La fractura digital. I l’altra

Fractura digital. Fa un parell de setmanes em vaig plantar al carrer Calàbria. En Jordi Graells hi feia una xerrada de presentació de l’espai virtual de recursos per a les polítiques de joventut, l’E-joventut. La conferència va ser estimulant, però durant les intervencions del públic em van anar sorgint dubtes que ja que no vaig resoldre in situ no em puc estar d’apuntar aquí. El fonamental és el que gira al voltant de l’anomenada bretxa digital, un concepte elàstic amb el que es vol fer referència a les desigualtats d’accés a les tecnologies de la informació (TIC), però també als diferents usos que se’ls donen i, encara, als beneficis desiguals que n’extreuen les persones. Ja se sap que quan es volen explicar massa coses, els contorns de les paraules se’ns desdibuixen però bé, encara que poc precís, el terme s’entén: hi ha unes desigualtats d’accés a les TIC i aquest accés diferencial amplia les desigualtats preexistents degut al desenvolupament que les mateixes TIC propicien. Crec que en el debat amb el públic aquesta complexitat es va reduir: no podem passar per alt que abans de les TIC les desigualtats ja existien.

Outsiders i insiders. L’agenda setting sempre ha funcionat en base aquesta dicotomia. Uns integrats (amb recursos) influeixen sobre les prioritats polítiques i uns exclosos (sense recursos) s’ho miren des de la barrera. Si els deixen. La participació política diferencial és un tema recurrent en els estudis de comportament polític i això és independent de la presència a la xarxa i l’ús que es fa de les tecnologies. Ja fa uns quants anys que el Projecte Internet Catalunya apuntava que la variable fonamental de l’ús d’internet era l’edat. Però en canvi  no sembla que la participació política online aporti patrons massa diferents de la participació política “analògica”. Els pobres no solen jugar a fixar les prioritats polítiques. Ni tan sols quan són joves i connectats. Sembla clar, doncs, que no n’hi haurà prou posant un ordinador a cada casa, ni ampliant l’ample de banda, ni fent molts cursos d’alfabetització digital. Si la fractura digital no és el problema, les facilitats d’accés no poden ser la solució.

Demandes i necessitats. Graells esmentava un article de Tim O’Reilly a Tech Crunch que sembla que serà una referència: Gov 2.0: It’s All About The Platform. O’Reilly pregunta: “Podem imaginar un nou pacte entre el govern i el públic (vol dir la ciutadania), en què el govern posi en marxa mecanismes per oferir serveis que no són prestats pel govern, sinó per ciutadans particulars? En altres paraules, el govern pot esdevenir una plataforma?”. El mateix O’Reilly ho ha anomenat “l’administració com a màquina expenedora” (vending machine). Sembla ser que alguns no només s’ho imaginen sinó que els sembla força bé. A mi, en part, també, però em fa l’efecte que els apologetes de la modernització de l’administració s’aferren a les demandes explícites i ignoren les necessitats socials. Per ells, la satisfacció del client és la font primordial de sentit i de legitimitat. Jo em pregunto: hi ha res que hagi de preocupar més els gestors públics que les necessitats no cobertes que no tenen una demanda explícita? Qui s’hi fixa en aquestes necessitats? Seria convenient que mentre vetllem per atendre demandes de manera cada vegada més sofisticada no invisibilitzéssim les urgències dels col·lectius menys proclius a reclamar. No utilitzem una fractura nova -la digital- per ocultar les fractures de tota la vida.

Adaptacions fallides. Les TIC han canviat el món, no és cap hipèrbole. I han canviat moltes professions. Els periodistes han passat de denunciar el poder a ser-ne els aliats predilectes i les TIC n’han estat simultàniament l’estocada i la solució parcial. Han posat les eines perquè els periodistes passin de fer de muckrakers a ser community managers, culminant un procés d’aproximació al poder i dedicació al rentat de cara (els periodistes feia temps que treballaven, primordialment, en gabinets de premsa de diferent pelatge). Però també són les TIC les que han possibilitat l’eclosió del periodisme ciutadà, en part, com a reacció a aquesta evolució. Si el periodisme no fa la funció que li pertoca, alguna cosa l’havia de suplir.
La proposta d’O’Reilly m’hi fa pensar. D’una banda perquè són justament les TIC les que han permès prescindir dels intermediaris en les relacions mercantils, en les relacions polítiques, o en el procés d’informar-se. Un govern intermediari seria un govern prescindible. De l’altra, perquè l’administració viu instal·lada en una redefinició gerencialista que pensa els ciutadans en termes de clients i oblida la seva funció redistributiva -una condició de la democràcia. Mentre s’aposta per la transparència i la receptivitat, mentre es parla d’afavorir el control de l’administració i la deliberació democràtica, algú hauria de recordar que el què fa possible participar d’aquesta deliberació en igualtat de condicions és molt analògic. És justament aquest el “negoci” de l’administració i mal anirem si aquesta no fa la funció que li toca. L’equivalent al periodisme ciutadà, en aquest cas, serà tornar a la caritat de l’església.

Advertisements
Etiquetat , , , , , , , , , ,

2 thoughts on “La fractura digital. I l’altra

  1. graells ha dit:

    Hola Bernat! Molt interessant l’apunt/post que has preparat. Subscric totalment la idea de «la satisfacció del client és la font primordial de sentit i de legitimitat» de l’Administració. Fins i tot en el cas dels que pensem que el futur de l’Administració s’assembla molt al d’una plataforma proveïdora de serveis per al conjunt de la societat, i que han de promoure la participació de la ciutadania en igualtat de condicions. Of course!

  2. bfuste ha dit:

    Jordi, primerament gràcies per estrenar els comentaris del blog; en segon lloc… em dic Benet ;); i per entrar en matèria:
    No dic que el concepte de plataforma no em sembli -en part- atractiu, el que vull dir és que en el cas que existís, mantenir-lo no seria la tasca principal ni més important de l’administració. De fet ara ja hi ha molts organismes que funcionen en base a catàlegs de serveis molt estandaritzats i sovint proveïts pel sector privat. Però així i tot, l’obligació (i funció) primera de l’administració seria:
    1.) garantir un cert poder de compra perquè tothom pogués accedir als serveis (tipus renda bàsica, xecs servei, etc.)
    2.) controlar el biaix pro classes mitjanes que sol tenir la conceptualització i provisió de serveis públics
    La idea de govern com a plataforma té un biaix nord-americà molt fort, i no acabo de veure com entronca amb els models d’estat del benestar europeus (amb tota la seva heterogeneïtat).
    En tot cas no volia dir que les TIC em semblin el cavall de troia de res, ni que cap de les coses que “critico” es desprengués pròpiament de la teva xerrada, simplement no és un post escrit amb prou cura… 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: