Successions. L’atrapamosques

[Dissabte vaig començar a escriure un post.]

La perseverança no atorga raons. Però per guanyar determinades batalles és millor ser insistent que tenir raó. Duran Lleida va anunciar que l’impost  de successions seria abolit abans de les eleccions municipals i automàticament s’ha intensificat la propaganda. Els arguments són bàsicament dos.

El primer és ridículament pueril: és una promesa electoral i les promeses s’han de complir. Ja no parlo de la relativitat dels compromisos i dels nombrosos incompliments programàtics dels que ha fet, fa i farà gala aquest govern (com tants d’altres). Em refereixo al simple fet que quan les promeses són tan idiotes i mancades de context el millor que pots fer és amagar-les sota l’estora. És en els objectius on  s’han de valorar primordialment les polítiques. I un impost, ja em perdonareu l’obvietat, és un instrument per assolir un objectiu, però no un objetiu. Ho és instaurar-lo i ho és suprimir-lo. Doncs, bé, l’anul·lació no servirà a cap dels objectius amb els que ens la van voler embolicar: ni dinamitzarà l’economia -deixar de gravar l’estalvi és un desincentiu al consum-, ni millorarà el poder de compra de les classes mitjanes -a l’exercici 2006, abans de la reforma, els declarants amb una base imposable superior a 80.000 no arribaven al 15%, són aquesta minoria la classe mitjana a protegir?-, ni impedirà que cap iaia hagi de dormir sota el pont -això darrer, bàsicament, perquè ja no passava. La seva supressió erosionarà, en canvi, el principi d’equitat. Que l’instrument no funciona prou bé perquè les grans fortunes l’esquiven? Doncs mala llet. I afineu-lo. La gent condueix beguda, excedeix els límits de velocitat, falseja els requisits per accedir a habitatges de protecció oficial. Però no per això abolim les regulacions emparats en fal·làcies de baix nivell, sinó que mirem de millorar-les. A arguments dèbils, contraarguments dèbils: la principal reserva que es fa a la mesura és la seva inoportunitat. Molt poc consistent, però més val això que res. Tan de bo que per evitar agreujar la insuficiència pressupostària de la Generalitat se’n revisés l’aplicació.

En realitat, però, fa temps que els convergents havien canviat la tàctica i ja no ens explicaven els objectius que perseguia la supressió de l’impost. La van convertir en un objectiu per se: carregar-se l’impost seria la reparació d’una injustícia. És el segon argument. La justícia. Elevada parauleta, pensareu. Doncs no. No va d’intel·lectuals citant Rawls contra uns altres que branden Nozick, mentre els soferts lectors de Dwarkin es disputen els torns de paraula amb els de Sen, Cohen i Van Parijs. Potser perquè als de les successions no els interessen les teories de la justícia. Potser perquè si discutissin seriosament sobre la suposada il·legitimitat de l’impost en trobarien pocs d’arguments sòlids. Tan és. Ara, davant la injustícia no hi ha matisos. Sí o no. Tot o res. S’han complicat la vida.

S’ha complicat la vida amb arguments fluixos, fluixos, però igualment viscerals. El discurset del què fan bandera  té dues modalitats i totes dues apel·len a apriorismes arrelats. El primer apriorisme és l’animadversió als impostos. Com que estem molt predisposats a malfiar-nos de qualsevol impost algú pot dir “No és correcte que no sé quin bé pagui dues vegades” i li comprem l‘argument. Com si pràcticament qualsevol transferència no anés associada a una taxació. El segon és el greuge (pretesament) patriòtic. No és just que aquí es pagui l’impost i a d’altres llocs d’Espanya no ho hagin de fer. Los catalanes ya pagan más és infal·lible. Hem d’impedir la fuga dels moribunds!  diuen els més eixelebrats. L’apel·lació al nacionalisme arnat com a criteri de decisió i la consagració de la referència espanyola com a terreny de joc. Per què pensar si calen o no determinats impostos? Per què valorar si són útils o no determinats peatges? Per què avaluar quines conseqüències poden tenir determinats gravàmens? Si la resta d’Espanya no paga nosaltres tampoc! Fantàstic canalla. Ara tornem aplaudir en Juliana i els seus “no vamos a ser menos”. Tornem a mirar aquell gag de la merda en un pal. I mesurem-nos això de l’ull, aviam si és biga o bri de palla.

[Diumenge] Germà Gordó va dir que no eliminaria totalment l’impost. M’ha fotut el post enlaire, però és una finta memorable: la xarxa s’ha omplert de retrets. Cagadubtes, farsants, pastifes! Convergència es va complicar la vida fent bandera d’una niciesa, però resoldrà el problema de manera magistral. Les reaccions que ha suscitat el matís de Gordó són l’enèsima prova del seu èxit. L’anècdota és capaç d’eclipsar objectius, contextos i conseqüències. El programa! crida tothom. No és que marquin l’agenda, és que l’han convertida en un atrapamosques. Tots ben empastifats en la seva lectura de la realitat. Fins i tot ells.

Advertisements
Etiquetat , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: