I vostè, considera just que existeixin impostos sobre l’herència o successió de béns?

“Les vaques volen? Si ho publica La Vanguardia, creu-t’ho” deia un celebrat anunci del diari barceloní. I si  publica que  el 80% del catalans creu que les vaques volen, què hem de fer? Creure que volen o exiliar-nos urgentment? El tripartito ocultó una encuesta en la que el 83% veía injusto el impuesto de sucesiones, titulava La Vanguardia fa uns dies.  Dues mentides fàcils d’identificar per qualsevol persona que entengui el que llegeix:
1) No era un sondeig del govern, sinó una “Enquesta proposada per la Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Sociologia com a beneficiària de la subvenció concedida pel Centre d’Estudis d’Opinió, per a un projecte d’investigació social aplicada”. Es pot llegir a la portada de la pròpia enquesta.
2) Ningú l’havia ocultada, es podia consultar a la portada del web del CEO; i el que es podia veure eren els resultats preliminars d’un informe encara no entregat (que s’hagués decretat el 28 de desembre entra dins la lògica de l’execució pressupostària, que permet lliurar un estudi preliminar que possibiliti . fer el pagament, i “millorar-lo” dins del termini de justificació, que sol expirar el març de l’any següent a la convocatòria)

Però a banda de les mentides hi ha unes quantes confusions dignes de revisar. La pseudonotícia m’ha recordat aquells “bells deliris que fascinen la raó” que esmentaven Salvador Cardús i Joan Estruch a propòsit de les enquestes de la joventut a Catalunya. Les ciències socials de fa 25 anys no s’assemblaven gens a les actuals, però al llibret hi ha unes quantes idees que cal no oblidar. Una enquesta imposa una problemàtica, suposa que tothom té una opinió sobre aquella problemàtica i tracta totes les opinions com si valguessin el mateix (valora igual l’opinió dels anticonceptius d’un ginecòleg que la d’una monja, hi diuen). A més, suposa que hi ha una “opinió publica”, que seria la mitjana de les opinions individuals dels ciutadans. Com si aquesta hipotètica opinió pública no tingués res a veure amb la que els propis mitjans han creat. Com si l’opinió pública fos la realitat ontològica.

En periodisme hi ha una distinció rudimentària: la informació tracta dels fets, no d’opinions. A vegades aquesta distinció es difumina i el periodista opina dins d’un text informatiu. A vegades la cosa és més perversa i es pretén fer passar una opinió per un fet, sense profilaxi. El súmmum ve quan directament es menteix.  Fa cent anys que el periodisme polític va entrar en crisi i que la premsa prova de  dissimular el partidisme i el sensacionalisme amb o menys fortuna. En fa 70 que  Hearst és un dolent de pel·lícula. Però al comte de Godó això no li importa. Ell fa periodisme de casta.

Coda: “If men define situations as real, they are real in their consequences”. William Isaac Thomas

Advertisements
Etiquetat , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: