Desigualtats intergeneracionals. La reforma de les pensions va fer sortir milers de joves als carrers de França. La qüestió es va plantejar com un nou capítol d’un conflicte entre generacions les dimensions del qual figura que tothom entén -i entén de la mateixa manera. Ja em disculpareu que em miri amb escepticisme el general intellect, però tinc seriosos dubtes que això sigui així. De què parlem quan parlem de desigualtats -o de justícia- entre generacions? Dels drets d’uns joves respecte dels vells que els són coetanis? Dels drets dels vells de demà respecte dels dels vells d’avui? Aquestes són les dues maneres d’entendre les generacions: d’una banda com a classes d’edat, persones que podem definir pel període de vida en què es troben -infants, joves, adults, vells i tots els eufemismes edulcorats que vulgueu-; de l’altra, cohorts, grups d’individus nascuts en el mateix interval de temps. Pot semblar una precisió òbvia, però és important saber en quin dels eixos ens movem quan esmentem la justícia entre generacions i la volem convertir en argument polític.
Justícia entre cohorts. Quan parlem de justícia entre cohorts fem referència a la necessitat que unes generacions deixin una herència justa a les que la succeeixin. L’exemple més recurrent és el que fa referència al medi ambient: si una generació malmet o esgota tots els recursos naturals que es troba quan arriba al món és evident que el benestar de les generacions que vinguin darrera se’n ressentirà. El nivell de deute que deixem a la posteritat també és un dels clàssics d’aquesta mena de raonament: no seria just deixar un elevat deute públic a les generacions que ens succeiran sense garantir, com a mínim, que també els deixem els recursos necessaris per generar prou riquesa com per afrontar-ne el pagament.
La sostenibilitat és, per derivació, l’argument amb el que es vol justificar l’endarreriment de l’edat de jubilació: el procés d’envelliment farà que la relació entre pensionistes i cotitzants creixi, fent que augmentin les càrregues amb les que les persones laboralment actives financen les pensions de les persones passives. “Member states should undertake ambitious reforms of pension systems in order to contain pressures on public finances, to place pension systems on a sound financial footing and ensure a fair intergenerational balance” deia la Comissió Europea el 2003. Si cal reformar les pensions per garantir la justícia entre generacions deu ser que no reformar-les compromet aquestes aspiracions de justícia. Però acceptar aquest argument implica passar per alt unes quantes qüestions. En primer lloc, si bé sembla clar que la tendència demogràfica ens durà a escenaris d’envelliment creixent, també ho és que serem més rics i productius i per tant podrem afrontar amb més garanties el cost creixent de les pensions. En segon lloc, no està escrit que les jubilacions no es puguin pagar via impostos generals. Les advertències de Fedea en contra d’aquesta solució no són tan sòlides com moltes de les seves tesis en favor de la reforma de les pensions. Tampoc no tranquil·litza pensar que entre els pioners d’aquest argumentari hi ha el Banc Mundial, que el 1994, al seu Averting the old age crisis considerava que el millor remei per als sistemes de pensions en crisi de finançament era substituir-los per sistemes privats de pensions. Sorprèn, finalment, que aquest argument no aparegués per aturar la llei de reforma laboral del setembre passat. O és que no és veritat que els joves que han accedit al mercat laboral després de les múltiples reformes laborals endegades des de mitjans dels anys vuitanta ho han hagut de fer en unes condicions cada vegada pitjors que les generacions que els precedien?
Justícia entre classes d’edat. La justícia entre generacions no és només una qüestió d’equitat entre cohorts. També és un problema de distribució de recursos entre classes d’edat. Potser no cal explicar gaire aquest enfocament perquè sol ser el més freqüent en el plantejament de les polítiques socials que sofrim -polítiques de joventut centrades en l’oci i la formació, mencions a la pobresa infantil o el fracàs escolar que semblen ignorar la indefectible llosa de la transmissió intergeneracional de les desigualtats, etc. Parlaríem, simplificant, d’uns adults amb capacitat de treballar i per tant de satisfer les seves necessitats i mantenir-se per si mateixos; uns joves que no treballen, són mantinguts per les seves famílies i tenen unes determinades necessitats educatives; i uns vells que tampoc treballen, són mantinguts per l’estat via pensions i altres prestacions econòmiques, i tenen determinades necessitats d’atenció sanitària. La qüestió, aquí, ja no és com garantir el futur de ningú, sinó decidir com redistribuïm una riquesa que creen -quasi en exclusiva- els individus d’una classe d’edat. Quines transferències en benefici de joves i vells és just d’exigir als adults? Els sindicats sembla ser que veuen just que les transferències que hagin d’assumir els adults del futur siguin suficients per pagar unes prestacions per càpita idèntiques a les que es paguen actualment. I el més important, des del mateix moment que es paguen ara ,els 65 anys. Però això és força contraïntuitiu ni que sigui per dos aspectes. El primer i elemental és que les desigualtats entre classes d’edat se’ns confonen amb les desigualtats entre cohorts quan els límits i les condicions de les classes d’edat canvien: si els joves triguen més temps a entrar al mercat laboral, si els adults tenen feines més precàries i els vells viuen més anys, sembla lògic que repensem les transferències entre grups d’edat. Però en segon lloc, encara que acceptéssim la jubilació als 65 com un dret fonamental, i perfectament sostenible: seria just que els vells rebessin unes transferències superiors (en termes absoluts) a les actuals? Ens hem oblidat que el percentatge de la despesa en protecció social que es dedica a la gent gran excedeix el 40% sense comptar-hi l’atenció sanitària? Tot això fa pudor de gerontocràcia. Continuarem…
En defensa pròpia 