Anormals, això és el que som. Sobre l’acreditació de coneixement lingüístic del professorat universitari

El decret d’acreditació de català. Llegiu l’article del Saül Gordillo. Les opinions de Benach. Terricabras. Cardús. Tots tocats pel mateix mantra: Vull ser normal. Quin mal hi ha en ser normal? Faré de la normalitat la meva divisa. Molt bé macos, seguiu recitant.

No acabo d’entendre aquesta incapacitat per entendre algunes de les esmenes que s’han fet al decret de Catalunya estant. L’ase dels cops ha estat el Xavier Sala-Martín. Liberal, li han deixat anar, que és l’adjectiu despectiu que s’utilitza quan es volen tancar debats sense discutir, en aquest país. Apel·lar a la simpatia com a criteri legislatiu -com feia l’economista- no em sembla gaire rigorós i la intervenció pública en els assumptes privats no em produeix una al·lèrgia especial, però coincideixo en les conclusions: ni això serveix per res, ni em sembla que la universitat sigui un àmbit on calgui anar a batallar pels drets lingüístics.

Però mirem-nos-ho amb calma. Quin és el problema? Quantes persones el pateixen? Les dades del propi departament semblen assenyalar que la majoria de classes s’imparteixen en català i ara mateix no em ve al cap que ningú hagi denunciat haver estat obligat a canviar de llengua en cap aula universitària. Hi torno. Quina és la necessitat social que es pretén satisfer?  L’acreditació no garanteix que les classes es facin en català i que els alumnes puguin fer-lo servir amb normalitat entenc que ja ho garantia la pròpia llei de política lingüística entre l’article 4 i el 24. No em sembla que el decret desenvolupi massa res, per més que digui esquerra. Però no és d’ambicions declamades que volia parlar. Ni dels problemes de disseny de les polítiques públiques. Ni de la necessitat d’acreditacions, filtres, ni sancions. Ni tan sols sobre excel·lència universitària, ni d’uns rànkings que per més que tinguin un evident biaix anglòfon em semblen una referència ineludible. Deixeu-me recuperar el fil.

Quan jo estudiava, el nivell C de català -l’estratosfèric- el podien assegurar la immensa majoria d’estudiants, perquè eren majoria els que havien cursat el que llavors es deia COU a Catalunya. El problema era que quan venia un visitant erasmus a tothom li semblava la mar de bé -i normal- que tinguéssim el detall de fer la classe en castellà. Això, als cursos de doctorat, encara passava més sovint: hi havia una bona colla d’estudiants sud-americans amb els que compartíem lliçó en llengua franca amb tota naturalitat. I potser sí que part d’aquests optaran a places de docent. Ok, tenim un problema de cortesia i una llengua franca que justament és la que es menja el català al carrer. Ja ho deia Laponce, com més amables són les persones entre elles, menys ho són les llengües. I viceversa.

Doncs, enfoquem bé els problemes. Això dels usos lingüístics és un joc de suma zero, el que guanyen uns ho perden uns altres. La jungla. I a la jungla no hi juguem a ser normals, hi  juguem, primer, a saber si som presa o depredador i segon, a escollir l’estratègia de supervivència òptima en funció del paper que ens toca representar. Els que tenim números de rebre només podem triar entre cripsis o aposematisme. Ens vestim de bèstia temible esperant intimidar prou com per evitar el conflicte o mirem de passar desapercebuts?  La segona opció és suïcida, el català no resistirà l’embat del castellà per simple inèrcia. Però resistirà molt menys si el castellà és la llengua a la que recorrem quan necessitem una llengua franca o volem atraure estrangers. Algú volia comparar l’acomplexament català amb la desimboltura flamenca. Per Déu. No tenim estat, com ells. Tenim una llengua minoritària, com ells. Però comparar la potència del castellà amb la del francès -ni que sigui en termes estrictament demogràfics- em sembla forçar la cosa i comparar el règim lingüístic belga amb l’espanyol, una bajanada. Però pensar-nos que podem competir a la lliga dels depredadors tampoc ens portarà bons resultats. Plantejar el debat de les llengües a l’ensenyament superior en termes de competència entre català i castellà és perdre. Si el castellà ha de cedir espai a la universitat, ho farà en favor de l’anglès. Punt.

Però és igual, perquè aquí hi ha qui creu que l’estratègia és una altra. Mentre Sala-Martín ens convidava a triar amb quina mena d’animals volíem associar la nostra sort alguns només saben recitar. Siguem normals, fem com tots, fem com si res. Normalitat? Parlem una llengua minoritària, sense un Estat que la recolzi, i tenim la llengua invasora al supermercat de la cantonada. Som una llebre albina. Pensem-nos-ho bé, com a mínim, abans de sortir dels matolls.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: