La difícil campanya del PSC a Barcelona

El mite de l’underdog

L’any 1948 va néixer un mite. Hi havia eleccions al congrés americà i els principals comentaristes polítics havien predit una victòria aclaparadora del republicà Dewey. La foto de Truman –el guanyador dels comicis– amb una tirada del Chicago Tribune anunciant la seva derrota a tota pàgina era el cop de gràcia a la credibilitat dels oracles polítics. Diversos diaris van cancel·lar els seus contractes amb empreses demoscòpiques. La victòria de l’underdog, del David contra Goliat, era entronitzat al paradís de les eleccions espectacle.

Els mètodes d’enquesta s’han perfeccionat molt des de llavors. S’han millorat els sistemes de mostreig, s’ha afinat en la identificació dels probables votants i abstencionistes, s’ha ajustat la inferència del vot dels indecisos. Però les enquestes no només tenien problemes de mesura, també en tenien –i en tenen– de circularitat: el resultat de les enquestes preelectorals condiciona els votants potencials en un bucle tan magnificat com difícil d’aïllar i predir. I aquest efecte no només es dóna per accident, esclar. Les enquestes preelectorals s’utilitzen i es difonen amb ànim de mobilitzar (o desmobilitzar). Perquè la remuntada del dèbil és una història innegablement atractiva, però la tendència a enfilar-se al bandwagon -el carro guanyador- també està ben documentada.

Ni Hereu és Truman, ni Trias és Dewey…

Aquests dos efectes, underdog i bandwagon, han sobrevolat les municipals barcelonines. D’una banda, els mitjans propers a Trias han anunciat una clara victòria del seu candidat. Més clara del què es veu en les seves pròpies enquestes, que assenyalen una reducció de les distàncies que aconsellaria ser prudent (1). De l’altra, en determinats mitjans ha quallat la visió d’un Hereu enfrontat als elements, que “esclafà l’exconsellera Tura” contra la voluntat de l’aparell del seu partit. És un discurs que tampoc sembla gaire ajustat a la realitat: l’aparell havia donat suport explícit a Hereu, l’extemporània candidatura de Tura mai va semblar tenir cap possibilitat d’imposar-se i, així tot, Hereu amb prou feines va aconseguir mobilitzar la militància de la seva federació. Independement d’aquestes objeccions sembla que alguns ja tenen el seu Truman.

Però l’esquema té dos defectes. El primer, de repartiment: ni Hereu sembla massa còmode en el paper d’underdog disposat a trencar-se la cara al tot o res, ni sembla que Trias vulgui assumir el risc d’haver-se d’empassar un excés d’eufòria. Ho escrivia Marçal Sintes a El Periódico:

Hereu (…) ensopega amb les dificultats inherents a l’art d’actuar -per dir-ho com Arthur Miller-, art que no està a l’abast de tothom. Això provoca que l’ús de frases fetes i d’eslògans suats, juntament amb l’agressivitat impostada i la pulla de microones, es facin evidents, encartonin el seu discurs i, el pitjor de tot, entelin la seva autenticitat. Passa que és més fàcil el que ha triat Trias, que a sobre és un home que, en general, cau bé en la seva desimboltura.

La publicació de l’enquesta preelectoral del CIS ha acabat d’estalviar part de la feina als convergents. Poden dedicar-se a aconsellar prudència perquè l’eufòria ja la cultiven les previsions. Ja ho he dit oi, que el valor predictiu de les enquestes ha millorat molt?

… ni això és Amèrica

El segon defecte és de fronts: en un debat sense cap proposta identificable ni cap desacord estratègic profund, amb uns candidats de perfil polític com a mínim desdibuixat, els socialistes apel·len a contenir la dreta. L’enquesta del CIS ajuda als socialistes en aquest cas, perquè el primer pacte de govern que suggereix és la suma de CiU i PP. Malgrat totes les dificultats que pot tenir Hereu per ser creïble com a garant de l’esquerra, fan ben fet de portar el debat a aquest terreny. Fan ben fet perquè les retallades del Govern de la Generalitat, combinades amb l’escàndol de successions i la rebaixa de l’IRPF a les rendes superiors a 120.000 euros poden generar una mobilització vital pel PSC. Fan ben fet perquè podrà defugir un debat en clau nacional/identitària on el PSC va perdre molts vots el novembre -i on Hereu es va enganxar els dits recentment arran de la consulta. Fan ben fet perquè també els beneficia una lectura de les eleccions (i un càstig electoral) a nivell autonòmic. Però això no és el bipartidisme americà. La tàctica no és només mobilitzar els propis i desmotivar els adversaris. Les mencions al desballestament de l’Estat del Benestar xerriquen com qui es passa de frenada. Massa soroll. I del soroll, com de l’embolic, sempre hi ha qui en treu profit, però res no garanteix que sigui Hereu qui l’acabi capitalitzant. L’enquesta preelectoral del CIS conté amenaces evidents: el PP aparentment infraestimat i uns Ciutadans a les portes de l’ajuntament. Tot plegat sense comptar la PxC, que Vila d’Abadal esmentava fa uns dies a RAC1 sabent perfectament a qui pot fer més mal.
A més, per més curta que sigui la memòria de l’electorat, el PSC ho tindrà difícil per sortir indemne del retallòdrom. Fa un any que l’Estat espanyol va ser intervingut pel Directori i Zapatero va fer les retallades més brutals de la post-transició, recordava avui el Juliana.  Només els faltava la sempiterna supeditació del PSC als interessos del PSOE que avui ha donat aire a la campanya convergent. Dissabte mani contra les retallades i embolica que fa fort.
Competència per fer valer l’eix polític que ha de centrar la campanya, per atribuir responsabilitats administratives pels deutes passats i futurs, per  imposar una cronologia o una altra, per agitar o conternir determinades pors, etc.  Pels que ens ho mirem de lluny, la barreja és molt interessant. Agafeu les crispetes, aviat sabrem què ha pesat més.

L’efecte motivador de les retallades

L’atur registrat ha baixat en 64.309 persones el mes d’abril. Registrat. Re-gis-trat. RE-GIS-TRAT. Poca broma. Gent que s’ha desplaçat a una oficina d’algun servei d’ocupació a dir que busca feina. Ho heu fet mai? Jo no. Bàsicament perquè no sembla que serveixi massa de res.

Quan es donen aquestes disminucions sempre hi ha qui té a la punta de la llengua l’estacionalitat. “Eh! No ha canviat res, això són les vacances!”. Les últimes dades del SPEE (antic INEM) assenyalen un augment dels contractes temporals, al sector serveis, amb les Balears i Canàries encapçalant el rànquing de comunitats on s’ha reduït l’atur. Potser sí que les vacances de setmana santa han permès dissimular les dades de l’EPA del primer trimestre. Però no prou com per aplaudir. Aquest abril s’ha acabat amb un 3% més d’atur que fa un any just. Sigui com sigui, les 4.269.360 persones que es van acostar a una oficina d’ocupació dient que buscaven feina són menys que el mes de març. O sigui que hi ha 1.338.099 de persones que no cobren la prestació d’atur i van al SPEE. No els falta fe.

La Secretària d’Ocupació i Relacions Laborals, Esther Sànchez  creu que les dades assenyalen una millora. Un horitzó positiu, ha dit. Horitzó. Ha hagut de mirar lluny. No em ficaré amb les estratègies de la Secretària per motivar-se a sí mateixa, això cadascú s’ho fa com pot. Sí que em fa força més por que vulgui “motivar les persones en atur per buscar feina i orientar-les perquè en trobin”. Diu que la majoria d’aturats dediquen menys de 3 hores diàries a buscar feina. Però si la meitat de persones aturades porta més d’un any a l’atur, ja li dic jo que podran recitar el classificats de La Vanguardia de memòria. L’atur que patim té poc de residual, és un clar problema de demanda de treball: les empreses no necesiten mà d’obra. I menys mà d’obra com la que tenim. Ho deia ella mateixa fa poc més de 6 mesos: el 51% [de les persones aturades] no tienen una capacitación que les permita ser merecedoras de un calificativo [de] ocupables. És un problema? Sí. És de motivació? No. Però és una dona massa llesta com per haver errat el diagnòstic i això és el què més espanta. Els que es dediquen a trobar problemes de motivació fa temps que n’han prioritzat un: el sistema de protecció d’atur –el subsidi– desincentiva la recerca activa de feina. Un horitzó positiu?

El mandarí de la portada

De la Història només m’interessen les anècdotes, deia Merimée. Però les anècdotes tenen un  valor ben diferent en funció de qui les protagonitza: hi ha persones que tenen una incidència sobre el curs de la història més gran que d’altres. Fer de periodista permet viure de prop les anècdotes d’aquests notables, saber-ne detalls que van més enllà de les entrevistes transcrites a la premsa.

D’anècdotes recollides en anys de feina Rafel Nadal n’ha fet un petit llibret  –a aquestes alçades ja el coneixereu–  que es diu Els mandarins. Algú l’ha comparat amb els Homenots de Josep Pla. Em sembla una comparació exagerada, perquè en Pla tot acaba sent monumental i Nadal és d’una concisió extrema –miniatúrica– , però el llibre és interessant. Una col·lecció de passatges que permeten situar personatges centrals de la història política present o recent. Dels silencis de Montilla  al rasputinisme de Prenafeta, passant pel superficial Zapatero i el pusil·lànime Rajoy. Retrats que segur que no agradaran a més d’un dels protagonistes. Però què hi farem si els homes i tantes i tantes dones som tan lleigs? La mateixa pregunta es feia Pla al pròleg del primer volum d’Homenots.

El llibre es basa en un joc suggerent, endevinar el pecat del protagonista, detectar la falta només suggerida. Despulla els poderosos i les seves misèries i ambicions. Però descobreix també les pròpies vanitats. Arturo San Agustín li diu a Pujol que el seu problema és no tenir res per mostrar a la posteritat i el president es preocupa. Exhibeix com un trofeu la capacitat del periodista per detectar les inquietuds del polític. I qui diu detectar, diu inventar. El periodista marca l’agenda, Nadal és el mandarí de la portada.

Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.

Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Duran va nu

Valentí Puig escriu a La Vanguardia:

Quienes distorsionen el eje Mas-Duran posiblemente dañarán las posibilidades del momento político y no sólo en CiU. Mas es el ganador de las elecciones autonómicas; Duran, el político con más prestigio en España y también con poder en Madrid. Suman un capital, y dilapidarlo se volvería en contra de la actual hegemonía de CiU.

S’equivoca de mig a mig. El flanc que li toca defensar a Duran va ser el que va quedar més mal cobert a les passades eleccions al parlament. CiU va esgarrapar milers de vots sobiranistes, però no va poder evitar una  important fuga de vot cap al PP. L’actiu Duran no és que estigui amortitzat, és contraindicat en un escenari polític com l’actual, vertebrat per la polaritat nacional. Menció a part mereix que s’insisteixi en el prestigi polític del líder d’Unió. Algú que quan ha de reivindicar la seva (qüestionada) autoritat només se li acut humiliar públicament els seus col·laboradors és un pèssim líder. A més d’una intel·ligència política ben escassa. Enlloc de callar es deixa véncer per l’altivesa i mostra sense pudor fins a quin punt és una antigalla. Per això el més sorprenent del què diu Puig és el següent:

Miquel Roca [en el pròleg d’un llibre de Duran] criticaba en el 2007 a los políticos que prefieren la ambigüedad a la definición polémica. Criticaba también la democracia auscultativa, el decirle a cada uno lo que desea escuchar, porque la función del líder es proponer, no ir a remolque.

Pretén elogiar-lo per la capacitat d’abstreure’s de la influència del 10-A. Però es torna a equivocar. La posició de Duran no conté la més tímida proposta ni pretén anar més enllà del què és donat. És l’ immobilisme del general que vol evitar la guerra per no perdre els galons que li han penjat sense actuar. No és sorprenent que a La Vanguardia -el seu Estat Major- en comparteixin les pors. La seguretat d’una inacció que no els obligui a revelar les pròpies ineptituds. Han fet tard.

Hi havia una vegada un Gang Bang

Una dona va entrar ofesa a la comissaria. Volia presentar una denúncia. Uns joves es banyaven despullats al riu, davant de casa seva. Un policia demanà als joves que se n’anessin riu amunt, però la dona tornà indignada al cap de poca estona. “Encara els veig des de la finestra del segon pis”, va dir. El sofert agent va pregar als joves que marxessin. Al cap d’hores la mateixa dona arribà a la comissaria esgarrinxada i feta un cromo. “He vist el joves en un gorg entre els matolls. Encara es banyes despullats”. Tinc mala memòria, però juraria que és un conte de Slawomir Mrozek. Em va venir al cap quan vaig sentir que e-cristians pretenia presentar una querella contra Gang Bang, una obra de teatre que es podrà veure al TNC a partir de demà.

Més enllà de la propaganda mútua que se solen fer els provocadors i els provocats, és ben irònic que el Miró i Ardèvol sempre sigui on toca a l’hora de fer notar escàndols potencials. Deu pensar que més d’un amant de la passió d’Olesa es podria presentar al TNC sense saber on es fica. Gang Bang és el terme que s’usa per designar una orgia en la qual una persona (normalment una dona) té relacions sexuals amb diversos homes. Llegeixo a la wipipedia que Lisa Sparxxx n’ostenta el rècord. Es va passar per la pedra 919 voluntaris. Però això, en Miró i Ardèvol ja ho deu saber, interessat com està a inventariar provocacions.

Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Milo Aukerman no és cap moderno

Ni les burles i estereotips copiem bé. Mentre al món anglosaxó fa anys i panys que criden a la vivissecció –acadèmica–  dels hipsters, o directament al seu extermini –físic–, aquí amb prou feines els hem posat un nom adient. Modernos? Però què voleu designar amb aquesta merda de nom? Diu que hi ha una colla de joves i no tan joves que s’han apropiat de la imatge de diferents cultures juvenils i les han corromput. To bastardize és com ho diuen en anglès. I sembla molt més insultant. Es veu que els hispters seran la fi de la civilització occidental: són els culpables de la pèrdua del sentit subversiu que les cultures juvenils havien tingut i demostren una infinita incapacitat per crear res genuí. Sona terrible, oi?

Ja vaig dir fa uns dies que tots aquests discursets em semblen una collonada còsmica. Laments de iaia. La gent vol molar –que és un verb caló i aquests saben de què parlen. I és igual si molen les air max o les chuck taylor, els tautatges de pin-ups o les ampliacions de lòbul, les jaquetes texanes o les varsity. O tot alhora. S’ho foten a sobre i es converteixen en un pastitx ambulant. Però un pastitx molón. No me’n ric.

L’última gracieta és recent. Un dels col·lectius que se sent especialment violentat per les usurpacions de l’hipster són la colla del hardcore. I com que determinades expressions del hardcore es basen en l’ostentació testosterònica han formulat la seva indignació de manera viril: “aquests maricons ens roben la imatge”. Groller? Sí. Però no sé si prou trascendent com per redimir la cosa hipster. Ara resulta que són portadors d’un missatge de transformació: la lluita contra l’homofòbia que habita en les masculínissimes cultures juvenils de finals del segle XX i principis del XXI. Massa ganes de trobar sentits, tenen alguns.

Hi ha un parell de coses que no entenc. Una és la resistència a acceptar que de subversió no n’hi hagut mai gaire, en la cosa jovenívola. Gaire més que avui, si ens posem tiquis miquis. L’altra és la ceguera davant l’evident successió de plagis, apropiacions i reivindicacions pendulars que han guiat les estètiques juvenils. Hi ha un exemple que em, fa gràcia. Li van preguntar a Mike Watt per què vestia camisa de franel·la. El patriarca del punk –d’Stooges a Minutemen- va respondre: “És l’uniforme del rock. El nostre heroi d’infància era John Fogerty i ell en duia. Al principi no sabíem que eren camises de pagès, pensàvem que eren camises de rock’n’roll”. La Credence inspirant el més punk dels punks. Au.

Aquí les fòbies les hem focalitzat en les ulleres de pasta. Fins té versió castissa. Gafapastas. No ho entenc gaire. Les ulleres de pasta no molen i per tant no entenc quines enveges poden mobilitzar. Tampoc hi ha cap grup organitzat de nerds que reivindiqui drets tribals sobre l’artilugi. Però si el que volien fer aquesta colla de “modernos” era posar un contrapunt d’inadaptació al seu collage, van fer tard. Milo Auckerman va convertir les ulleres en la icona identificativa dels Descendents. Segurament la primera banda que va merèixer el qualificatiu de hardcore melòdic. Fa trenta anys del primer disc (EP) que va gravar sent-ne el cantant. Després va anar a estudiar bioquímica a Wisconsin. Abans, ni les ulleres eren impostura.

Barnils i la història estroncada

A principis del segle XX, a Barcelona, hi havia diaris en català i hi havia qui els escrivia: Ors, Pla, Xammar, Carner, Riba, Fabra, Pujols, Foix. Sembla una obvietat, però alguns no se n’ha assabentat encara ara. Si conec molts d’aquests periodistes -que  han fet història, que deia Casassús- és en gran mesura gràcies a Ramon Barnils. Els que he esmentat i molts d’altres: Tísner, Fuster, Espriu, Estellés, Vinyoli, Bauçà, Calders, Monzó. I Ferrater. El memorable apunt  biogràfic sobre Gabriel Ferrater. Tots surten en alguna banda o altra del llibre “Articles” que fa deu anys em va caure a les mans.

Em sembla recordar que era Eugeni d’Ors que va definir la feina dels articulistes com a “papallonera”. Vés a saber què devia voler dir: podia referir-se a l’efimeritat, a la lleugeresa, o qualsevol cursilada noucentista. Potser també es referia a l’agilitat, o a la punteria. El perill de les metàfores és que t’exposen a la imprecisió i la carrincloneria. Però d’agilitat i punteria no n’hi faltaven, al Barnils. Fa uns mesos vaig escriure que era una baula en la tradició del periodisme català. Un enllaç entre generacions.  Veient com el record de Barnils s’ha estès per la xarxa aquests dies veig que la meva metàfora només pecava de cursi. No el vaig tenir de professor, ni tan sols el vaig arribar a conèixer, però n’he après unes quantes coses sobre què cal llegir i com cal llegir-ho. Barnils ens ha avançat molta feina.

Coda: Havia tingut solució de continuïtat.

Aquiescència

El 71% dels catalans se situa a si mateix entre les opcions polítiques de centre i d’esquerra. Considerant que el 18’5% no saben o no contesten quan se’ls demana que es defineixin en una escala que va de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, podem definir la xifra d’àmplia majoria: el 87% de les persones que es veuen en cor de respondre alguna cosa tendeixen a ubicar-se cap a l’esquerra. Això a Catalunya, en una enquesta feta el setembre de 2010. Dos mesos abans que CiU arrassés a les eleccions amb un 38,47% dels vots.

Als EUA, l’any 2005, el New York Times va fer una enquesta anomenada Class Project. Com endevinareu, anava sobre estratificació social, i no hi faltava una pregunta on els enquestats havien de respondre amb quina classe social s’identificaven. El 67% de les persones participants es definien a si mateixes com a classe mitjana o mitjana alta. A la mateixa enquesta, el 49% dels enquestats declarava uns ingressos familiars inferiors a 49.999 dòlars, justament la mediana d’ingressos d’aquell any. També hi havia un col·lectiu de persones amb elevats ingressos que deien ser de classe mitjana. És un fenomen recurrent. Sembla que força més persones es consideren de classe mitjana de les que tocaria per la distribució dels ingressos.

Quan es fan enquestes s’ha de tenir en compte un biax anomenat aquiescència. Es refereix a la tendència de les persones enquestades a donar la resposta que consideren més positiva, la que creuen que plaurà més a l’enquestador, la que imaginen socialment més aprovada. La foto on s’agraden més. Ser d’esquerres: ser progressista, verd, solidari. Ser de classe mitjana: tenir casa, cotxe i oci. Assolir les pròpies aspiracions i assegurar un futur a la descendència. I haver-ho batallat. D’aquí que hi hagi rics que diuen ser de classe mitjana.

Suposo que és justament per aquest efecte –la resistència a definir-se en termes negatius– que ahir em vaig trobar discutint amb diferents dones sobre la conveniència de celebrar el 8 de març. Ni sóc gaire amic del folklorisme, ni crec que les coses s’arreglin amb diades. Però sí que entenc que les commemoracions poden ser una interpel·lació aprofitable. Una oportunitat per posar el focus sobre determinats problemes, desigualtats, discriminacions, injustícies. No deixa de ser curiós que qui se senti interpel·lat per la diada siguin dones. Que a més sigui per qüestionar-ne el sentit és, directament, insòlit. Que el 8 de març no és necessari perquè ja vivim en una societat normalitzada, m’han dit. Que el dia de les dones treballadores s’hauria de celebrar conjuntament amb el dels treballadors mascles. Fer una festa “genèrica” (sic). Cal que m’esplaï fent llista dels possibles greuges? Només en el mercat de treball: gap salarial, discontinuïtat laboral, jornades parcials, doble presència… Entenc que no és agradable acceptar que el que acabem fent a la vida no sempre és fruit de decisions personals, sinó de constriccions diverses –normes socials, predisposicions biològiques. Entenc, també, que no totes les dones pateixen les mateixes dificultats. Però negar les desigualtats i negar l’existència d’un subjecte col·lectiu definit per patir-les –o per tenir-ne una alta prevalença, si voleu– és pitjor que perpetuar-les. És enfangar-s’hi.