Emprenedors o funcionaris?

El país ha de triar: seguretat o iniciciativa? Ho deia Artur Mas a l’entrevista de balanç dels 100 dies amb Mònica Terribas [Minut 43]. Una barreja de tòpics sobre la burocràcia, mencions etèries a la llibertat, simplismes sobre la creació d’ocupació i arengues sobre una tradició catalana basada en la iniciativa individual. Un nou fals dilema a la llista de trampes argumentals del nou govern.

La visió idealitzada dels menestrals és una malaltia estesa dins l’historiografia catalana. Només falta que algú hagi vist en el senyor Esteve el nexe directe entre la catalanitat i l’ètica protestant -abnegadament treballadora- del nord enllà. Però amics, ho sento, tenim el costum de mirar-nos en miralls poc fidedignes. Els nostres antecessors eren esforçats perquè eren pobres. Però la fortuna dels catalans va venir de la mà de la vinya quan els francesos van patir la fil·loxera, del suro i el cartró quan Europa s’esllanguia entre guerres. Mai no hem estat l’avantguarda tecnològica, és qüestió de massa crítica. En tot cas hi havia gent que havia de treballar molt per guanyar-se les garrofes. I hi havia qui se les guanyava a compte propi, esclar. Perquè no tenia altre remei.

Aquest perfil d’emprenedor “per necessitat” és el que continua vigent. Autoocupació. Deixem-nos d’apel·lacions a la valentia i el voluntarisme, doncs. Cal força més que valor i ganes per sortir-se’n, a la vida. Que consti que no critico la gent que és capaç d’espavilar-se, al contrari, em semblen dignes de tots els elogis i  em sembla la mar de bé que se’ls doni suport. Però no cal que en fem norma. El 72% de les empreses creades a Catalunya l’any 2008 eren empresaris individuals. La immensa majoria al sector serveis. Jo no tinc res en contra dels bars i les botigues i sé prou bé que pràcticament el 40% de la població que treballa ho fa en molt petites empreses d’aquest estil. Però no sé si això hauria de ser la gran aposta governamental per “sortir de la crisi”. Els defensors de l’emprenedoria al·leguen que la riquesa la crea el sector privat. Però no val inventar associacions per falsejar els debats: barrejar la creació de riquesa i la productivitat amb el predomini del sector privat no se sosté. No hi ha cap correlació que demostri que a més sector públic pitjor funcioni l’economia. O al revés, no hi ha dades que avalin que més sector privat faci ser més productius. No hi ha patrons clars i si n’hi ha algun diu just el contrari. Hi ha països amb un pes molt important del sector públic com a proveïdor d’ocupació que tenen excel·lents nivells de productivitat.

Ja se sap, quan es parla d’emprenedoria els tòpics apareixen com una plaga. Gent jove de diferents estrats socials units per l’esperit intrèpid, la voluntat d’independència i la convicció que tenen alguna cosa important a oferir. La cantarella de l’individualisme culpabilitzador.  Segons el perfil de l’emprenedor a l’estat Espanyol ni són tan joves, ni tan diversos, però el reguitzell de tòpics i prejudicis ha arrelat. Per això esclata periòdicament l’escàndol pel fet que els joves prefereixin ser funcionaris que convertir-se en “els seus propis amos”. La tendència augmenta cada any que passa, cosa ben comprensible ja que l’atur i la precarietat laboral tampoc paren d’augmentar. La gent tendeix a buscar protecció quan se sent amenaçada, fer una altra cosa seria ben imprudent. Aquesta precarietat té una influència notable sobre l’endarreriment de l’edat d’emancipació, les baixíssimes taxes de natalitat, l’acumulació contraproduent de credencials acadèmiques i tots els mals que vulgueu. Però hi ha qui ha triat buscar els problemes a una altra banda. La competència deslleial del sector públic usurpa el talent al sector privat, diuen. Caldria equilibrar salaris, drets i deures, resolen. A la baixa, s’obliden d’afegir. Perquè com bé documenta el Global Entreperneuship Monitor, l’emprenedoria es pot estimular generant oportunitats, incentius i facilitats -eliminar les traves burocràtiques. Però és molt més probable -simple contrastació empírica– que l’emprenedoria es doni per la pura necessitat. Per això Uganda, Perú o Equador encapçalen els rànquings d’emprenedoria al món. No solen ser aquests països els que es posen com a exemple quan ens venen la moto del foment de l’emprenedoria, oi? Països pobres i amb important nivells de desigualtat. Ja que hi som. Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector públic és amb els nivells de desigualtat. En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats. Però no patiu, no us faré triar entre funcionaris o desigualtats. Prefereixo no fer trampa.


Les dades dels gràfics provenen de la base de dades estadístiques de l’OCDE.

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

5 thoughts on “Emprenedors o funcionaris?

  1. Arnau Fuentes ha dit:

    Mmmmm…. “En general com més gran és la proporció de gent treballa al sector públic menys desigualtats.”….

    És una obvietat, no? Pel mateix raonament, si tothom treballés per l’Estat, arribaríem a l’igualtat plena (a més d’aconseguir una taxa d’atur 0): com tothom és funcionari, tots seriem iguals. Visca.

    I això és no fer trampa?

    L’igualtat és una vara de medir terriblement dolenta. No existeix. I l’ igualtat forçada és encara més terrible que qualsevol desigualtat.

    • bfuste ha dit:

      Tant la igualtat com la llibertat poden ser bares de medir dolentes (imprecises, arbitràries, etèries…). I és evident que tot plegat és fer trampa, crec que has volgut llegir més del què deia. Però és que l’argument de l’emprenedoria i la llibertat és igual d’obvi i d’irrellevant. Jo només em reia d’uns quants tòpics contraposant-los a uns altres, em sembla que el joc era clar 😉

      De totes maneres, però, ni les escales salarials de l’administració són planes, ni els països escandinaus són la xina popular, ni és irrellevant el paper de l’administració com a proveïdor d’ascens social via ocupació/meritocràcia, ni… tots els etcèteres que vulguis.

      Perquè una cosa està clara, 1) per més que parlis “d’igualtat forçada”, no és del tot cert que la desigualtat sigui espontània, o lliure, o natural i per decomptat poques vegades és escollida -o estrictament fruit d’eleccions- però 2) fins i tot si la desigualtat fos “natural” (o sobretot en aquells casos que ho és) seria just (i aquest sí que és un criteri prou delimitable) que es compensés.

      Disculpa el rotllo, gràcies pel comentari i gràcies per dedicar-me un post crític 😉

  2. […] 2011 Arnau Fuentes Deja un comentario Ir a los comentarios Per un twit de Marc Arza he arribat a un article de Benet Fusté, que acaba amb unes frases, si més no curioses: Si amb alguna cosa correlaciona el pes del sector […]

  3. Pep ha dit:

    questio previa: molts funcionaris fan una feina necessaria, i es just q siguin justament retribuits.. xq no em saltis al coll 😉
    Dit aixo… la riquesa necesaria x pagar aquests funcionaris la genera la iniciativa privada i no al reves.
    Agafa el pais mes pobre. Es mereixen tenir metges? obviament SI. nomes hi ha un problema, no se els poden pagar.
    nomes quan la iniciativa privada, desde els autoempleats que tu menystens fins a gran empreses generen la riquesa necesaria per pagarse els serveis publics, apareixen els funcionaris.
    clar que els paisos mes rics tenen mes funcionaris… perque se els poden pagar.
    respecte per els funcionaris, pero mes per els que mes arrisquen, mes se els hi exigeix i que generen els diners amb que es paguen els sous dels funcionaris, incloent els autonoms.

    • bfuste ha dit:

      No pateixis, no tinc cap ànim de saltar-te al coll. El meu orgull coorporatiu és molt limitat, bàsicament perquè de funcionari no en sóc 😉 I de fet segur que coincidiríem en moltes crítiques al sector públic, les seves ineficiències, perversions, clientelismes, hiperpolititzacions, i una tirallonga de defectes que no m’acabaria. Veient l’interès que suscita el tema, un dia ja desenvoluparé aquestes crítiques. Ara bé, el que jo volia assenyalar amb el post és que “aprimar” el sector públic no dinamitza l’economia, que aquesta relació és un tòpic desafortunat que no hi ha cap dada que sostingui, i que si ens posem ideològics/tòpics/doctrinaris qualsevol argument val (és més, n’hi ha que com a mínim tenen l’aval de les dades). Poca cosa més.
      En tot cas no pretenia menystenir ningú: “em semblen dignes de tots els elogis i em sembla la mar de bé que se’ls doni suport”, he escrit. La iniciativa privada té moltes gràcies que mai no tindrà el sector públic, la principal, l’agilitat.
      Ara bé,
      1) La ràtio de treballadors públics té una correlació molt tènue amb la riquesa del país
      2) Que la despesa pública no respongui estrictament als teus interessos o necessitats és una cosa (tu no deus cobrar pirmi, potser no necessites teleassistència, ni entens que calgui tenir fragates classe santa maría per anar al perejil). Suposo que per això parlen de “llibertat”. Però dir que amb els diners dels autònoms es paga el sou dels funcionaris és una altra simplificació grollera: diríem que els metges de sant pau viuen a costa de la inciativa privada? no produeixen cap bé tangible i monetaritzable? els de la quiron fan alguna cosa diferent o també serien uns paràsits? Ens podríem embrancar en un diàleg absurd d’ous i gallines i segurament no arribaríem a cap acord o sigui que hi torno: ens podem centrar en aquelles coses sobre les quals tenim alguna evidència empírica?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: