Tag Archives: administració

Ara ve quan es lia de debò

La premsa econòmica internacional feia dies que ho advertia: l’economia espanyola no és de fiar. La principal preocupació és que els nous governs sorgits del 22M revelin dèficits superiors al que s’estimava inicialment, deien a Bloomberg; el Doom de l’euro comença amb el què ara passa a Espanya, titulaven al Business Insider; una derrota del PSOE reforçaria els nostres dubtes sobre la capacitat d’Espanya per assolir els objectius de reducció de dèficit, llegíem al Wall Street Journal. Doncs ja tenim derrota socialista. I a més tenim canvis de govern en un bon número d’ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes.

Ara serà l’hora de reconèixer deutes i incapacitats de pagament. Totes aquestes administracions de primer i segon nivell que han canviat de color polític explicaran que els administradors precedents s’ha polit els capítols 2 (pagaments corrents) i 4 (subvencions) del pressupost 2011…

… amb avançaments fets el 2010, perquè s’havien quedat sense pasta

… amb focs d’artifici electorals, perquè s’havia de conservar la cadira com fos

… amb balons d’oxigen a les empreses i entitats fidels, perquè tampoc els deixarem amb el cul a l’aire ara que marxem, oi?

“Hi ha hagut una sobredespesa en el període preelectoral deia Edward Hugh al Financial Times fa pocs dies. Dilluns es confirmaven tots els temors i el mateix diari publicava les declaracions del responsable econòmic del PP a Castella – la Manxa: “segons les dades que tenim Castella – la Manxa és la Grècia de les regions d’Espanya. Està totalment en fallida”.

Bé amigues, ja ho sabeu, ha arribat l’hora de les retallades. De les  retallades de veritat. Aviat sabrem quin era l’abast de l’amenaça d’ERO a les administracions que anunciava Salvador Esteve.No serà inhabitual parlar d’ERO públics als ajuntaments“, comentava en una entrevista recent.  I de les retallades, a la mobilització dels treballadors públics, que si no són els que estan pitjor, sí que seran els que més hi perdran amb la contenció pressupostària. Hi havia una vegada una classe mitjana sostinguda pel diner públic. No, no us foteu dels funcionaris -només- perquè aquí s’ha sostingut un poder de compra que ha beneficiat a tothom. Són desenes i desenes de milers de llocs de treball directes, però també indirectes i induïts. I sí, dic “hi havia” perquè és una classe mitjana que corre seriós perill de desaparèixer. Per què no hi ha una revolta? Es preguntava tothom just fa uns mesos. Doncs uns no es movien perquè no volien “fer el joc al PP”; altres perquè els semblava que tampoc n’hi havia per tant amb el Plan de Ajuste; però molts més dels que recordem no s’han queixat perquè mai havien estat gaire millor: als moments d’esplendor econòmica, la pobresa afectava el 20% de la població espanyola, els treballadors pobres eren més d’un 10% (el doble si només ens fixem en les dones i el triple si ens fixem en els joves). Són aquests els que van rebre les primeres clatellades. I ja ho deia Kapuściński quan explicava la caiguda de Haile Selassie: “La persona sometida al hambre toda su vida no se rebelará”. Però afegia “apenas dejas que el súbdito tenga comida suficiente, se te sublevará en cuanto intentes quitarle su cuenco”. Bé, ara prendran el bol als que en tenen. Prepareu-vos. Les hòsties estan a punt de començar.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.


Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Etiquetat , , , , , , ,

La fractura digital. I l’altra

Fractura digital. Fa un parell de setmanes em vaig plantar al carrer Calàbria. En Jordi Graells hi feia una xerrada de presentació de l’espai virtual de recursos per a les polítiques de joventut, l’E-joventut. La conferència va ser estimulant, però durant les intervencions del públic em van anar sorgint dubtes que ja que no vaig resoldre in situ no em puc estar d’apuntar aquí. El fonamental és el que gira al voltant de l’anomenada bretxa digital, un concepte elàstic amb el que es vol fer referència a les desigualtats d’accés a les tecnologies de la informació (TIC), però també als diferents usos que se’ls donen i, encara, als beneficis desiguals que n’extreuen les persones. Ja se sap que quan es volen explicar massa coses, els contorns de les paraules se’ns desdibuixen però bé, encara que poc precís, el terme s’entén: hi ha unes desigualtats d’accés a les TIC i aquest accés diferencial amplia les desigualtats preexistents degut al desenvolupament que les mateixes TIC propicien. Crec que en el debat amb el públic aquesta complexitat es va reduir: no podem passar per alt que abans de les TIC les desigualtats ja existien.

Outsiders i insiders. L’agenda setting sempre ha funcionat en base aquesta dicotomia. Uns integrats (amb recursos) influeixen sobre les prioritats polítiques i uns exclosos (sense recursos) s’ho miren des de la barrera. Si els deixen. La participació política diferencial és un tema recurrent en els estudis de comportament polític i això és independent de la presència a la xarxa i l’ús que es fa de les tecnologies. Ja fa uns quants anys que el Projecte Internet Catalunya apuntava que la variable fonamental de l’ús d’internet era l’edat. Però en canvi  no sembla que la participació política online aporti patrons massa diferents de la participació política “analògica”. Els pobres no solen jugar a fixar les prioritats polítiques. Ni tan sols quan són joves i connectats. Sembla clar, doncs, que no n’hi haurà prou posant un ordinador a cada casa, ni ampliant l’ample de banda, ni fent molts cursos d’alfabetització digital. Si la fractura digital no és el problema, les facilitats d’accés no poden ser la solució.

Demandes i necessitats. Graells esmentava un article de Tim O’Reilly a Tech Crunch que sembla que serà una referència: Gov 2.0: It’s All About The Platform. O’Reilly pregunta: “Podem imaginar un nou pacte entre el govern i el públic (vol dir la ciutadania), en què el govern posi en marxa mecanismes per oferir serveis que no són prestats pel govern, sinó per ciutadans particulars? En altres paraules, el govern pot esdevenir una plataforma?”. El mateix O’Reilly ho ha anomenat “l’administració com a màquina expenedora” (vending machine). Sembla ser que alguns no només s’ho imaginen sinó que els sembla força bé. A mi, en part, també, però em fa l’efecte que els apologetes de la modernització de l’administració s’aferren a les demandes explícites i ignoren les necessitats socials. Per ells, la satisfacció del client és la font primordial de sentit i de legitimitat. Jo em pregunto: hi ha res que hagi de preocupar més els gestors públics que les necessitats no cobertes que no tenen una demanda explícita? Qui s’hi fixa en aquestes necessitats? Seria convenient que mentre vetllem per atendre demandes de manera cada vegada més sofisticada no invisibilitzéssim les urgències dels col·lectius menys proclius a reclamar. No utilitzem una fractura nova -la digital- per ocultar les fractures de tota la vida.

Adaptacions fallides. Les TIC han canviat el món, no és cap hipèrbole. I han canviat moltes professions. Els periodistes han passat de denunciar el poder a ser-ne els aliats predilectes i les TIC n’han estat simultàniament l’estocada i la solució parcial. Han posat les eines perquè els periodistes passin de fer de muckrakers a ser community managers, culminant un procés d’aproximació al poder i dedicació al rentat de cara (els periodistes feia temps que treballaven, primordialment, en gabinets de premsa de diferent pelatge). Però també són les TIC les que han possibilitat l’eclosió del periodisme ciutadà, en part, com a reacció a aquesta evolució. Si el periodisme no fa la funció que li pertoca, alguna cosa l’havia de suplir.
La proposta d’O’Reilly m’hi fa pensar. D’una banda perquè són justament les TIC les que han permès prescindir dels intermediaris en les relacions mercantils, en les relacions polítiques, o en el procés d’informar-se. Un govern intermediari seria un govern prescindible. De l’altra, perquè l’administració viu instal·lada en una redefinició gerencialista que pensa els ciutadans en termes de clients i oblida la seva funció redistributiva -una condició de la democràcia. Mentre s’aposta per la transparència i la receptivitat, mentre es parla d’afavorir el control de l’administració i la deliberació democràtica, algú hauria de recordar que el què fa possible participar d’aquesta deliberació en igualtat de condicions és molt analògic. És justament aquest el “negoci” de l’administració i mal anirem si aquesta no fa la funció que li toca. L’equivalent al periodisme ciutadà, en aquest cas, serà tornar a la caritat de l’església.

Etiquetat , , , , , , , , , ,