Aquiescència

El 71% dels catalans se situa a si mateix entre les opcions polítiques de centre i d’esquerra. Considerant que el 18’5% no saben o no contesten quan se’ls demana que es defineixin en una escala que va de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, podem definir la xifra d’àmplia majoria: el 87% de les persones que es veuen en cor de respondre alguna cosa tendeixen a ubicar-se cap a l’esquerra. Això a Catalunya, en una enquesta feta el setembre de 2010. Dos mesos abans que CiU arrassés a les eleccions amb un 38,47% dels vots.

Als EUA, l’any 2005, el New York Times va fer una enquesta anomenada Class Project. Com endevinareu, anava sobre estratificació social, i no hi faltava una pregunta on els enquestats havien de respondre amb quina classe social s’identificaven. El 67% de les persones participants es definien a si mateixes com a classe mitjana o mitjana alta. A la mateixa enquesta, el 49% dels enquestats declarava uns ingressos familiars inferiors a 49.999 dòlars, justament la mediana d’ingressos d’aquell any. També hi havia un col·lectiu de persones amb elevats ingressos que deien ser de classe mitjana. És un fenomen recurrent. Sembla que força més persones es consideren de classe mitjana de les que tocaria per la distribució dels ingressos.

Quan es fan enquestes s’ha de tenir en compte un biax anomenat aquiescència. Es refereix a la tendència de les persones enquestades a donar la resposta que consideren més positiva, la que creuen que plaurà més a l’enquestador, la que imaginen socialment més aprovada. La foto on s’agraden més. Ser d’esquerres: ser progressista, verd, solidari. Ser de classe mitjana: tenir casa, cotxe i oci. Assolir les pròpies aspiracions i assegurar un futur a la descendència. I haver-ho batallat. D’aquí que hi hagi rics que diuen ser de classe mitjana.

Suposo que és justament per aquest efecte –la resistència a definir-se en termes negatius– que ahir em vaig trobar discutint amb diferents dones sobre la conveniència de celebrar el 8 de març. Ni sóc gaire amic del folklorisme, ni crec que les coses s’arreglin amb diades. Però sí que entenc que les commemoracions poden ser una interpel·lació aprofitable. Una oportunitat per posar el focus sobre determinats problemes, desigualtats, discriminacions, injustícies. No deixa de ser curiós que qui se senti interpel·lat per la diada siguin dones. Que a més sigui per qüestionar-ne el sentit és, directament, insòlit. Que el 8 de març no és necessari perquè ja vivim en una societat normalitzada, m’han dit. Que el dia de les dones treballadores s’hauria de celebrar conjuntament amb el dels treballadors mascles. Fer una festa “genèrica” (sic). Cal que m’esplaï fent llista dels possibles greuges? Només en el mercat de treball: gap salarial, discontinuïtat laboral, jornades parcials, doble presència… Entenc que no és agradable acceptar que el que acabem fent a la vida no sempre és fruit de decisions personals, sinó de constriccions diverses –normes socials, predisposicions biològiques. Entenc, també, que no totes les dones pateixen les mateixes dificultats. Però negar les desigualtats i negar l’existència d’un subjecte col·lectiu definit per patir-les –o per tenir-ne una alta prevalença, si voleu– és pitjor que perpetuar-les. És enfangar-s’hi.

Advertisements
Etiquetat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: