Quatre comptes (amb ànim alarmista)

El post d’ahir al Café Steiner és d’imprescindible lectura. Resumidament: ve a dir que tal com prengui possessió Mariano Rajoy  podria dur a terme una reducció dràstica del deute. Assumir un sacrifici expiatori esperant –com a contrapartida– que Alemanya se’n compadeixi i li garanteixi liquiditat.

Les xifres que remena Torreblanca fan feredat: els 4 punts de dèficit que l’Estat espanyol ha de retallar per complir els límits pactats equivalen a uns 40.000 milions d’euros. El pressupost pel 2011 va ser de poc més de 315.000 euros.  40.000 euros serien el 12% d’aquesta xifra, però hi ha condicionants amb els que toca comptar:

Rajoy ha promès no tocar les pensions, i les pensions i altres prestacions socials representen el 38% dels pressupostos generals de l’estat. Ja només ens queden uns 195.000 euros sobre els quals retallar.

Resteu-hi 30.000 euros més –com a mínim– corresponents al pagament d’interessos del deute.

Compteu que les despeses de personal representaven 30.000 euros més i no tinc clar que es puguin reduir fàcilment.

Ens queden poc més de 135.000 milions d’euros entre els quals n’hi ha 30.000 que corresponen a les prestacions d’atur i 40.000 que es transfereixen  a d’altres administracions (incloent-hi, no cal dir-ho, les autonòmiques). És d’aquí d’on s’haurien de restar els 40.000 milions inicials. I amb aquest dividend la reducció representa ben bé el 30%.

“Yo salvo el tema de pensiones y el tema de la deuda pública, porque no se puede. Todo lo demás lo pondremos encima de la mesa” deia Rajoy ahir a El País. Crec que endevino a qui tocarà el rebre.

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?

Pensions II: I si treballem quan toca?

Generacions. Acabava el primer post sobre pensions amb un estirabot sobre com el poder electoral del vells condiciona les propostes de reforma del sistema de pensions. Veig que ni així estimulo l’activitat comentadora. Sigui com sigui advertia que volia continuar i ho faig recapitulant. L’altre dia assenyalava 3 coses:
a) No és el mateix plantejar les desigualtats entre generacions en termes de cohorts que fer-ho en termes de grups d’edat.
b) Les fronteres entre grups d’edat canvien -som joves més anys perquè ens emancipem més tard; som vells més anys perquè vivim més-, com també canvien les condicions de vida dels membres dels diferents grups d’edat, i el pes proporcional d’aquests grups a l’estructura demogràfica.
c) En aquest entorn canviant, plantejar la justícia entre classes d’edat com una gran cadena de solidaritat intergeneracional fa que sigui difícil pensar les desigualtats entre generacions d’una altra manera que no sigui entenenent les generacions com a cohorts.
És en aquest darrer sentit que cal emmarcar la menció -tan grollera com vulgueu- a la gerontocràcia: tots els estudis que han pretès desmitificar el poder polític -electoral- de les persones grans ho han fet partint de la idea que l’edat és transicional: com que tots ens farem grans un dia o altre, tots gaudirem dels mateixos drets dels que gaudeixen el vells avui. Per això l’edat no implicaria cap fractura política. Aquesta argument, però, té una debilitat: molt probablement els beneficis que perceben les persones grans no seran sostenibles en un context de desequilibri creixent entre actius i inactius. Aquesta debilitat, és clar, també la té el crit de “no ens toqueu l’edat de jubilació”.

Trajectòries laborals. Hi ha qui ha corregut a proclamar que els desequilibris pressupostaris que podrien generar els canvis demogràfics es veuran compensats per l’augment de la riquesa. Xerrameca. El PIB per càpita espanyol  ha crescut 10 punts en des de l’any 1995, la població pràcticament el 18%. I posats a torturar amb dades, de 1980 a 2006 el temps de jubilació que correspondria a cada any cotitzat ha augmentat un 48%. Això per no per no parlar de qüestions més punyents. Segons els indicadors de productivitat de l’OCDE,  de 1980 a 1995 la productivitat per hora treballada a l’Estat espanyol va créixer poc més del 3%. Els deu anys següents, de 1996 a 2006 es va reduir un 0,25%. Al ritme que anem, la productivitat no serveix ni per pagar-nos l’augment d’esperança de vida. I ja pot dir missa el senyor Navarro. Les previsions que anunciaven el col·lapse de la seguretat social els anys 2000 i 2005 no contemplaven que la immigració aportaria 4 milions de persones en edat de treballar en 10 anys. El 45% de les altes a la seguretat social entre 2000 i 2005. Això no tornarà a passar. Però és que, a més, encara que passés, no ho resoldríem tot. L’equilibri global entre persones actives i inactives no és l’únic problema que tenim sobre la taula (malgrat que la seva evolució es prevegi preocupant). L’equilibiri entre anys actius (o cotitzats) i anys inactius (o no cotitzats) en les nostres vides -en la teva biografia i en la meva- també és un problema pendent de resolució.

No cal més mà d’obra. A mi també em semblen preocupants les previsions demogràfiques, també m’inquieten les evolucions de la comptabilitat pública, també podria -finalment- subscriure la tesi que cal repensar el sistema de pensions. Però no fotem. Que estiguem on estem i patim el què patim no és una casualitat demogràfica fruit de decisions reproductives imprevisibles. Van ser unes dades d’atur descomunals les que van desencadenar l’estratègia de retallar la població activa per baix -fent que els joves estudiessin més anys i entressin al mercat de treball com més tard millor- i per dalt -fomentant que les persones grans es (pre)jubilessin ben aviat. Reduir la població activa per maquillar les dades d’atur, res massa original. Però si no hi ha feina, no hi ha feina. Pretendre que la gent gran treballi més anys només podria semblar acceptable si poguéssim assegurar que aquestes persones podran  treballar. Però qui es creu que la necessitat de mà d’obra augmentarà? Jo, no. Per tant només hi ha dos escenaris possibles.
El primer. Continuarem en un mercat laboral de baix valor afegit, amb unes taxes irrisòries de formació al llarg de la vida, i per tant amb una tendència a substituir treballadors vells i cars per treballadors joves i barats (1), fent que augmenti encara més la diferència entre l’edat efectiva i l’edat teòrica de jubilació i per tant el descompte en la pensió per avançament de la jubilació. Respireu.
El segon. Si les persones grans treballen més temps serà a expenses de continuar endarrerint la incorporació dels joves al mercat laboral que seguiran mantinguts per les seves famílies i prolongant la seva dedicació acadèmica per aconseguir una posició d’avantatge competitiu al mercat laboral. Un estalvi per l’erari públic, és clar. Convertir uns inactius que mantenia l’Estat en uns inactius que mantindran les famílies. Però quan s’incorporaran al mercat laboral, aquests joves? Evidentment més tard -encara- que ara. I si no tenen una font estable d’ingressos, quan se suposa que tindran fills? I si els joves continuen amb les baixíssimes taxes de fertilitat que gastem, quan coi figura que revertirem aquesta tendència a l’envelliment que tants sacrificis ens porta? I si… I si enlloc d’endarrerir l’edat de jubilació avancem l’edat de treballar? No és una broma. Why not start younger? O és que no anava de demografia i anys de cotització , el problema?

(1) Sembla ser que això només es dóna en treballadors poc qualificats. En treballadors grans que s’hagin anat formant al llarg de la vida, la productivitat augmenta: “older workers are worthy of their pay in the sense that their contribution to production exceeds their contribution to the wage bill”. Això ho he après avui, no sense sorpresa 😉

PD: Remenant dades he descobert això. Una explotació de dades de la “Muestra Continua de Vidas Laborales”. Molt, molt interessant.

EPA del 3r trimestre: el Servei d’Ocupació de Catalunya s’ha passat amb el maquillatge

L’INE ha publicat l’Enquesta de la Població Activa (EPA) del tercer trimestre i sembla que tothom està la mar de content. Catalunya reduce el paro en 6.700 personas y lidera la creación de empleo en el tercer trimestre, deia La Vanguardia; La taxa d’atur baixa per segon trimestre consecutiu, llegíem a l’Avui; El paro baja por primera vez en tres años y se sitúa en el 19,79% , titulava El Periódico sempre amb el sabó a punt.

Com és habitual, també hi ha qui s’ha mirat les dades suspicàcia i hi ha fet esmenes diverses. Ángel Laborda, director de conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS) esmentava la clàssica estacionalitat a El País. A Comissions Obreres els preocupa que els llocs de treball creats siguin temporals. Els més dements han volgut mirar-s’ho des de l’òptica de la conspiració: El PSOE propone subir el sueldo a quienes hacen las estadísticas, titulava l’ABC.

Però en aquest cas la cosa és molt més fàcil.  Creix l’ocupació entre la gent jove, amb contractes temporals, al sector serveis, Catalunya estira el carro. Quan vaig veure els acords de govern del 4 de maig ja vaig predir com es resoldria aquesta equació. Hi torno, tot i que les profecies a pilota passada perden gràcia: els plans extraordinaris d’ocupació local són una brutal maniobra de maquillatge de les dades d’atur. I era fàcil preveure que la presentació de les dades del tercer trimestre coincidiria amb la campanya electoral. 13.227 persones contractades en aquest període (sense comptar el plans d’ocupació ordinaris). Una part substantiva dels 34.500 llocs de treball creats el 3r trimestre.

Els plans d’ocupació consisteixen en la subvenció a organitzacions públiques i no lucratives per a la creació de llocs de treball -temporals. El diners els posa el Servei d’Ocupació de Catalunya. La cosa fa anys que dura sense uns beneficis gaire tangibles (ho veureu a l’avaluació que en va presentar l’Ivàlua al març): no es generen llocs de treball nous, no es capacita ningú, ni s’aconsegueix inserir ningú enlloc. En el millor dels casos la persona beneficiària és contractada una vegada i una altra amb aquesta fórmula mentre l’administració de torn s’estalvia de crear una plaça que necessita. Que el que ja era pervers s’empitjori introduint unes hores de formació l’objectiu prioritari de les quals és reduir el salari dels beneficiaris -i estirar el pressupost- i a sobre ens ho vulguin vendre com a indicador que el pitjor de la crisi ha passat és insultant. “Hi ha urgència per millorar les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones en atur” diu que va dir la Consellera Serna. Jo hi estic força d’acord.

Edito: Ahir consultava les dades de població assalariada per sectors a l’Idescat. Pretenia fer un gràfic amb l’evolució del número d’assalariats al sector públic i al sector privat. M’hi trobo que les xifra de contractació temporal a l’adminstració pública catalana ha caigut el tercer trimestre. Mmm… Sé del cert que les contractacions dels plans extraordinaris d’ocupació local (PEOL) s’han fet durant el tercer trimestre i suposo que Treball no ha mentit en la quantificació de persones beneficiàries. Només queda sospitar que, malgrat els criteris de l’INE, s’hagin comptabilitzat en el sector privat els contractes fets per organismes autònoms, empreses públiques de règim privat, etc. I són aquestes les que solen gestionar les polítiques actives d’ocupació a nivell municipal i les que hauran assumit la contractació dels PEOL. El millor maquillatge és el que no es nota.

Cal protestar fins i tot quan ho desaconsellen a Catalunya Ràdio

Ho deia la setmana passada. La tertúlia dels dimarts de cal Fuentes em posa negre. De debò que no han pogut trobar cap economista empirista, que hagin de donar veu al Cirus Andreu i l’Ajram aquest?

El dogma d’avui era que la flexibilitat –externa, aquests no en coneixen d’altra– crea llocs de treball. D’on ho han tret? Ni idea. Pur dogma. Amb intenció, és clar: subjugar els treballadors als objectius de l’empresa a través del control i la vulnerabilitat que suposa la contractació temporal i l’amenaça d’acomiadament. Tertulians amb molt temps per la subtilesa argumental i poc per la lectura. Era el 2003 quan l’OCDE advertia que l’alta precarietat laboral existent a l’Estat espanyol podia provocar un fort increment de l’atur si s’entrava en una etapa de contracció de l’economia.

En tot cas si ens centrem en les reformes laborals aprovades pel Congrés espanyol els darrers 25 anys és difícil veure quina incidència positiva han tingut sobre el mercat de treball.

1984, reforma de l’estatut dels treballadors: temporalitat

1994, mesures urgents pel foment de l’ocupació: introducció de les ETT, ampliació de les causes d’acomiadament, debilitament del marc negociador

1997, acords interconfederals: primera pedra en la flexibilització dels acomiadaments

Allò del 2006 ni ho comento, una broma a tall de pròleg del què ens cau ara.

L’únic que sóc capaç de veure-hi és un augment alarmant de la temporalitat a partir de 1987 (que és quan en tenim dades). I ja sabem amb què correlaciona la temporalitat, amb sinistralitat laboral i nul·la formació al lloc de treball. Les dades d’atur han anat sempre a remolc de l’evolució del PIB i el PIB espanyol ha anat sempre a remolc del què ha passat a l’entorn europeu. La legislació laboral com a molt ha servit per mantenir l’excedent empresarial a base de facilitar la retallada de llocs de treball quan anava maldades.

Els problemes d’ara són els de sempre: mercats inestables i caducitat creixent de la tecnologia. Els mateixos empresaris que s’omplen la boca d’esperit emprenedor són els que no han arriscat els beneficis d’avui per desenvolupar les estructures tecnològiques i productives de demà. Els polítics que canten al canvi de model productiu són els que han legislat per repercutir les pèrdues al factor treball i han relegat la formació al tocador de les polítiques socials. Mà d’obra barata i poc qualificada? Un peix que es mossega la cua.

Coda: Què passa amb els temporals, per què haurien de fer vaga, em preguntaven l’altre dia. La introducció de la temporalitat, el 1984, no va acabar amb l’atur. Va segmentar i precaritzar el mercat de treball. Els sindicats majoritaris no van convocar vaga llavors i sí que ho van fer l’any següent per oposar-se absurdament a l’augment del període de càlcul de les pensions. Vam perdre un llençol. Que els sindicats siguin on toca (dits creuats!) ara que tenim una altra bugada ens hauria d’alegrar. Que no en perdem un altre.

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

El Govern espanyol i la reforma laboral. Trigarem a veure’n els efectes, deia Zapatero. Sembla ser que Don Simón s’ha afanyat a corregir-lo. La reforma laboral figura que perseguia dos objectius: reduir l’atur i corregir la dualitat entre treballadors fixos i temporals. I alguna ment preclara va pensar que podia matar dos pardals d’un tret: abaratim l’acomiadament, en socialitzem part dels costos i en relativitzem les causes, ja veureu que bé. És una convergència a la baixa, però potser hem d’acceptar que acomplirà el segon dels objectius. Però el primer? Permeteu que ho dubti. Es parteix de la base que el treball és un bé que es ven i es compra i que si es redueixen les garanties d’aquest bé  -els costos- hi haurà més gent interessada a comprar-ne. L’esquema és primitiu, però a més, per quins set sous algú hauria de voler comprar força de treball en un moment com l’actual, de contracció brutal del consum? Produir més perquè compri qui? I posant-nos primmirats, on queden aquelles ànsies de canviar de model productiu amb les que ens han inflat el cap des que va esclatar la bombolla immobiliària? Què farem quan se’n surtin de produir més amb menys factor treball? Perquè tard o d’hora se’n sortiran. Tot i que amb aquest problema ja hi deuen comptar, perquè en una setmana han passat de voler extingir l’ajut de 426 euros el febrer de 2011 a allargar el període de sol·licitud fins a l’abril. Una mena de renda bàsica d’efectes sedants?

Els sindicats de classe. Han convocat una vaga general pel proper 29 de setembre. Una cosa suau de no dir, el govern amic, ja se sap.  Hi ha por que no tingui prou èxit i és bastant veritat que aquesta tropa persegueix el seu descrèdit amb desesperació. Exemples de les darreres setmanes: 1) De tot el que es pot explicar sobre la reforma laboral a la UGT se’ls ha acudit optar per la conyeta casposa i el tòpic simplificador. L’abominable mania de voler-ho fer tot divertit. 2) La Condesa de Murillo, per no perdre quota de pantalla amb les primàries del PSM, surt a la palestra i amenaça “d’ajustar” el número d’alliberats. I als sindicaleros els trontollen les prioritats, defensem la barraqueta o enganxem més cartellets?. 3) Surt el compañero andalús i proposa que els avis facin vaga de les tasques de cura. Que sí, que a mi també em van explicar allò del valor econòmic del treball domèstic i també sé que el paper de les famílies com a proveïdores de benestar (i catalitzadores del malestar) és imprescindible. Però home, si les teves declaracions han d’arribar filtrades pel Màrius Carol més val ser entenedor. I prudent. Podríeu sortir a cremar uns palets de Don Simón al súper de davant de casa i em sentiria més representat.

Els mitjans. Ja hem vist com han jugat, els mitjans. Alimentant la profecia autocomplerta del  fracàs de convocatòria. Furgant en qualsevol contradicció o sortida de to dels sindicats amb una mala bava que ja m’agradaria veure dirigida contra d’altres actors. Però sobretot, qüestionant la negociació col·lectiva i el dret de vaga. Se’ls ha ficat la pudor de vaga salvatge al nas. Doncs les coses  pel seu nom: quan dius individualització de les relacions laborals vols dir retorn a la unilateralitat empresarial? Avui ha sortit el broker tatuat insistint al programa del Fuentes que la vaga general no servirà de res. Piercings, tinta i  proclames nihilistes vuitanteres. Aplaudim el teu rollo transgressor self-made man. No servirà de res! Com votar cada quatre anys, suposo. Doncs a mi em servirà per mostrar disconformitat no només amb la reforma laboral. També protestaré pel fet que el salaris reals hagin baixat els darrers anys d’expansió econòmica mentre creixien els beneficis empresarials o perquè el valor de mercat de les empreses que cotitzen a la borsa espanyola va créixer un 21’1% l’exercici 2009 mentre creixia l’atur i es demanaven sacrificis. Tot plegat em treu força més de polleguera que tots els alliberats sindicals dels món tocant-se els nassos simultàniament, ja t’ho diré. O sigui que si entre la revisió de Moody’s i la vaga espantem “els mercats” i et fem perdre uns quants euros em donaré per ben pagat.

29 de setembre. Ja ho deia Cipolla, subestimem el número d’individus estúpids en circulació. I fins i tot hi ha estúpids que són dels nostres, sí. Però és aquí on ens toca moure’ns. No veure que aquesta reforma laboral pot tenir conseqüències nefastes i irreversibles per a tots i totes, que és la primera destralada al (tènue) sistema de protecció social que tenim és, també, força estúpid. Amb el nas tapat si voleu, però el 29-S toca ser al carrer.

Política educativa evidence-based

Diu un Zapatero: “debemos tener una visión distinta de lo que es desempleo y empleo. Una persona, cuando está formándose, está trabajando para un país, esto es lo que hemos descubierto de la crisis, que la formación y la innovación es fundamental”. I al programa del Fuentes es fan els escandalitzats perquè els sembla que tot plegat és un intent de manipular les dades d’atur. A hores d’ara veig que hi ha més mitjans que critiquen les declaracions per aquest mateix motiu. Doncs home, a bones hores descobreixes que et prenien el pèl: l’atur registrat exclou del còmput no només les persones que estudien a l’ensenyament reglat, sinó també a qui assisteix a cursos de formació ocupacional. Però això és així des de 1985.

I entre els que saben una mica més de què parlen, proliferen els indignats perquè el Govern espanyol augmenta la despesa en formació. Una cosa ben estranya. Criticar que es s’augmentin els cursos i places de formació ocupacional? Què s’ha de fer sinó, en un moment de creixement de l’atur? Podem qüestionar l’encert -l’eficàcia insertora- dels cursos ofimàtics que dominen l’oferta d’aquesta mena de formació. A nivell estrictament català podem criticar l’oportunisme del Projecte Impuls, que sembla un intent d’amagar 300.000 aturats en vigílies de les eleccions. Però vaja, reforçar les polítiques actives sembla un moviment lògic en una situació com l’actual.

Potser algú hauria d’haver comentat, en canvi, que ja és mala sort que li toqués escriure el discurs d’Oslo a algú que desconeix les teories del capital humà.