeds their contribution to the wage bill”. Això ho he après avui, no sense sorpresa 😉

PD: Remenant dades he descobert això. Una explotació de dades de la “Muestra Continua de Vidas Laborales”. Molt, molt interessant.

Apunts electorals 2: Les dues llengües de Catalunya

El tàndem Rivera-Camacho. Catalunya té dues llengües, diuen. No havíem quedat que els territoris no en tenien, de llengua? Tan emmerdats de contradicció que ja no en senten la pudor. Que consti que jo sí que crec que és desitjable un règim territorial de les llengües que preservi, no cap llengua, sinó el dret dels catalanoparlants a una dignitat igual als castellanoparlants en un territori determinat. Perquè els drets s’apliquen a jurisdiccions concretes, trossos de terra amb fronteres perfectament delimitades. Però si volen parlar dels territoris que prendran com a referència per instaurar les seves idees de justícia i llibertat, trobo que seria coherent que pensessin en Espanya, aquest parell. En una Catalunya independent podria tenir sentit -potser- que algú apel·lés als drets dels castellanoparlants, però determinats discursos, en el context en què vivim, només denoten ulleres de burro.

Arcadi Espada sempre és un dels que dóna més voltes a la sínia. El perdonavidas, es diu l’article que dedica criticar Artur Mas i el fet que posés com a mostra de tolerància que a TV3 s’hi pugui parlar castellà. Mentre imaginava els càstigs que Artur Mas desitjava -ocultament- inflingir als qui parlessin castellà a la tele catalana, Espada no va ser capaç de pensar que a pràcticament cap altra televisió de l’Estat espanyol s’hi pot intervenir en català. Els costa una mica de veure que darrera la retòrica de la llengua comuna hi ha una imposició, a aquesta gent. Res gaire mutual.

A Catalunya hi ha parlants de dues llengües -si descomptem l’àrab, que amb un 2,6% de parlants suposo que encara no té prou punts per ser una llengua catalana. Ara, les persones no tenen dues llengües, ni n’hi ha gaires que utilitzin indistintament dues llengües. Usem diferents llengües en funció dels contextos, el què en termes sociolingüístics es coneix com a diglòssia. És així com es va introduir inicialment el castellà a Catalunya. “La majoria dels catalans, incloent-hi la noblesa, mai no van parlar (…) en altra llengua que la pròpia. (…) els catalans es van anar acostumant a la idea que, certes coses, era socialment més indicat fer-les en aquella llengua que no era la seva”. Ho diu Joan-Lluís Marfany, un senyor que cito perquè difícilment se’l pot acusar d’esbiaixament nacionalista. I un senyor que també ha deixat escrit que “el que no tenim dret a fer és de reconstruir retrospectivament la llengua tal com en agradaria que hagués estat. En darrera instància, perquè és mentida”. La mentida que assenyala Marfany és que hi hagués hagut cap resistència contra el procés de castellanització iniciat al segle XVII i intensificat el segle XIX. Però és clar, no hi havia resistència perquè no calia. El castellà era una llengua franca que tothom desitjava conèixer pels rèdits que reportava, no una altra cosa. No era la llengua de pràcticament ningú. Per això Xammar, a mitjans dels anys 20, podia dir al Congrés de les Minories Europees que “les anomenades minories, en realitat, i dintre d’un paràmetres donats, no eren minories sinó majories perfectament homogènies. A la major part dels països interessats, doncs, no hi havia plantejat cap problema de minories, sinó, senzillament, un problema de fronteres”. Aquestes coses ens queden a un parell de generacions. Ens les han explicat pares i avis. No prou lluny com perquè ens prenguin el pèl, encara.

Ja sabem que Catalunya va començar a rebre immigrants al segle XIX, amb l’impacte econòmic de la revolució industrial i  l’apogeu del tèxtil.  Però la preocupació pel fenomen migratori, a Catalunya, no apareix fins als anys 30, i és llavors que es revindica poder exercir algun tipus de control sobre el volum d’immigrants que s’acullen i sobre els termes de la seva integració. El mateix Estatut de Núria plesbicitat el 1931 deia al seu article 5: “La llengua catalana serà l’oficial a Catalunya, però en les seves relacions amb el Govern de la República serà oficial de la llengua castellana”. I afegia “L’Estatut interior de Catalunya garantirà el dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant dels tribunals de justícia i davant del òrgans de l’administració”.

L’autèntica allau immigratòria, però, es va donar entre els anys 1955 i 1975. Durant aquestes dues dècades, la població catalana va augmentar en més de dos milions. En ple franquisme. No cal suposar que el règim franquista afavorís premeditadament la immigració castellanoparlant a Catalunya com a una estratègia més per a fer desaparèixer la identitat catalana -tot i que això ho digui algú tan poc eixelebrat com Montserrat Guibernau. Encara que fossin, simplement,  fenòmens coincidents en el temps, és innegable que no per manca de voluntarietat les coses deixen de tenir conseqüències. I si les conseqüències no són justes, cal que siguin reparades. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut reconeix “situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials respecte l’altra” que s’han de corregir. Algun problema d’òptica deuen tenir els que no són capaços de detectar-les.

Les dades del gràfic són de l’Enquesta de Condicions de Vida 2006 i fan referència exclusiva a població més gran de 65 de la demarcació de Barcelona

EPA del 3r trimestre: el Servei d’Ocupació de Catalunya s’ha passat amb el maquillatge

L’INE ha publicat l’Enquesta de la Població Activa (EPA) del tercer trimestre i sembla que tothom està la mar de content. Catalunya reduce el paro en 6.700 personas y lidera la creación de empleo en el tercer trimestre, deia La Vanguardia; La taxa d’atur baixa per segon trimestre consecutiu, llegíem a l’Avui; El paro baja por primera vez en tres años y se sitúa en el 19,79% , titulava El Periódico sempre amb el sabó a punt.

Com és habitual, també hi ha qui s’ha mirat les dades suspicàcia i hi ha fet esmenes diverses. Ángel Laborda, director de conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS) esmentava la clàssica estacionalitat a El País. A Comissions Obreres els preocupa que els llocs de treball creats siguin temporals. Els més dements han volgut mirar-s’ho des de l’òptica de la conspiració: El PSOE propone subir el sueldo a quienes hacen las estadísticas, titulava l’ABC.

Però en aquest cas la cosa és molt més fàcil.  Creix l’ocupació entre la gent jove, amb contractes temporals, al sector serveis, Catalunya estira el carro. Quan vaig veure els acords de govern del 4 de maig ja vaig predir com es resoldria aquesta equació. Hi torno, tot i que les profecies a pilota passada perden gràcia: els plans extraordinaris d’ocupació local són una brutal maniobra de maquillatge de les dades d’atur. I era fàcil preveure que la presentació de les dades del tercer trimestre coincidiria amb la campanya electoral. 13.227 persones contractades en aquest període (sense comptar el plans d’ocupació ordinaris). Una part substantiva dels 34.500 llocs de treball creats el 3r trimestre.

Els plans d’ocupació consisteixen en la subvenció a organitzacions públiques i no lucratives per a la creació de llocs de treball -temporals. El diners els posa el Servei d’Ocupació de Catalunya. La cosa fa anys que dura sense uns beneficis gaire tangibles (ho veureu a l’avaluació que en va presentar l’Ivàlua al març): no es generen llocs de treball nous, no es capacita ningú, ni s’aconsegueix inserir ningú enlloc. En el millor dels casos la persona beneficiària és contractada una vegada i una altra amb aquesta fórmula mentre l’administració de torn s’estalvia de crear una plaça que necessita. Que el que ja era pervers s’empitjori introduint unes hores de formació l’objectiu prioritari de les quals és reduir el salari dels beneficiaris -i estirar el pressupost- i a sobre ens ho vulguin vendre com a indicador que el pitjor de la crisi ha passat és insultant. “Hi ha urgència per millorar les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones en atur” diu que va dir la Consellera Serna. Jo hi estic força d’acord.

Edito: Ahir consultava les dades de població assalariada per sectors a l’Idescat. Pretenia fer un gràfic amb l’evolució del número d’assalariats al sector públic i al sector privat. M’hi trobo que les xifra de contractació temporal a l’adminstració pública catalana ha caigut el tercer trimestre. Mmm… Sé del cert que les contractacions dels plans extraordinaris d’ocupació local (PEOL) s’han fet durant el tercer trimestre i suposo que Treball no ha mentit en la quantificació de persones beneficiàries. Només queda sospitar que, malgrat els criteris de l’INE, s’hagin comptabilitzat en el sector privat els contractes fets per organismes autònoms, empreses públiques de règim privat, etc. I són aquestes les que solen gestionar les polítiques actives d’ocupació a nivell municipal i les que hauran assumit la contractació dels PEOL. El millor maquillatge és el que no es nota.

Per què la banca sempre guanya?

Fa un parell de dies José García Montalvo va ser entrevistat al 3/24. L’economista havia d’explicar si la bombolla immobiliària ha esclatat del tot, i déu-n’hi-do de les pistes que aportava. Segurament és un dels experts en el sector immobiliari amb millors dots didàctiques. Mireu-lo, que val la pena, i deixem per després les esmenes.

Vodpod videos no longer available.

Minut 2’40. Qüestionar el Ministeri d’Habitatge em sembla lògic. No és un ministeri, és un holograma, i jo estic en contra de la fantasmagoria. Però defensar les dades d’evolució de preus de TINSA em sembla impropi d’algú rigorós i ponderat com ell.

L’estadística de preus del Ministeri prové de l’agregació de les taxacions de l’Asociación Profesional de Sociedades de Valoración (ATASA). ATASA aglutina 39 empreses una de les quals és TINSA, però TINSA no fa totes les valoracions. Si comparem la memòria 2009 de TINSA amb la d’ATASA veiem que les taxacions de TINSA no arriben al 20% del total. El que sí que és veriat és que en fa moltes. De fet, el conjunt d’empreses de taxació controlades per les entitats financeres fan moltes taxacions.

Perquè cal saber que fins a finals de juliol -que va ser adquirida per Advent– TINSA era la taxadora que controlava la confederació de caixes d’estalvis, una vinculació que la va fer sospitosa de males pràctiques. Si tenim en compte que els bancs i caixes tenen més de 250.000 habitatges -més d’un terç de l’stock pendent de vendre-, si tenim en compte la importància dels actius immobiliaris en els balanços de la major part de bancs i caixes (crític, com en vist, en moltes caixes catalanes), convindrem que les taxacions de TINSA s’havien d’agafar amb pinces. I les coses no s’arreglen d’un dia per l’altre.

L’entrevista al Montalvo és una excusa, però toca recordar aquestes coses. Sobretot ara. Ara que s’ha posat de moda dir que la crisi la va provocar Clinton, incentivant la concessió d’hipoteques a famílies poc solvents. Ara que volen fer-nos creure que tots som responsables de la crisi per haver-nos endeutat irracionalment. La sobretaxació s’hagués donat en els mateixos termes si els deutes hipotecaris es poguessin cancel·lar simplement tornant les claus? Perquè, per qui no ho sàpiga, el deute no es cancel·la un cop t’han embargat el pis. En cas d’execució de la hipoteca, et subasten la casa i, si no hi ha oferta de compra, la casa se la queda el banc al 50% del seu valor de taxació i tu has de pagar la resta més els costos judicials. La banca sempre guanya. Va guanyar amb la bombolla immobiliària i ara que aquesta es desinfla pretén no perdre. Tot això s’explica força bé al Document Marc del 3er Fòrum Hipotecari de Catalunya que es va presentar la setmana passada: “Mesures contra el sobreendeutament familiar, per una solució a la condemna hipotecària”.  Els bancs i caixes, i les taxadores al seu servei, han d’assumir la pèrdua del valor patrimonial dels habitatges que ells van taxar. Jo no sé si la crisi l’han de pagar els rics, però estic segur que no l’han de pagar els que van decidir hipotecar-se aconsellats per… experts independents.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti

El Corbacho va fer un regal als independentistes. L’amenaça que la secessió de Catalunya no serà pacífica abona que aquesta serà un realitat i associa els seus detractors amb una manera d’expressar les preferències polítiques ben poc civilitzada. L’atzar ha volgut que el futur exministre se’ns posi ibèric i barregi divorcis i violències la setmana que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) presenta el baròmetre de setembre (*). Es veu -no he trobat la dada a l’avanç provisional de resultats– que els catalans som cada vegada menys partidaris del sistema democràtic. I la cosa no és per aquella adhesió crítica que sol inferir el CEO. També augmenten aquells que no perceben diferències entre democràcia i dictadura. Això serien els fets. La nota informativa que signa Carles Castro a La Vanguardia és impagable i va una mica més enllà dels fets (la negreta és meva):

Catalunya se hunde lentamente en un cierto nihilismo político. O al menos eso es lo que sugieren los sondeos que indagan en el alma de un territorio que ha sido tradicional motor económico de España y abanderado de las libertades frente a la dictadura franquista. No es sólo que en los últimos tiempos la identidad de los catalanes experimente una cierta mutación, o que el respaldo a la independencia alcance récords históricos. Ahora, además, el apoyo a la democracia languidece en Catalunya, y aumenta –hasta suponer uno de cada cuatro catalanes– la cifra de ciudadanos que se muestran indiferentes ante el dilema entre democracia y dictadura, como si no apreciasen las visibles diferencias entre uno y otro régimen.

Es comença sent indepe i s’acaba duent bigoti. Estan bé les habilitats interpretatives del redactor. Un procés continu, Castro? Evidentment, ja tenim qui li ha comprat la tesi. Arcadi Espada. Espada, de fet, no compra la tesi, diu que l’havia descobert primer en estat embrionari. Ressuscita Cambó i la seva frase cèlebre: “Monarquia? República? Catalunya!” per acabar concloent que la causa de tot plegat és el caràcter intrínsecament antidemocràtic del nacionalisme. Tan preocupats pel propi melic que ens tornaríem indiferents al règim de govern. Una original manera d’entendre la història recent espanyola, avui que es commemora l’afusellament de Companys. No sé si té el cul llogat o és per allò de la biga i la palla, però ja em sap greu ja, no estar d’acord amb el periodista més intel·ligent del país. La cosa no quadra senyor Espada.  El nacionalisme és la doctrina que persegueix la congruència entre nació política i nació cultural i ja des de Stuart Mill s’intueix que un país amb diferents nacionalitats té dificultats per mantenir institucions lliures. Tony Judt ho esmentava d’esquitllada fa un any just. No la veig clara aquesta oposició entre nacionalisme i democràcia Espada, més aviat al contrari. Sí que veig, en canvi, que mentre s’instesifiquen les reivindicacions nacions,  l’unionisme es posa nerviós i Corbacho insinua una ombreta de bigoti totalitari. La reacció és la meva hipòtesi alternativa: qualsevol cosa els sembla bona per aturar l’independentisme. I no es pensi que me n’alegro.

(*) 19/10/2010 Fe d’errades: La dada no prové del baròmetre de setembre, sinó de l’estudi CIS nº 2790, Calidad de la democracia (II)

Como Franco pero al revés: fracàs escolar, quotes de gènere i la patilla del Ferran Sáez

El Ferran Sáez és filòsof i els d’aquest ram solen ser aficionats a les fal·làcies. Potser per això ens regala el còmic article de dimarts: “El nou sexe dèbil”. Diu el Sáez que mentre ens preocupem de coses banals com els barracons o la dotació informàtica de les aules catalanes hi ha un tema que dinamita l’ideal igualitari de la il·lustració. Diu Sáez: “La veritat és que, sense necessitat de simplificar gaire, el tema es pot resumir amb una senzilla frase: en l’actualitat, el fracàs escolar és un problema bàsicament masculí”.

I té raó, les dades són irrefutables. Ara bé, si per arribar a aquesta constatació és veritat que no cal simplificar gaire, sí que li cal simplificar per formular les suposades causes del problema. Denuncia que les desigualtats al sistema educatiu no s’han corregit sinó que s’han capgirat. I que això és deu al fer d’haver optat per “la idea postmoderna de paritat, que parteix d’una simulació aritmètica dels ideals igualitaris” en comptes d’haver optat per la noció moderna de llibertat, que per ell és la que té en compte els mèrits de les persones. Caram. La cosa frega el desvari quan denuncia que la paritat no es va introduir per corregir desigualtats sinó per assolir el poder i per aquest mateix motiu les dades que denuncia es mantenen en secret. Algú ha cridat: complotto!

Quin batibull. De què vol parlar exactament vostè? De l’èxit educatiu diferencial entre nois i noies? Doncs sí, la puntuació mitjana de les noies al PISA 2003 era  38 punts superior a la dels nois en llengües (35 a l’estat espanyol); 11 punts inferior en matemàtiques (9 a l’estat espanyol); i 2 inferior en ciències naturals (4 a l’estat espanyol). Segurament aquestes dades tenen prou a veure amb el sistema educatiu, tot i que no és clar que hi hagi massa correlació amb el fet que a les aules se segregui, o no, els nois i les noies. Però això només s’oculta a qui no ho vol veure. Ho ha tractat la pròpia OCDE, la Fundació Jaume Bofill, apareix periòdicament al Sistema d’indicadors d’Educació de Catalunya, i fins es va convidar la pamfletària Inger Enkvist a les compareixences de la llei d’educació.

Si prefereix parlar de fracàs escolar, també em tocarà ratificar les seves dades. Diu Sáez que “en el període 2000-2007, el percentatge de fracàs escolar de les noies fou de l’ordre del 21,8%. El dels nois, del 32,3%” i afegeix que la “diferència és molt important, però no arriba a l’alarmant disparitat d’altres llocs de l’Estat espanyol com ara la Rioja, on el percentatge de fracàs escolar femení és del 21,3%, mentre que el masculí arriba al 40,3%: gairebé el doble”.  Està bé. Ara, que això es tracti “d’una inevitable conseqüència de la confusió entre la igualtat, que és una idea jurídica i política, i la paritat, que és una noció merament aritmètica” em fa sospitar que el Sr. Sáez no ha trobat el mecanisme explicatiu que buscava. La diferència entre la taxa d’ocupació femenina del trams d’edat 16-19 de Catalunya i la Rioja també és gairebé el doble (mitjana EPA 2005-2007). Com el doble és la diferència percentual entre l’augment de llocs creats al sector de la construcció entre les dues comunitats entre 2005 i 2007 (activitat constructiva INE). Cap d’aquest motius li sembla una explicació alternativa digna de  ser tinguda en compte?

Assenyalar la coeducació com a causa d’aquest fenomen és oblidar una bona part de les causes de l’abandó, ja que com a mínim un terç dels joves que abandonen la secundària obligatòria ho fan per incorporar-se al mercat laboral. Però és que a més és falsejar l’escassa evidència empírica (per exemple) que hi ha sobre la qüestió, que no és capaç de detectar diferències significatives entre els dos models i si alguna cosa subratlla és que la segregació beneficia els més avantatjats -en aquest cas les més avantatjades.

Comparem el que és comparable. Finlàndia i Alemanya per exemple. Els primers amb un sistema educatiu altament igualitari i comprensiu i els segons amb un dels sistemes educatius més selectius –no estrictament diferenciats- d’Europa. Les dades catalanes d’abandó dupliquen les d’un i altre cas. I bé, l’Education at a Glance 2009 dóna unes xifres de graduats de secundària agregades superiors al 90% en els dos casos i lleugerament favorables a Finlàndia. Però sí que assenyalen una diferència d’uns 10 punts entre nois i noies al país nòrdic. Doncs parlem d’estratègies pedagògiques, si ho creu convenient.

Maria Calvo, a qui cita, tot i ser Presidenta de la Associació Europea de Centres d’Educació Diferenciada, és força més prudent en els seus anàlisis i considera que “no podemos estigmatizar a la educación mixta como si fuese la única causante del 30% del fracaso escolar que padecemos en España”. I tot així, la dona tampoc és que sigui massa fiable, perquè a la mateixa entrevista deixa anar que l’informe PISA “demuestra que calificaciones se elevan de forma considerable al separar a niños y niñas. Al elegir este tipo de colegios, los padres hacen una clara apuesta por lo académico”. Com si en “este tipo de colegios” no hi anessin infants d’un determinat estatus socioeconòmic, i com si l’estatus socioeconòmic no fos un factor explicatiu de la trajectòria escolar tant o més potent que el sexe.

Pretendre que aquestes dades suposen invertir no sé quines tendències històriques és mentir descaradament. No hi ha dades que permetin comparar amb el què passava abans en termes d’acreditació i rendiment. De fet les primeres dades són dels  90 (amb la introducció de la LOGSE) i, segons del Ministerio de Educación, malgrat algunes erràtiques fluctuacions, el percentatge d’abandó de l’any 2005 era 6’1 punts inferior al 1994. Les dades catalanes que ofereix l’Idescat des de l’any 2000 són menys positives, però en tot cas assenyalen que la diferència entre nois i noies s’ha mantingut invariable els darrers 9 anys.

O sigui que amb quin passat figura que ens hem de comparar Sr. Sáez? Amb el de l’EGB? Amb  el dels anys 50 quan la gran majoria deixava l’escola sense ensumar el batxillerat per incorporar-se al mercat laboral? O contraposa l’actual model de coeducació amb aquella educació diferenciada d’antany que no només segregava espacialment l’alumnat, sinó que també ho feia amb els seus currículums?

Però aquesta samfaina d’article arriba a extrems delirants quan situa l’establiment de quotes com a contraposició al mèrit. Home, home… Les quotes no conculquen cap principi d’igualtat a no ser que estiguem disposats a acceptar que les desigualtats de gènere no existeixen. I a mi em sembla que més enllà de diferències i preferències és innegable que hi ha una discriminació que afecta les dones pel fet de ser dones i són justament les quotes les que restauren la igualtat. I en aquest sentit és ridícul l’esment al mèrit, perquè la meritocràcia només té raó de ser quan tothom té les mateixes oportunitats de demostrar les seves capacitats. O no ho veu així? Una mica de rigor mestre! L’èxit diferencial per raó de gènere és un problema amb quasi 100 anys de literatura i en aquest segle d’història s’han aplicat diferents models educatius. Deu ser, doncs, que la correlació no és tant clara ni el problema tant simple.  Barrejar-hi les quotes de gènere, una qüestió que ha incidit fonamentalment en la confecció de llistes electorals, són ganes d’embolicar la troca.  No deixa de tenir gràcia, això sí, que el senyor desemmascarador de bons salvatges se’ns posi coorporatiu i acusi el sistema quan es mira la tita. Fal·làcies. I falòrnies.