L’amenaça no era el punk

L’admirat Xavier Mercadé està sorprès de sentir versionar els Dead Kennedys al Palau de la Música. Bé, fa uns mesos Bcore va reeditar Antitodo en vinil de color. I què? No pot deixar de commoure que encara es miri el punk com a alguna cosa ameçadora. Com commou que se segueixi editant el Maximum R’N’R, veure canalla amb mohawk, o que cada nova referència d’OTAN (1) rebi l’aprovació unànime dels cercles d’iniciats. La mateixa compassió per l’anacronisme. El punk ja era vell quan nosaltres érem adolescents i només calia veure qui omplia l’Estraperlo per sentir el Jello Biafra per intuir quina distància no haurien de sentir els qui són joves avui.

L’última vegada que vaig llegir que el punk no havia mort va ser a l’Abc. Una entrevista a Patti Smith: A la pregunta de si ha muerto el punk, que revolucionó la escena rockera en la década de los años setenta, Smith afirma no creerlo ya que el tiempo “no puede matar” un movimiento musical y estético “que pertenece a la gente”. Curiosa manera de defensar-ne la vigència. Just la contrària que defensa el senyor Mercadé, per a qui el punk mor allà on deixa de ser una broma privada. En això hi estic d’acord, però continuem a les mateixes, on són els joves?

L’eclosió de les cultures juvenils és un fenomen del segle XX, associat a la millora de les condicions de vida, l’augment del temps d’oci i l’explosió del consum postfordista.  Que els joves busquessin singularitzar-se disfressant-se igual que el seus amics era una contradicció que oferia algunes oportunitat de negoci: roba, discos, llibres, drogues. Però l’anatema associat a la joventut s’arrossega des de l’antiga Grècia. Per això ens sembla malament que aquesta jovenalla que no sap ni vestir-se ens manllevi la banda sonora amb tan poc respecte. Ja se sap que els joves no respecten res.

La mort de les cultures juvenils ha anat lligada als intents d’entendre-les, de narrar-les. Perquè no hi ha res a entendre més enllà de l’infinit avorriment. El mateix avorriment que farà sortir la canalla saltenca a cremar contenidors aquest cap de setmana. I no, encara que vagin tan tard com ho anàvem nosaltres, no escolten punk. Però no faran res massa diferent del què fèiem: necessitàvem un hobby i vam aprendre a escopir.

Coda

Mildred: What’re you rebelling against, Johnny?

Johnny: Whaddya got?

(1) Ho sentiu bé. Un tema contra el servei militar obligatori editat 5 anys després de la seva abolició…

Anuncis
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: