Pensions II: I si treballem quan toca?

Generacions. Acabava el primer post sobre pensions amb un estirabot sobre com el poder electoral del vells condiciona les propostes de reforma del sistema de pensions. Veig que ni així estimulo l’activitat comentadora. Sigui com sigui advertia que volia continuar i ho faig recapitulant. L’altre dia assenyalava 3 coses:
a) No és el mateix plantejar les desigualtats entre generacions en termes de cohorts que fer-ho en termes de grups d’edat.
b) Les fronteres entre grups d’edat canvien -som joves més anys perquè ens emancipem més tard; som vells més anys perquè vivim més-, com també canvien les condicions de vida dels membres dels diferents grups d’edat, i el pes proporcional d’aquests grups a l’estructura demogràfica.
c) En aquest entorn canviant, plantejar la justícia entre classes d’edat com una gran cadena de solidaritat intergeneracional fa que sigui difícil pensar les desigualtats entre generacions d’una altra manera que no sigui entenenent les generacions com a cohorts.
És en aquest darrer sentit que cal emmarcar la menció -tan grollera com vulgueu- a la gerontocràcia: tots els estudis que han pretès desmitificar el poder polític -electoral- de les persones grans ho han fet partint de la idea que l’edat és transicional: com que tots ens farem grans un dia o altre, tots gaudirem dels mateixos drets dels que gaudeixen el vells avui. Per això l’edat no implicaria cap fractura política. Aquesta argument, però, té una debilitat: molt probablement els beneficis que perceben les persones grans no seran sostenibles en un context de desequilibri creixent entre actius i inactius. Aquesta debilitat, és clar, també la té el crit de “no ens toqueu l’edat de jubilació”.

Trajectòries laborals. Hi ha qui ha corregut a proclamar que els desequilibris pressupostaris que podrien generar els canvis demogràfics es veuran compensats per l’augment de la riquesa. Xerrameca. El PIB per càpita espanyol  ha crescut 10 punts en des de l’any 1995, la població pràcticament el 18%. I posats a torturar amb dades, de 1980 a 2006 el temps de jubilació que correspondria a cada any cotitzat ha augmentat un 48%. Això per no per no parlar de qüestions més punyents. Segons els indicadors de productivitat de l’OCDE,  de 1980 a 1995 la productivitat per hora treballada a l’Estat espanyol va créixer poc més del 3%. Els deu anys següents, de 1996 a 2006 es va reduir un 0,25%. Al ritme que anem, la productivitat no serveix ni per pagar-nos l’augment d’esperança de vida. I ja pot dir missa el senyor Navarro. Les previsions que anunciaven el col·lapse de la seguretat social els anys 2000 i 2005 no contemplaven que la immigració aportaria 4 milions de persones en edat de treballar en 10 anys. El 45% de les altes a la seguretat social entre 2000 i 2005. Això no tornarà a passar. Però és que, a més, encara que passés, no ho resoldríem tot. L’equilibri global entre persones actives i inactives no és l’únic problema que tenim sobre la taula (malgrat que la seva evolució es prevegi preocupant). L’equilibiri entre anys actius (o cotitzats) i anys inactius (o no cotitzats) en les nostres vides -en la teva biografia i en la meva- també és un problema pendent de resolució.


No cal més mà d’obra. A mi també em semblen preocupants les previsions demogràfiques, també m’inquieten les evolucions de la comptabilitat pública, també podria -finalment- subscriure la tesi que cal repensar el sistema de pensions. Però no fotem. Que estiguem on estem i patim el què patim no és una casualitat demogràfica fruit de decisions reproductives imprevisibles. Van ser unes dades d’atur descomunals les que van desencadenar l’estratègia de retallar la població activa per baix -fent que els joves estudiessin més anys i entressin al mercat de treball com més tard millor- i per dalt -fomentant que les persones grans es (pre)jubilessin ben aviat. Reduir la població activa per maquillar les dades d’atur, res massa original. Però si no hi ha feina, no hi ha feina. Pretendre que la gent gran treballi més anys només podria semblar acceptable si poguéssim assegurar que aquestes persones podran  treballar. Però qui es creu que la necessitat de mà d’obra augmentarà? Jo, no. Per tant només hi ha dos escenaris possibles.
El primer. Continuarem en un mercat laboral de baix valor afegit, amb unes taxes irrisòries de formació al llarg de la vida, i per tant amb una tendència a substituir treballadors vells i cars per treballadors joves i barats (1), fent que augmenti encara més la diferència entre l’edat efectiva i l’edat teòrica de jubilació i per tant el descompte en la pensió per avançament de la jubilació. Respireu.
El segon. Si les persones grans treballen més temps serà a expenses de continuar endarrerint la incorporació dels joves al mercat laboral que seguiran mantinguts per les seves famílies i prolongant la seva dedicació acadèmica per aconseguir una posició d’avantatge competitiu al mercat laboral. Un estalvi per l’erari públic, és clar. Convertir uns inactius que mantenia l’Estat en uns inactius que mantindran les famílies. Però quan s’incorporaran al mercat laboral, aquests joves? Evidentment més tard -encara- que ara. I si no tenen una font estable d’ingressos, quan se suposa que tindran fills? I si els joves continuen amb les baixíssimes taxes de fertilitat que gastem, quan coi figura que revertirem aquesta tendència a l’envelliment que tants sacrificis ens porta? I si… I si enlloc d’endarrerir l’edat de jubilació avancem l’edat de treballar? No és una broma. Why not start younger? O és que no anava de demografia i anys de cotització , el problema?

(1) Sembla ser que això només es dóna en treballadors poc qualificats. En treballadors grans que s’hagin anat formant al llarg de la vida, la productivitat augmenta: “older workers are worthy of their pay in the sense that their contribution to production exceeds their contribution to the wage bill”. Això ho he après avui, no sense sorpresa 😉

PD: Remenant dades he descobert això. Una explotació de dades de la “Muestra Continua de Vidas Laborales”. Molt, molt interessant.

Advertisements
Etiquetat , , , , , , ,

3 thoughts on “Pensions II: I si treballem quan toca?

  1. Totus ha dit:

    Extraordinari article. Així i tot suposo que s’han de tenir en compte altres dades, com el salari. Molt baixos, en el cas espanyol dels darrers anys i, per tant, amb poca recaptació per part de l’estat. I per descomptat també l’economia submergida.

    • bfuste ha dit:

      Gràcies Totus. Sí, naturalment que s’han de tenir en compte moltes coses que no esmento. I en les que esmento, segurament caldria un nivell d’aprofundiment superior. Passa que tinc certa vocació pamfletària 😉
      Sigui com sigui, el tema dels salaris l’havia obviat amb certa intenció (de fet pensava que l’havia esquivat) amb la menció a la productivitat.
      1) D’una banda perquè si la productivitat no ha augmentat no tinc clar per quin motiu haurien d’augmentar els salaris. (I d’això està clar que no en tenen la culpa els treballadors i treballadores, sinó els que han optat deliberadament per un model productiu basat en l’ús intensiu del treball poc qualificat i han descurat la formació, però això donaria per tota una altre sèrie d’articles)
      2) Part de la confusió prové del fet que els salaris hagin baixat com a % del PIB. És cert, però això ha passat per l’augment estratosfèric de les rendes de capital, i per tant qüestions alienenes a l’economia productiva. Potser seria més lògic esperar que la cosa es reeequilibrés augmentat la pressió fiscal a les rendes de capital i proscrivint determinades operacions en borsa
      3) Finalment. La despesa militar espanyola és d’uns 18.000 M d’€. Per si sola resoldria el futur de les pensions. Però si nosaltres (la nostra generació) no és capaç de comprometre els pressupostos, no som capaços de negociar la pressió fiscal a les rendes de capital o de pressionar a l’alça la política salarial de les empreses, seria poc just deixar el futur de les pensions dels nostres fills (moment emotiu) en aquell terreny de joc on nosaltres ja hem perdut 😉

      • Xavi Millán ha dit:

        M’afegeixo a les felicitacions pels articles “pensionístics”. Fins ara ja no em feia gaire gràcia l’argument productivista per rebatre el discurs dominant sobre el tema perquè entenia que afegia més llenya al foc del paradigma incrementacionista i no atacava la redistribució de la riquesa actual i generada, així com la responsabilitat d’aquest afer en les pensions. Aquest segon post dóna arguments menys “filosòfics” al respecte i dóna noves vies de justificació. Gràcies.

        Em sembla interessant la introducció de la formació continuada i la incorporació més ràpida al mercat de treball. En la mateixa línia que proposes potser podria plantejar-se no només “treballar quan toca” sinó “treballar el que toca” advocant per un repartiment de la feina, propiciant l’entrada de nous treballadors als sistema, fet que afavoriria les condicions de conciliació (ara prou irrisòries malgrat els tímids avenços dels últims anys) per motivar el tema “fertilitzador”.

        Per últim, i per finalitzar l’ensabonada involuntària… crec que a l’argumentari que proposes no estaria malament incorporar la teva reflexió del punt 3 de la resposta a Totus: pressió fiscal a les rendes del capital i compromís salarial de les empreses, els dos grans oblidats del discurs justificatiu de la reforma que ens tocarà menjar-nos. Ja no només mana el diner, es veu, ara també la demografia…

        Salut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: